Els jocs de mans de l’Ada Colau i els Comuns ja no enganyen a ningú.

 

A hores d'ara, que en queda de l'anomenat "moviment dels indignats" del 15M? Tots aquells cadells que feien les seves proclames a les manifestacions de maig de 2011, prometien portar una alenada d'aire fresc a una classe política espanyola viciada i corrupta.

En aquells moments l’Ada Colau havia recollit les simpaties de les classes populars de Barcelona en ser la cofundadora i portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), guanyant les eleccions a l'ajuntament de Barcelona amb "Barcelona en comú" com la candidatura més votada.

Quan fer promeses era molt fàcil, la candidata a alcaldessa de Barcelona es va comprometre a desobeir les lleis i a defensar una consulta pública per escoltar la veu del poble i executar la seva voluntat.

És ben cert que l'esperit d'aquell 15-M s'ha desfet com un tarronet de sucre al cafè. Només han passat sis anys, però els que es van erigir com els legítims representants dels que omplien les places i manifestacions dia si i dia també, ocupen avui poltrones en diferents administracions amb remuneracions igual que feien els que ells criticaven.

Catalunya en comú, amb Ada Colau com a màxim representant, va prendre la decisió de inhibir-se del referèndum en una Assemblea en la qual van participar menys de 100 persones. Per tant és una decisió presa des de l'aparell del partit, ignorant totalment l'opinió de les bases. Sobretot tenint en compte que el 72% dels enquestats que afirmaven simpatitzar amb "Els Comuns", mostraven la seva predisposició a participar al referèndum i només un 13,6 no estava a favor de fer-ho. Això ens indica que la Ada Colau i els Comuns han pres la decisió que més els interessava per la seva carrera política personal, ignorant la voluntat de l'electorat al que representen.

El fet de mantenir el criteri que inicialment tenien sobre el referèndum implicava que Catalunya en comú com a partit, renunciava al nínxol electoral que deixava lliure la descomposició del PSC. Si mantenien el seu criteri inicial sobre el dret a decidir, corrien un seriós perill que els votants del cinturó roig de Barcelona els veiessin com una extensió de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP). Els Comuns i la Colau partien d'una premissa que el referèndum seria impossible i que la independència de Catalunya mai es plantejaria com una possibilitat real. A mesura que ha avançat la legislatura que es va iniciar el 27-S, han vist que el referèndum només podia parar-se per dos mitjans possibles: un és amb l'ús de la força per part de l'Estat espanyol (opció improbable per l'elevat cost polític i de qualitat democràtica que suposaria per a Espanya) i la segona opció seria fomentant un "boicot passiu". I és justament aquesta segona opció, amb la inacció dels Comuns on pretenen llançar un torpede a la línia de flotació de l'acte de sobirania nacional més gran que ha pogut viure el nostre país, com és exercir el dret d'autodeterminació.

No obstant això, si els comuns prefereixen veure el referèndum com un 9-N i jugar les cartes del processisme, deu ser perquè, en el fons, el seu horitzó no pot ser altre que l’escenari autonòmic. Negar la naturalesa vinculant de l’1-O i esperar que l’Estat suspengui les competències de la Generalitat i convoqui eleccions al Parlament, per poder, finalment, entrar per la porta gran de l’hemicicle. És legítim, lògicament: la lluita pel poder és intrínseca a la política, però és decebedor i, si m’ho permeteu, d’una miopia terrible. Els comuns amb qui pensarien bastir aliances per governar Catalunya? Amb ERC i la CUP? Tenint en compte que la situació seria de desfeta total, amb una CUP que ha dit per activa i per passiva que no es presentarà a unes autonòmiques? Amb ERC, que no acceptaria governar per no fer altra cosa que la independència? Els únics socis possibles serien el PSC i C’s.

Aquest és el joc de mans que la Ada Colau i els Comuns ens tenen preparat? Realment creuen que les catalanes i els catalans se segueixen xuclant el dit? Estic convençut que després de l'1-O la ciutadania sabrà posar-los al seu lloc i que el seu propi electorat (al que van obviar a l'Assemblea de Terrassa) sabrà fer-los-hi arribar el missatge.

Realment els Comuns i la Colau fan olor de ranci. Fan olor a aquest col·laborador necessari que necessita el franquisme per continuar perpetuat a Espanya.