Carme Chacón: La nena prodigi.

A les últimes eleccions generals, la majoria de partits que es van presentar a competir amb la líder del PSC, li van retreure per activa i per passiva que ella era com el Guardiana que apareix i desapareix en funció de la seva estratègia personal en el món de la política.

La que va ser la "nena prodigi" de Rodríguez Zapatero, portava una carrera professional fulgurant. Estava acostumada que accedia als llocs de màxima representació per designació digital, és a dir, per nomenament a dit.

El 2004 va entrar al congrés com a diputada per la província de Barcelona, ​​les seves bones estratagemes van fer que de seguida la nomenessin vicepresidenta primera de la Cambra. El 2007 va hipnotitzar al Zapatero i la va nomenar Ministra de l'Habitatge, deixant la seva empremta en el seu pas per aquest ministeri amb el marrón dels lloguers barats per a joves. El 2008 va ser nomenada ministra de Defensa pel mateix dit que la va nomenar en l'altre ministeri.

La fam de poder i d'escalar políticament va fer que fos un dels voltors carronyers que aspiraven a esquarteren el cadàver del Pérez Rubalcaba, després de la gran hòstia electoral que aquest es va pegar en les eleccions de 2011. Aspirava a ser la redemptora de la " Gauche Divine " i instaurar el somriure del règim del puny i la rosa. Llàstima que els barons andalusos i castellans no es van fiar d'una noia jove talentosa, però que tenia un llast que acabaria amb la seva ambició de coronar-se reina del PSOE. Aquest llast no era un altre que el fet de ser catalana.

Al Congrés del PSOE de Sevilla va mantenir expectatives reals d'aconseguir el tron ​​fins a l'última nit. Els Guerra, González, Bono i Patxi López van començar a fer trucades, com a bojos, perquè en la votació del dia següent la "nena dels somriures" es fotés una morrada. Era millor un paio mal·leable i sense ànima com el Pedro Sánchez! El disgust va ser tan gran que va agafar una rebequeria i es va exiliar a Miami per plorar la seva ira continguda, amenaçant amb tornar.

La seva última gran derrota va ser el passat 20 de desembre, quan complint la seva amenaça de tornar, va recollir els pitjors resultats socialistes a Catalunya. Només li quedava la possibilitat que Pedro Sánchez pogués fer govern i el dit màgic tornés a assenyalar-la per a un càrrec públic.

Un cop arribat al punt que la ineptitud del Sánchez i els barons del PSOE han impedit un govern progressista d'esquerres, la "nena prodigi" es veia en l'obligació de sotmetre, per primera vegada a la seva vida, a la valoració de les bases socialistes de Catalunya. Haver d'afrontar unes primàries mai havia format part de les seves estratègies polítiques. El dit màgic sempre havia solucionat les seves aspiracions i anhels.

Afrontar unes primàries a Catalunya on no tenia asos a la màniga (perquè els seus amics estan a Madrid) per guanyar-les, era un suïcidi polític que ella no es podia permetre. Un cop més presa del pànic surt corrent amb la cua entre les cames a la recerca de dits que la assenyalin per continuar vivint de la política.

Personalment considero que la carrera política de la "nena prodigi" està totalment liquidada. Fugir per no afrontar les derrotes i estructurar una carrera política a base d'amiguismes que t’assenyalin amb el dit per créixer políticament forma part de la política del segle XX.

“Manos Arriba" encara que no estiguin netes.

Que un pseudo-sindicat de funcionaris de la ultra dreta espanyola defensora del franquisme a ultrança, es faci anomenar "Manos Limpias" té la seva conya marinera. Si més no, per voler-se disfressar de Robin Hood per a la defensa de causes justes. 

En la meva opinió era prou evident que l'extrema dreta espanyola, post franquista, estava camuflada dins de la banda del Partit Popular i la FAES. Des d'allà s'han teixit totes les estratègies, hagudes i per haver, per influir en els tres poders de l'Estat. En el legislatiu fent intents de retrocedir en lleis progressistes com la de l'avortament o impulsant la Llei Mordassa, en l'executiu ignorant lleis com la de la memòria històrica i protegint imputats del règim franquista sol·licitats per jutges argentins, en tercer lloc fent que el poder judicial es converteixi en una titella en mans de la "crosta de sempre", que és la que ha tutelat el viatge del franquisme a la monarquia parlamentària.

Com a ciutadà sento autèntica vergonya que hagin de ser gent com aquesta, la que hagi abanderat causes com la de la germana del Borbó petit. A la que ni els propis advocats de l'Estat han estat capaços de defensar els interessos de la ciutadania espanyola i en la qual el fiscal s'ha convertit en el principal actor de la defensa borbònica.

La primera pregunta que em faig és: Qui hi ha darrere de "Manos Limpias"? Segons un excol·laborador del sindicat (l'empresari Fernando Martínez Dalmau), darrere d'aquesta escenografia es mouen els interessos de grups de comunicació o presidents de grups immobiliaris.

Aquesta organització es defineix com un "sindicat d'àmbit nacional", en canvi no tenen representació en cap centre de treball. Va ser fundat per Miguel Bernad, que va ser exsecretari general del "Frente Nacional", partit d'ultradreta creat al 1986 per Blas Piñar per reconstruir "Fuerza Nueva". 

Aquest grupuscle feixista ha estat presentant centenars de denúncies per captar l'atenció dels mitjans de comunicació. La gran majoria d'aquestes han estat desestimades pels òrgans judicials.

En la seva estratègia de defensar els interessos de la casta franquista que continua instal·lada en els llocs de poder, ha teixit estratègies d'atac furibund contra l'exjutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, al que finalment van inhabilitar acusant-lo de prevaricació en declarar-se competent en la investigació dels crims de la Guerra Civil i el franquisme.

Aquesta oligarquia que havia tingut el poder durant el franquisme, necessitava una organització que fes la guerra bruta per atacar els punts claus del sistema. Necessitava una mà executora que es guanyés la simpatia popular i que fes atacs selectius per acovardir qualsevol intenció de trencar el status quo existent.

En la seva ànsia alimentada pels èxits aconseguits, han trepitjat alguns ulls de poll de gent massa influent. Protagonitzar l'atac directe a la Monarquia que ha acabat assentant a la germana del Borbó a la banqueta, ha suposat passar una línia vermella imperdonable. Però molt més imperdonable és el atrevir-se a fer xantatge a aquesta oligarquia econòmica que ha dirigit les grans empreses del IBEX-35 i bancs del país. Mare de Déu! Fins aquí podíem arribar!

Aquesta organització ha funcionat durant 20 anys recollint èxits i nodrint-se econòmicament de moltes empreses que es consideraven defensades per aquesta organitzacio. Aquesta eufòria els ha impedit que mesuressin correctament les seves forces a l'hora de buscar objectius per atacar. Per tant, veurem què és el que aquesta oligarquia amenaçada permet que surti a la llum pública.

Per ser sincer, no tinc grans expectatives que s'airegin els autèntics ressorts d'aquesta "presumpta" organització criminal.

 

L'espoli social autoritzat pel Tribunal Suprem.

Catalunya és un país què el seu teixit associatiu ha estat la base d'una societat compromesa en uns objectius comuns, ja siguin culturals, socials o empresarials. Quan la societat catalana no tenia uns poders públics que la organitzés, el teixit associatiu va fer sobreviure el país estructurant una societat cohesionada, que ens ha permès que en moments complicats hagi’m resistit millor els embats de la nostra història més recent. 

Aquest entramat d'entitats ha tingut una forta presència en la vida social i política catalana. Des d’entitats culturals que van ser la llavor de futurs partits polítics amb una forta incidència social, fins a entitats socials que, a l’aixopluc de col·lectius laics o religiosos, han treballat per suturar la bretxa social que el creixement econòmic provocava entre la nostra ciutadania. 

Així doncs, amb aquesta trajectòria que identifica el nostre ADN social, hem de posar en valor que la nostra societat suposa un 16% de la població de tot l'Estat espanyol, però en canvi aporta el 25% de tot el que es recapta a Espanya per la casella social de l'0,7% de l'IRPF. Aquesta desproporció entre el volum de població i el percentatge recaptat, ens indica molt clarament el caràcter col·laboratiu de la nostra ciutadania i la seva capacitat de mutualitzar els seus anhels socials.

 

No obstant això, aquest talent solidari de la nostra ciutadania no té un retorn des del propi Estat espanyol a l'hora de distribuir les inversions en projectes socials. Resulta que d'aquest 25% recaptat l'IRPF a Catalunya (54,4 milions d'euros a l'2014), només n’han tornat 30,8 milions d'euros per a entitats ubicades al nostre país. És precisament per aquest espoli social, que el teixit associatiu català porta dècades demanant que reparteixi el 0,7 de l'IRPF, en proporció al volum de població de cada comunitat autònoma, a fi i efecte que les organitzacions catalanes puguin tenir les mateixes oportunitats de dur a terme els seus projectes que la resta d'ONG de l'Estat español.

 

Per tant, la sentència que el Tribunal Suprem va dictar el passat 17 de març, suposa una recentralització de competències que deixa a les entitats catalanes, que no tenen àmbit estatal, sense la possibilitat de poder disposar d'aquests recursos per al finançament dels seus projectes socials.

 

Al meu entendre és molt simptomàtic que aquesta sentència del Tribunal Suprem contradigui les 13 sentències anteriors emeses, tant pel Tribunal Constitucional com el mateix Tribunal Suprem, que donaven la raó al govern de la Generalitat, es produeixi ara en un procés de màxima tensió entre les administracions catalana i espanyola. Fa olor a "vendetta" política per fer un acte exemplificador en la mateixa línia de flotació de la societat civil catalana.

 

Amb aquesta sentència el Tribunal Suprem ha donat via lliure al govern de l'Estat espanyol, perquè pugui irrompre d'una manera impune a les competències autonòmiques en assistència i serveis socials. Això suposarà, sense cap mena de dubte, que les ONG catalanes patiran una pèrdua de recursos econòmics per atendre les necessitats socials més peremptòries. Més concretament, s'estima que unes 60 ONG que desenvolupen els seus projectes a Catalunya, perdran l'accés al finançament del 0,7% de l'IRPF per un valor superior als 13 milions d'euros a l’any.

 

Faltarà veure què n’opinen els partits que aspiren a bastir un govern a l'Estat espanyol. Encara no he sentit posicionar-se a la gent de les delegacions catalanes de Ciutadans, PSOE i Partit Popular. Potser encara no han rebut el argumentari des de Madrid.