L'ONU avergonyeix Espanya per encobrir els crims feixistes.

El Comitè contra la Desaparició Forçada de l'ONU ha fet públiques les observacions finals sobre les actuacions empreses per Espanya, per perseguir les desaparicions forçades de milers de persones durant el període de la Guerra civil i els anys de la dictadura franquista. El document mostra la seva preocupació perquè el marc normatiu en vigor a Espanya dedicat a per prevenir i sancionar les desaparicions forçades, així com algunes decisions adoptades en aquesta matèria, no estarien en plena conformitat amb les obligacions que la Convenció signada per Espanya, imposa als Estats que l'han ratificat.

Els arguments esgrimits pels advocats de l'Estat espanyols sobre la impossibilitat d'investigar aquestes desaparicions per motiu de la mort dels responsables, la prescripció del delicte i la llei d'amnistia no han convençut la ONU. Aquest Comitè internacional ha instat l'Estat a que vetlli perquè els terminis de prescripció es comptin efectivament a partir del moment en què cessa la desaparició forçada, és a dir, des que la persona apareix amb vida, es troben les seves restes o es restitueix la seva identitat. Així mateix, l'exhorta a que asseguri que totes les desaparicions forçades siguin investigades de manera exhaustiva i imparcial, independentment del temps transcorregut des de l'inici de les mateixes. També insta a l'Estat espanyol a que s'adoptin les mesures necessàries, legislatives o judicials, amb vista a superar els obstacles jurídics d'ordre intern que puguin impedir tals investigacions, en particular la interpretació que s'ha donat a la llei d'amnistia.

Segons va manifestar aquest Comitè en el seu dictamen, una amnistia és una norma pacificadora. Aquesta norma, 30 anys després, no pot constituir un obstacle per a la justícia, i la justícia està necessàriament vinculada a la veritat, i la veritat és filla del temps.

Per tant, Espanya s'ha quedat sense arguments per defensar l'encobriment que ha vingut fent al llarg dels més de 30 anys de la suposada transició democràtica. Han hagut de ser uns altres països, com Argentina, que han posat en qüestió la tan idolatrada transició democràtica espanyola.

D'aquesta manera , tots els actors que van ser responsables de la creació de la perversa Llei d'Amnistia, ara haurien de donar explicacions a la ciutadania. El coagulant de tot aquest encobriment criminal, va ser la corona. El Rei d'Espanya va ser el primer a voler enterrar els vells fantasmes de la Guerra civil i de la dictadura, per això va comptar amb un ampli ventall de partits polítics (PSOE, UCD, Aliança Popular i els nacionalistes del PNB i CiU).

Amnistia Internacional, a qui el Comitè va convidar a Ginebra per opinar sobre el cas espanyol, celebra el dictamen de l'ONU, que dóna suport les seves posicions. Crec que el Comitè ha fet un pas important tant per a Espanya com per a la resta de països ja que reconeix la seva competència per formular recomanacions als estats sobre desaparicions forçades comeses en el passat.

La Conferència Política del PSOE: un cant a la frustració.

Més de 2500 persones hauran participat en la Conferència Política que els socialistes van celebrar a Madrid, amb l'únic objectiu de definir un projecte polític per al PSOE en els propers anys. Però en tot aquest procés hi ha un conjunt de variables que s’entrecreuaran i que dificultaran l'escenificació d'una unitat d'acció socialista, com a alternativa a un Partit Popular que per molt tocat que estigui ni molt menys està enfonsat.

El PSOE es troba amb tres problemes estratègics que li dificultaran la seva estructuració d'una alternativa de poder al Partit Popular:

En primer lloc els socialistes espanyols estan en debilitat, pel que fa a lideratge polític, tant dins com fora del propi partit. L’Alfredo Pérez Rubalcaba va guanyar el Congrés de Sevilla per la mínima i se'ns va vendre públicament com una alternativa de futur, després de l'època Zapatero. Era obvi que un suposat líder de 62 anys, no es podria vendre com una opció renovadora. Entre altres coses perquè el seu paper en els governs del Felipe González i del Zapatero sempre va ser el d'un home gris, acostumat a fer els treballs bruts de les clavegueres de l'Estat. D'altra banda, el Rubalcaba mai va destacar per significar amb una nova empenta ideològica en el centreesquerra espanyol.

En segon lloc el PSOE afronta aquesta conferència amb una crisi en l'àmbit territorial. El PSC català ha començat a marcar distàncies de la cúpula del PSOE, cosa que ha incomodat no només a la cúpula de Ferraz, sinó a molts dels seus barons territorials que mai han volgut entendre la pròpia idiosincràsia de Catalunya i del socialisme català. El PSOE sap prou bé, que perquè pugui arribar a la Moncloa, necessita obtenir uns bons resultats a Catalunya. Si l'electorat català no li ofereix més de 20 diputats a les eleccions estatals, el PSOE no té cap possibilitat de guanyar unes eleccions nacionals per molt bons resultats que obtinguin en feus com Andalusia.

El socialisme espanyol viu a Catalunya les seves hores més amargues. El PSC, en una contorsió gairebé impossible, reclama el dret a decidir però en una consulta legal i pactada amb el Govern. En canvi el PSOE només està disposat a oferir una reforma constitucional de tall Federal, que encara que sent atractiva en principi, no es percep amb la força suficient per reunir el consens del Partit Popular que la faci semblar creïble. Així doncs, amb tot aquest panorama els socialistes catalans continuen en caiguda lliure al no satisfer ni als uns ni als altres. A la ciutadania catalana no la convenç amb uns arguments federalistes que es perceben com a foc d' encenalls, sense una solidesa política al darrere que li donés veracitat i contundència. Però el PSC tampoc convenç els socialistes espanyols, que veuen inviable autoritzar una consulta que tenen la certesa que perdrien.

En tercer lloc, el PSOE té encara molts deures per fer. Primerament té una executiva plena de dinosaures de la política socialista, que haurien de passar a la reserva. Té un president (José Antonio Griñán) imputat en el cas dels ERO's d'Andalusia la qual cosa li suposa un llast polític, que en temps tan convulsos com els que vivim, és difícil de portar. D'altra banda té diputats com l’Alfonso Guerra que es mostren públicament com vividors de la política, ja que és l'únic diputat que ha estat en totes les legislatures des de la instauració de la democràcia.

Aquesta situació fa que les expectatives d'aquesta Conferència Política dels socialistes espanyols, jo la percebi com un cant a la frustració. Un partit que "es diu progressista" mai pot posar pals a les rodes a l'hora de donar la veu al poble. Precisament és en aquest punt en el que haurien de diferenciar-se de la dreta retrògrada espanyola i convèncer els seus votants que Espanya no és un poble uniforme culturalment. Que precisament és la riquesa de cultures la que fa que Espanya pogués ser percebuda com un país plural.

Malauradament no tinc cap esperança que l'esquerra espanyola sàpiga enviar un missatge a la ciutadania, que els convenci prou com per motivar una rebel•lió contra la dreta. Lamentablement el centreesquerra del PSOE, a través dels seus barons territorials, cau en els mateixos errors que la dreta troglodita. Buscarem un enemic com l'independentisme català, que faci que la gent reaccioni i es mobilitzi amb els seus vots. Aquesta pel•lícula ja l'hem vist i no ens aporta res a la solució del problema.

Cop de timó a l'Església Catòlica?

L'accés de l'argentí Jorge Bergoglio a dirigir el destí de l'Església Catòlica, ha començat a donar símptomes de que el catolicisme comença a prendre un nou rumb. La seva elecció com a Papa ha posat fi a segles de control europeu sobre el destí del catolicisme mundial, obrint les portes a una nova era en què es pretén acostar el posicionament de la cúpula eclesial a les bases catòliques, tot això dins d'un clima de senzillesa i humilitat.

Bergoglio assumeix el seu pontificat en un moment de grans crisis, causades per escàndols d'abusos sexuals, disputes per interessos econòmics a la cúria vaticana i una creixent propagació del secularisme.

Les sectes més conservadores del catolicisme, havien estat molt a prop del control dels anteriors Papes, ocasionant un posicionament molt més talibà per part de la jerarquia vaticana. Sense anar més lluny, a Espanya, la conferència episcopal ha estat dirigida amb mà de ferro pel Rouco Varela, que no ha dubtat mai a justificar el col•laboracionisme de l'Església Catòlica espanyola amb la dictadura de Franco. Lluny de demanar perdó per la submissió de la jerarquia catòlica espanyola, a les ordres d'un genocida i dictador que no va dubtar a parapetar-se sota pal·li per amagar les seves vergonyes.

Aquesta alenada d'aire fresc que Jorge Bergoglio està començant a introduir des del Vaticà, comença a quallar en determinats líders eclesials del nostre país. Recentment el Pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va manifestar públicament la necessitat de que l'Església Catòlica espanyola faci un posicionament més decidit, en referència a demanar disculpes per algunes de les actuacions que va tenir durant el franquisme.

Recentment, la ciutadania d'Almenar, ha tingut una altra de les mostres d'aquesta obertura que està mostrant la cúpula eclesial. La Plataforma de la Memòria Històrica d'Almenar va sol•licitar al bisbe de Lleida, Joan Piris, la retirada de la làpida feixista que s'exhibeix al cancell de l'entrada de l'església parroquial d'Almenar. Aquesta làpida és una clara exaltació al franquisme i està subjecta al que preveu la Llei de la Memòria Històrica, per la qual cosa, es reconeixen els drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir la persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura.

El Bisbe de Lleida ha rebut pressions pels sectors més conservadors de l'Església local i d'una minoria dels familiars de les víctimes que consten en aquesta làpida. Malgrat aquestes pressions, el màxim dirigent de l'Església Catòlica a Lleida ha decidit mostrar-se favorable a la retirada d'aquesta làpida i sumar-se a la voluntat de la Plataforma per a la creació d'un monument únic per a totes les víctimes, així com, explorar nous camins de pau que ajudin a cicatritzar les ferides obertes durant el procés bèl·lic.

Desitjo que tot aquest procés continuï d'una manera decidida i que deixi enrere posicionaments més conservadors, que intentaven fins i tot fomentar un revisionisme de la història de la Guerra Civil espanyola.