Les mentides del Partit Popular.

A hores d'ara de la campanya electoral, quan tot just queden unes hores perquè finalitzi, hem pogut veure un cop més la versió més vomitiva i antidemocràtica a la qual ens té acostumats la ultradreta espanyola. No és la primera vegada que l'aparell de l'estat espanyol es posa en marxa per condicionar el vot de la ciutadania en els moments propers a la jornada de reflexió d'unes eleccions.

El març 2004 i després de l'atemptat islamista de l'14 M, tot l'aparell del ministeri de l'interior del govern d'Espanya, amb Ángel Aceves al cap davant, es va posar a enviar conjectures que havia estat un atemptat propiciat pel nacionalisme basc a través de l'organització terrorista ETA. Repetien una i altra vegada com si tractés un mantra, que havia fundats indicis basats en especulacions tendencioses emanades del propi govern, que els terroristes venien d'Euskadi.

A primeres hores de la tarda d'aquell 15 març, havia pogut obtenir per Internet informació de diaris de Estats Units, Anglaterra, França i Itàlia, que apuntaven directament a l'origen islamista dels autors de l'atemptat. Però el Partit Popular necessitava més carnassa per al dia de les eleccions i d'una forma malaltissa s'entestava a voler involucrar la societat civil basca com a element distorsionador que atemorís la possible victòria socialista que s'acostava.

 Els Aznar, Rajoy, Aceves, Montoro del moment, es conjuraven per repetir fins a la sacietat un missatge que a últimes hores de dissabte 15 març, van haver rectificar en aparèixer una furgoneta vinculada a elements islamistes.

D'aquella mentida del 14 de març de 2004, a aquesta manipulació d'informació a través del seu òrgan de comunicació que és el diari El Mundo. Està clar que han fabricat una bomba per fer esclatar en plena campanya electoral catalana per sembrar dubtes i induir a temors a la societat catalana perquè s'abstingui d'anar a votar o en el millor dels casos que no votin una opció independentista. Res m'és aliè del que està succeint ara mateix. Tinc la sensació d'estar vivint un "Dejà Vu" o el que és el mateix tinc la sensació de reviure fets pels que ja he passat en un altre moment.

El ministre de l'interior va desmentir aquesta setmana l'existència d'aquest esborrany. El jutge encarregat del cas Palau va negar que s'hagués encarregat una investigació sobre l'enriquiment il•lícit dels afectats. El cap responsable de la policia nacional va negar davant del jutge que a ell li constés l'existència d'aquest esborrany. I finalment el propi diari El Mundo reconeixia en el seu editorial de dissabte passat la dificultat de demostrar les acusacions que havia abocat.

L'últim dia de campanya apareix el portaveu del Sindicat Unificat de Policia per presentar un document de 17 pàgines que ha obtingut de manera "anònima" i que està ple de ratllades i parts del document esborrades. Aquest document manipulat pretén ser la Bíblia en què s'emparen els que diuen defensar la justícia per davant de drets com el de la presumpció d'innocència. Aquest sindicat és una baula més de la cadena de transmissió que els serveis "secrets" de l'estat utilitzen com a eina de treball.

Bé, doncs aquesta és la forma de fer política que té l'aparell de l'Estat espanyol per impedir que partits que pretenen donar la veu a la ciutadania, tinguin les màximes dificultats per aconseguir el seu objectiu.

L'única manera de combatre les mentides sistemàtiques generades pel Partit Popular, és anar a votar massivament el proper diumenge 25 de novembre. Que cadascú voti el que li dicti la seva consciència, però si volem formar part d'una societat madura que aspira a auto gestionar-se sense dependre de tutors externs, ara és el moment que ens mobilitzem i diguem a les urnes el que opinem. Després no serveix de res llepar-se les ferides.

El 25-N deixem-nos de collonades!

Afrontem l'última setmana de campanya electoral en què les catalanes i els catalans escriurem una pàgina de les més transcendentals de la nostra història recent. A ningú se li escapa que aquestes eleccions són molt més que unes simples eleccions autonòmiques, que han de repartir el poder en una clau diferent de com havia estat fins ara, basada en un eix social articulat en dretes i esquerres. Ara ens enfrontarem a unes eleccions en les quals tindrà un pes específic l’anomenat eix nacional. Tindrem l'oportunitat de veure si la societat catalana aposta per partits que tinguin un full de ruta sobiranista o per partits que apostin per continuar vinculats a Espanya d’una manera o d’un altra.

La prova de la transcendència d'aquests comicis electorals la tenim que el nacionalisme espanyol ha començat a tirar una bateria de míssils a discreció -tal com estan fent els israelians amb els palestins- per dividit, i a poder ser desintegrar, el creixement sobiranista que es va manifestar en la passa diada de l'11 de setembre.

Primer han fet actuar a aquesta gran titella de la política europea que és José Manuel Durao Barroso. Aquest portuguès amb sou a càrrec de les arques comunitàries, li han ofert de participar en la cimera iberoamericana, que s’ha fet a Cadis, per dir-los als països emergents de Sud-amèrica que si volen que Europa els ajudi, han de baixar més els pantalons i deixar-se explotar amb un somriure als llavis. Doncs bé, en acabar la cimera aquest portuguès ha hagut de pagar el preu de la invitació fent declaracions dient que "Si Catalunya sortís d'Espanya, estaria fora de la Unió Europea", amb l'únic objectiu de contribuir a la política de la por, en la que el Partit Popular ha centrat els seus objectius de campanya.

Un altre dels míssils que ha disparat la Brunete mediàtica és l'existència d'un "esborrany" de la policia nacional que vincula el president de la Generalitat amb uns comptes a Suïssa a través del Cas Palau. L'endemà de la publicació d'aquesta filtració pel diari El Mundo (butlletí oficial de la dreta espanyola), apareixia el jutge que instrueix el Cas Palau per dir que a ell no li constava cap investigació en aquest sentit i que no ha demanat que es fes cap investigació i a més recorda que si s'hagués realitzat s'hauria fet al marge de l'ordenament jurídic. Al cap d'unes hores el propi ministre de l'Interior apareixia dient que havia conegut la notícia per la premsa i que havia donat ordres per escrit perquè se l'informés d'aquest esborrany i de la seva filtració al diari de referència de la dreta espanyola.

És evident que el nacionalisme espanyol està nerviós. Hem pogut veure a nacionalistes espanyols, suposadament progressistes com Marcelino Iglesias o José Bono, embrutant la campanya en comparar el catalanisme amb el nazisme i provocant que Pere Navarro hagués de amagar sota les pedres. Els espanyolistes de dretes han desembarcat amb tots els seus ministres per defensar la cultura de la por, avisant-nos d'un cataclisme mundial si els catalans decidim no ser espanyols.

Amigues i amics afrontarem una setmana en què haurem de decidir quina Catalunya volem per a les nostres generacions futures. Cada un de nosaltres expressarem la nostra posició amb l'actitud que tinguem el dia 25 de novembre.

Jo estic convençut que la relació que, fins avui, Catalunya ha tingut amb Espanya no ens ofereix cap oportunitat de sobreviure i créixer com a país. Per tant, el dia 25 votaré plenament convençut que vull exercir el meu dret de viure de manera independent com a ciutadà i vull el dret per a les catalanes i els catalans a decidir sobre el nostre futur.

La immoralitat dels Desnonaments i necessitat de la dació en pagament.

Per molt que membres del Govern espanyol com Fàtima Báñez insisteixin a dir que veuen brots verds, com assenyala, que ja estem sortint de la crisi, la ciutadania en general continuem instal•lats en el pessimisme. La crisi cada vegada és vista com una cosa més pròxim per més ciutadans i de totes les imatges sobre el nostre empobriment la més dramàtica ja és la dels desnonaments per impagaments d'hipoteques.

Estem a punt d'acabar el cinquè any consecutiu de crisi creixent i les ciutadanes i ciutadans d'aquest país, veiem com a empitjorat la nostra vida en general i tenim una manifesta tendència al desànim. La creixent extensió de la desocupació l'ha convertit en una vivència personal pràcticament universal, segons una enquesta de Demoscopia publicada per El País, el 86% de la població té a la seva família o al seu cercle d'amics més proper a algú sense feina.

Aquest procés de caiguda lliure que la gent del carrer tenim la sensació d'estar vivint, té al meu entendre dos efectes col·laterals i possibles implicacions que cal tenir en compte. D'una banda, ha contribuït a que la gent s'hagi fet més solidària amb els que ho estan passant malament. La qual cosa, sens dubte, és positiu, ja que indica que, en plena crisi, els valors cívics més bàsics i profunds semblen estar reforçant-se. Però, a la vegada, aquest replegament sobre la mútua i recíproca ajuda ciutadana comporta una inquietant falta de confiança en les institucions públiques. En altres paraules: la societat civil podria estar buscant remei i consol per si mateixa, a la seva creixent sensació de desemparament, alhora que percep l'àmbit de la gestió col•lectiva, és a dir, de la política, com una cosa cada vegada més aliè , distant i inoperant.

 És en aquest sentit, que recentment hem pogut escoltar la veu dels jutges que s'ha aixecat per clamar una legislació que estigui a l'altura del segle en què vivim. Una legislació que no permeti la "usura" a la qual s'està sotmetent a les franges més febles de la nostra societat, per preservar els beneficis d'una oligarquia dominant al llarg de l'últim segle a Espanya. Encara que el màxim òrgan de representació de la judicatura espanyola, com és el Consell General del Poder Judicial, va desestimar un informe elaborat i recolzat per 47 degans dels jutges espanyols que han perdut la por i es van atrevir a dir les coses pel seu nom .

Mentrestant la classe política està actuant com sempre, tard i malament,. Davant la vergonya que ha suposat el suïcidi de diverses persones davant la situació de desnonament del seu habitatge habitual, han decidit escenificar públicament unes reunions per arribar a acords que permetin modificar l'actual legislació vigent, per tranquil•litzar el galliner.

No hem d'oblidar que els dos partits majoritaris que s'han reunit, Partit Popular i PSOE, tenen una gran dependència de la banca a la qual "teòricament" han de posar a ratlla. Tots dos partits han rebut grans favors d’aquesta oligarquia dominant, com poden ser condonacions de préstecs de campanyes electorals o donatius molt generosos a les fundacions que depenen dels partits. Com la fundació FAES del Partit Popular o la fundació IDEAS del PSOE, sense oblidar fundacions com CatDem de Convergència Democràtica o la fundació Catalunya i Territori d'Unió Democràtica.

La classe política ja ha perdut la batalla de la credibilitat. Es permet la usura de Bancs i Caixes d'Estalvi, a canvi de finançament de partits a través de les seves fundacions. Aquesta és la imatge que Espanya dóna a Europa. Una imatge d'un país més propi del nord d'Àfrica que del sud d'Europa.