Homes contra la violència de gènere.

Recentment vaig ser convidat a participar en un acte de posicionament públic d'un grup d'homes que ens manifestem en contra de la violència masclista.

Sembla mentida que en ple segle XXI haguem de sortir al carrer per reivindicar agressions com aquestes, que produeixen un gran rebuig col·lectiu i una evident alarma social, però que encara continua sent un "delicte invisible" que ha de ser perseguible d'ofici.

És cert en els darrers anys s'han produït avenços legislatius en matèria de violència de gènere, com: Judicis ràpids, Ordres de protecció, mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere (LO 1 / 2004, de 28 de desembre). Per evidentment aquests no han estat suficient per aniquilar la gran xacra que suposa l'agressió física, psíquica, social i emocional, que suposa la violència contra les dones.

És obvi que aquest tipus de violència està vinculada al desequilibri en les relacions de poder entre els sexes en els àmbits social, econòmic, religiós i polític, malgrat tots els esforços de les legislacions en favor de la igualtat.

Constitueix un atemptat contra el dret a la vida, a la seguretat, a la llibertat, a la dignitat i a la integritat física i psíquica de la víctima i tot això suposa, per tant, un obstacle per al desenvolupament d'una societat democràtica.

Per això volem dir d'una manera alta i contundent JA N’HI HA PROU! a tanta violència, a la passivitat dels governs que no apliquen una política adequada que previngui i persegueixi aquesta violència, a la lleugeresa amb què jutges i fiscals apliquen lleis que permeten a l'agressor acostar-se a la seva víctima, quan no se'ls condemna a viure sota el mateix sostre (el 98% de les víctimes mortes havia denunciat i estava separada o en tràmits de separació de l'agressor).

Reclamem mesures de caràcter urgent i permanent, i no meres declaracions d'intencions, producte de la precipitació, insuficients i mancats del contingut necessari per dur a terme un veritable pla de xoc, elaborades sense comptar amb les Organitzacions de dones i sectors socials afectats.

Els homes hem de mobilitzar-nos contra la violència masclista. Perquè la violència no pot ser només el problema de les víctimes que la pateixen, sinó una qüestió que afecta tota la societat.

Amb aquesta exteriorització pública, volem posicionar-nos públicament contra la violència masclista, evidenciant a la societat que els homes també tenim les nostres responsabilitats per resoldre definitivament aquest abús dels drets humans.

És per això que estem creant a Lleida una organització per a treballar per a la defensa dels drets de les dones maltractades. Aquest és un compromís que ens implica a tots i us convidar a afegir-vos a aquest grup d'homes i dones que somiem amb una societat més justa.

L'impost revolucionari de la Societat General d'A autors i Editors.

Per fi la justícia europea comença a qüestionar els abusos comesos per la SGAE. Tot hi que vagi per davant que jo penso que, si es vol un producte o servei, s'ha de pagar. Aquesta opinió s'estén a altres productes intangibles, com són la música, els dissenys, el programari i les pel·lícules.

Encara que, això sí, estic totalment en contra dels abusos comesos per la SGAE cobrant impostos en suports de memòria en els quals no està garantit que es puguin emmagatzemar còpies pirates. Per tant em pregunto. Per què he de pagar tantes vegades per una cançó? Simplement perquè em canvien la tecnologia. Tampoc és clar per què, a més de comprar la música i les pelis diverses vegades en els seus diferents formats, tinc també de pagar un cànon. No és això una forma més de pagar per lo mateix?

Suposem que em compro un quadre del Picasso, passant a ser el seu únic i legítim propietari. Més tard decideixo mostrar el quadre a tothom, cobrant una entrada per poder veure’l. Perquè Picasso ha de cobrar cap cànon si ja va cobrar tot el que em va demanar quan me’l va vendre? Entenc que si el quadre és meu tinc tot el dret del món a fer qualsevol operació comercial per poder obtenir un benefici.

En aquest país com estem ja molt acostumats a les màfies, hem permès que s'apliqui e Cànon Digital als aparells i materials de reproducció digital, com són els CD i DVD gravables, així com els llapis de memòria USB. Aplicant sense fer distinció de si el destí del producte és per fer còpies privades o per a altres diferents, com pot ser l'emmagatzematge de dades i informació generada per un professional o una empresa.

Estic d'acord en què puc comprar una cançó o una pel lícula per al meu ús personal i no per a un ús públic. Però el que trobo injust és que em cobrin un cànon cada vegada que compro un CD, per si se m'acut gravar una còpia d'una cançó. Estan suposant que cometré un delicte i copiaré una cançó o una pel·lícula i la exposaré públicament. On està la presumpció d'innocència?

Doncs bé, aquest és l'assumpte que ha arribat als tribunals europeus arran del cas que enfronta a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) i la companyia catalana de suports audiovisuals Padawan, SL, que es nega a pagar el cànon compensatori recaptat a favor d'autors, artistes i productors-per còpia privada.

En aquest cas, la SGAE reclamava a Padawan -que comercialitza aparells com CD, DVD o MP3-, el pagament d'una compensació a tant alçat per còpia privada per un import de 16.759,25 euros corresponent als dispositius venuts entre setembre de 2002 i setembre de 2004.

L'Audiència Provincial de Barcelona va preguntar al Tribunal europeu si el sistema de gravamen espanyol és conforme amb la directiva, i si la SGAE pot reclamar la compensació per tots els dispositius comercialitzats o només pels destinats a la còpia privada.

Una cosa és defensar el dret dels autors i potenciar la cultura, i una altra molt diferent és intentar viure sense fotre res. I en la meva opinió això és el que estan intentant fer aquesta gent de la SGAE. Viuen dels drets generats per la seva obra (cosa que comparteixo), però també volen omplir-se les butxaques vivint de la feina que fan altres. Prou d’impunitat per a tots aquests vividors.

Celebració del dia de la suposada hispanitat.

La celebració de la festa de la hispanitat es converteix, un any rere l'altre, en un esperpent barreja de xuleria castissa i misèries socials. En resum, és el que vindria a ser en l'argot militar "pretensions de General i paga de soldat Ras".

És per això que em plantejo quina és la quantitat dels nostres impostos que es destina a assajar i commemorar l'acte amb desplegaments militars ostentosos i indecents en els temps que corren. Intueixo que la retallada salarial i de pensions que hem patit servirà als totpoderosos, els intocables, els enriquits, els especuladors, els banquers, els evasors fiscals, els representants de la patronal, els ineptes, els xoriços i els estafadors ... per demostrar l'enorme poder militar que tenim, encara que en educació estiguem a la cua en recursos. Mentrestant, nosaltres, apàtics, benestants, conformistes, seguim veient teleporqueria, que és l'únic que ens preocupa.

Avui és un dia per saldar vells comptes amb el nacionalisme espanyol. Probablement és una bona oportunitat perquè el Lehendakari Patxi López i el President de la Generalitat de Catalunya José Montilla, vagin a retre homenatge als seus barons del PSOE i l'oligarquia econòmica espanyola.

Un gest carregat de simbolisme quan queda poc més d'un mes per a les pròximes eleccions catalanes i que suposa un gest de complicitat cap al seu electorat menys nacionalista, del graner de vots pot sortir l'impuls que necessita el PSC per remuntar la seva mala situació a les enquestes.

És evident que els socialistes catalans porten mesos treballant per apropar-se a les seves bases menys nacionalistes, les que parlen castellà i català i viuen a les grans ciutats. El PSC ha tancat les portes al sector més catalanista per presentar ara com el partit moderat que no està per "aventures independentistes". I en aquesta clau interna de canvi de discurs s'han succeït fets significatius com la renúncia a anar a les llistes del conseller d'Economia, Antoni Castells, o el desembarcament a les mateixes del ministre de Treball, Celestino Corbacho, que va ser alcalde durant 14 anys de l'Hospitalet de Llobregat, important nucli urbà del cinturó roig de Barcelona.

De qualsevol manera, tinc molt clar que el dia de la festa nacional a Espanya no es viu amb la mateixa intensitat que en molts dels països europeus. Sense anar més lluny, França celebra el 14 juliol no només amb desfilades militars, sinó celebrant la multiculturalitat de la seva pròpia societat. Aquí el nacionalisme espanyol continuarà entestat en que Espanya és una, per tant mentre no perdin aquesta miopia, el dia de la hispanitat l'únic que farà serà celebrar l'aniquilació cultural dels pobles americans.