El circ de les eleccions catalanes comença la seva funció.

Després del descans de les vacances, ens acostem a unes eleccions catalanes que seran de les més interessants que hem viscut en els últims 20 anys.

En primer lloc assistirem a un gran Big Band del tripartit, que no per esperat, deixarà de sorprendre'ns. Qui havia de dir, fa quatre anys, que a les pròximes eleccions a la Generalitat, s'haurien defenestrat de cop els dos caps de llista dels partits secundaris del tripartit. Tant Joan Saura com Carod Rovira, van comparèixer en les eleccions del 2006 encapçalant les llistes dels seus respectius partits per presidir el govern català. Doncs bé, a aquestes alçades de la pel lícula la maquinària dels seus respectius partits els han triturat sense contemplacions.

Estic totalment convençut que aquesta defenestració és mèrit del president Montilla. Per que va saber jugar les seves cartes amb dos partits que no estaven acostumats a governar i si a fer oposició. El realment dolent de fer oposició és que si un dia arribes al govern, és impossible prendre decisions de govern sense deixar de ser coherent amb el que s’havia defensat com a oposició.

Montilla va saber donar a Saura i Carod unes conselleries ideals per a cada un d'ells. A Carod Rovira li va donar una vicepresidència sense competències i amb un pressupost suficient per fer volar els seus deliris de grandesa, com "ministre d'afers exteriors". Pel que fa a Joan Saura, li va donar la millor conselleria que podia donar-li a un líder defensor dels okupes. Una conselleria tan complicada com la d'Interior, és capaç de desgastar el millor dels polítics. Aquí el conseller ecologista, ha hagut de menjar-se els marrons de les tortures a les comissaries dels Mossos, l'incendi d'Horta de Sant Joan amb cinc bombers morts, la manca de previsió en les nevades que sempre ens agafen per sorpresa, entre altres distraccions. .

Era d'esperar que una vegada entressim en campanya electoral la política del tripartit seria "campi qui pugui". Aquí ja no valen ni pactes i afinitats. L'única estratègia que veurem a partir d'ara és la de "Marieta l'últim". Segons les enquestes sembla que Iniciativa per Catalunya mantindrà la seva quota de vot fidel. En canvi, Esquerra Republicana de Catalunya preveu un descens important de vots, entre altres motius per no haver sucumbit als deliris independentistes dels que Puigcercós va qualificar com la ultradreta catalana. Personalment coincideixo amb aquesta descripció del líder d'Esquerra Republicana, ja que ni Carretero ni Laporta em transmeten bones vibracions.

Ara només falta veure com evoluciona el serial dels socialistes catalans, amb un PSC controlat per l'ala més afí al PSOE i que pateix l'abandonament dels membres del sector catalanista com Castells o l’Ernest Maragall, sense entrar a avaluar el posicionament públic de l'ex president Pasqual Maragall, que es permet fer intervencions públiques avalant el líder de Convergència i Unió com a legítim successor de Montilla. Sembla ser que el que ara ha arribat la seva hora, l’hora de la venjança.

Ara només falta veure si l’Artur Mas serà capaç de fer una campanya electoral, amb la cintura suficient per eludir tots els llodrigons que l’estan esperant. En el que no tinc cap dubte és que els nous assessors d'imatge del líder de CiU estan treballant molt per fer-lo una persona més propera i humanament més vulnerable. Però tot i aquest lífting polític, haurà d'explicar com pensa sortir de la crisi, en què consistirà el seu Concert Econòmic o quines seran les seves prioritats en polítiques socials. Realment si Mas guanya les eleccions tindrà una mala peça al teler.

La pàgina que no s'ha passat de la història d'Espanya.

Ha hagut de ser Argentina la que ens doni una lliçó de democràcia, per reobrir la causa contra el franquisme. La Sala Segona de la Cambra Criminal i Correccional Federal ha declarat aquest divendres nul l'acte d'una jutgessa argentina, pel qual va arxivar la querella presentada per familiars de desapareguts espanyols i les deu organitzacions de drets humans més importants del país.

Estem vivint en una societat que, al meu entendre, ja està prou madura per afrontar les veritats del genocidi franquista. És per això que és el moment d'exigir als nostres polítics, de dretes i d'esquerres, populars i socialistes, que tinguin el valor d'afrontar d'una vegada per totes la veritat sobre els crims durant la dictadura de Franco. El que un no pot entendre és que quan els representants de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica van presentar la querella als jutjats espanyols, tot un president del Congrés dels Diputats, com el socialista José Bono fes comentaris com "de bojos n’hi ha a tot arreu ". Jo comprenc que el senyor Bono, com a fill de falangista que és, no tingui cap interès en remoure les atrocitats que persones de la mateixa ideologia política que el seu pare van cometre durant els 40 anys de dictadura.

Però potser el senyor Bono hauria de recordar que està com a President del Congrés, gràcies a un partit que va estar reprimit i perseguit pels companys de partit del seu pare. Moltes vegades la supèrbia ens fa cometre errors estratègics com aquestes declaracions del bocamoll del Bono.

Personalment tinc molt poca confiança en la justícia espanyola, perquè la considero arbitrària i excessivament polititzada. En un estat modern i que aspiri a ser democràtic, la separació de poders és la pedra de toc que ha de fer funcionar una democràcia. Els plantejaments que van fer Rousseau i Montesquieu en referència al fet que el poder judicial pogués treballar sense interferències del legislatiu o l'executiu, és la garantia que ha de promoure una autèntica democràcia. Lamentablement no tinc la sensació que això es doni en la justícia espanyola.

La meva falta de confiança es basa en que l'única eina que tenim per garantir el respecte i el restabliment del dret a l'honor, avui a Espanya, és una llei de memòria que dóna subvencions als familiars perquè busquin els seus desapareguts. Crec que si el Govern respecta tant a la justícia com diu, fins i tot quan pren la decisió que ha pres sobre el jutge Baltasar Garzón, hauria de respectar també a la justícia argentina, que en aquest aspecte, ha fet bastant més que l'espanyola.

El que està clar és que Espanya no pot donar lliçons de democràcia ni de transparència a nivell internacional. La llei d'amnistia general aprovada al 1977, per la pressió que els militars exercien sobre la classe política, hem de considerar-la com la tan criticada llei de punt final que es va aprovar a l'Argentina després de les dictadures.

Per tant, avui és innegable que els crims del franquisme constitueixen delictes de lesa humanitat i, en conseqüència, el reclam dels que pretenen una investigació justa per poder passar pàgina definitivament a la història de la guerra civil.

Els indultats de la crisi.

El que tenen de bo les vacances, és aquest període de desconnexió de la realitat que intentem fer d'una manera o d’una altra. El dur d'aquesta desconnexió és que quan et reincorporades a l'activitat quotidiana, tornes apreciar que tot està en el punt en què ho havies deixat abans de marxar.

Aquesta és la sensació que he tingut quan al treure el cap pels mitjans de comunicació, i et foten una hòstia que no per ser esperada deixa de sorprendre't.

Ja he reflexionat en alguns apunts anteriors sobre la covardia i la falta de criteri del govern, a l'hora de prendre mesures per lluitar contra el dèficit públic. Començar pels pensionistes i els funcionaris és la forma més senzilla i covarda d'anunciar que venien temps complicats i hem de solidaritzar-nos a estrènyer el cinturó. Ja vaig dir, en el seu moment, que els autèntics culpables de la crisi, que al meu entendre són la banca i el gran capital especulador, sortien impunes de tota aquesta situació.

El govern no es va atrevir ni a pujar els impostos a les rendes més altes, ni a exercir un control més gran sobre les entitats bancàries que han rebut diners públics per no haver de trencar per la seva mala gestió.

Ara el govern comença a recollir els fruits de la seva covardia en aquest àmbit. Ja que en l'últim informe semestral enviat per Caixa Tarragona a la Comisisón Nacional del Mercat de Valors (CNMV), abans de fusionar-se amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa el passat 1 de juliol, mostra un alça de «sous i altres remuneracions anàlogues» dels directius de 407.000 euros, el 43% més que el semestre anterior.

El mateix ha passat amb els directius de Caixa de Catalunya, al capdavant de la qual hi ha el exministre Narcís Serra, que aprofitant el riu regirat també ha decidit a augmentar la seva cotització.

Encara que des de les entitats s'hagin relativitzat les xifres, assegurant que «els sous dels directius no van augmentar ni un cèntim, però efectivament es van produir pujades en les retribucions». En el fons l'únic que es fa és admetre la poca vergonya dels màxims representants d'aquestes institucions i justificar amb arguments pobres i banals la situació generada.

Per disfressar-ho han intentat dissimular aquesta malifeta, entre d'altres argúcies, augmentant les seves retribucions en concepte d'assegurances i primes destinades a complementar la jubilació.

És a dir que en plena crisi i en plena onada de fusions per evitar fallides, i es pugen el sou i les dietes. En aquest país els pocavergonyes no tenen límits. I el govern i el Banc d'Espanya rient-li-los hi les gràcies als bancs i caixes. Així m'agrada! Amb dos collons!

Després per quadrar els balanços serà tan senzill com deixar d'invertir en obres socials, que per cert no generen beneficis, i destinar els diners a augmentar les rendes dels que amb les seves decisions ens han portat al punt on estem ara.

És com si d'alguna manera, el Banc d'Espanya i el govern estiguessin d'acord en tolerar que es premiï la ineptitud dels gestors. Com deia el vell Murphy "com més inútil, més sou".

Per tant, preparem-nos a retallar pensions, allargar jubilacions, a augmentar l'IVA i en definitiva a treballar per mantenir a tots aquests lladregots.