Després del descans de les vacances, ens acostem a unes eleccions catalanes que seran de les més interessants que hem viscut en els últims 20 anys.
En primer lloc assistirem a un gran Big Band del tripartit, que no per esperat, deixarà de sorprendre'ns. Qui havia de dir, fa quatre anys, que a les pròximes eleccions a la Generalitat, s'haurien defenestrat de cop els dos caps de llista dels partits secundaris del tripartit. Tant Joan Saura com Carod Rovira, van comparèixer en les eleccions del 2006 encapçalant les llistes dels seus respectius partits per presidir el govern català. Doncs bé, a aquestes alçades de la pel lícula la maquinària dels seus respectius partits els han triturat sense contemplacions.
Estic totalment convençut que aquesta defenestració és mèrit del president Montilla. Per que va saber jugar les seves cartes amb dos partits que no estaven acostumats a governar i si a fer oposició. El realment dolent de fer oposició és que si un dia arribes al govern, és impossible prendre decisions de govern sense deixar de ser coherent amb el que s’havia defensat com a oposició.
Montilla va saber donar a Saura i Carod unes conselleries ideals per a cada un d'ells. A Carod Rovira li va donar una vicepresidència sense competències i amb un pressupost suficient per fer volar els seus deliris de grandesa, com "ministre d'afers exteriors". Pel que fa a Joan Saura, li va donar la millor conselleria que podia donar-li a un líder defensor dels okupes. Una conselleria tan complicada com la d'Interior, és capaç de desgastar el millor dels polítics. Aquí el conseller ecologista, ha hagut de menjar-se els marrons de les tortures a les comissaries dels Mossos, l'incendi d'Horta de Sant Joan amb cinc bombers morts, la manca de previsió en les nevades que sempre ens agafen per sorpresa, entre altres distraccions. .
Era d'esperar que una vegada entressim en campanya electoral la política del tripartit seria "campi qui pugui". Aquí ja no valen ni pactes i afinitats. L'única estratègia que veurem a partir d'ara és la de "Marieta l'últim". Segons les enquestes sembla que Iniciativa per Catalunya mantindrà la seva quota de vot fidel. En canvi, Esquerra Republicana de Catalunya preveu un descens important de vots, entre altres motius per no haver sucumbit als deliris independentistes dels que Puigcercós va qualificar com la ultradreta catalana. Personalment coincideixo amb aquesta descripció del líder d'Esquerra Republicana, ja que ni Carretero ni Laporta em transmeten bones vibracions.
Ara només falta veure com evoluciona el serial dels socialistes catalans, amb un PSC controlat per l'ala més afí al PSOE i que pateix l'abandonament dels membres del sector catalanista com Castells o l’Ernest Maragall, sense entrar a avaluar el posicionament públic de l'ex president Pasqual Maragall, que es permet fer intervencions públiques avalant el líder de Convergència i Unió com a legítim successor de Montilla. Sembla ser que el que ara ha arribat la seva hora, l’hora de la venjança.
Ara només falta veure si l’Artur Mas serà capaç de fer una campanya electoral, amb la cintura suficient per eludir tots els llodrigons que l’estan esperant. En el que no tinc cap dubte és que els nous assessors d'imatge del líder de CiU estan treballant molt per fer-lo una persona més propera i humanament més vulnerable. Però tot i aquest lífting polític, haurà d'explicar com pensa sortir de la crisi, en què consistirà el seu Concert Econòmic o quines seran les seves prioritats en polítiques socials. Realment si Mas guanya les eleccions tindrà una mala peça al teler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada