Hem pogut veure com el dia 4 de novembre, va aparèixer al diari El País un manifest (conegut com el manifest dels 300), en el qual intel•lectuals espanyols, la majoria eren de fora de Catalunya, van publicar una carta d'adhesió i de suport a un document en el que posaven l'opció Federal com l'única solució a l'encaix de Catalunya a Espanya.
En aquest manifest, es proposava aquesta solució Federal amb un cert to de condescendència, al meu entendre amb acusats matisos ofensius a la intel•ligència i a la dignitat dels catalans, evidenciant un gran desconeixement de la història de Catalunya i del que està passant en aquests moments al principat. Difícilment aquests 300 "savis" poden entendre la situació que viu Catalunya en aquests moments, quan en referir-hi ho plantejen en termes com "victimisme català" o "nacionalisme exacerbat català". Davant aquesta situació, crec que els mateixos signants d'aquest text poc integrador, són els exemples vius del que Catalunya rebutja com a opció ara per ara.
En aquest sentit, crec que perquè es pugui vertebrar un estat federal és necessari comptar amb la voluntat dels estats que, de forma lliure i democràtica, vulguin unir-se a aquesta federació. I és precisament aquí on hi ha el nucli de l'argument que, al meu parer, qüestiona qualsevol sortida Federal a l'encaix de Catalunya amb Espanya. Precisament perquè qualsevol secretari general del PSOE que pretengui guanyar unes eleccions o simplement no suïcidar-se electoralment, mai donarà suport cap opció federalista i molt menys una reforma constitucional que tindria l'oposició frontal d'una part majoritària del propi Partit Socialista i lògicament la del Partit Popular.
Quan el secretari general dels socialistes catalans (Pere Navarro) intenta vendre'ns el federalisme com una tercera via d'encaix amb Espanya, està intentant fer-nos creure que els dirigents estatals del PSOE votarien en contra dels seus interessos territorials i sobretot del sentiment dels seus votants, que no creuen en el federalisme i no volen facilitar l'augment de competències a les comunitats autònomes. D'altra banda, esperar que a Espanya guanyi qualsevol reforma constitucional que atorgui un sol avanç nacional a Catalunya o a qualsevol territori és assumir que els votants seran totalment irracionals i que votaran en contra de les seves preferències.
No hem de perdre de vista la tradició centralitzadora i jacobina que han mantingut els dos partits majoritaris a l'estat espanyol (PSOE i Partit Popular). No hem d'oblidar que quan va entrar al Congrés l'estatut de Catalunya de 2006, grans pro homes o barons del PSOE, com Alfonso Guerra o José Bono es voleiaven públicament de la retallada que s'aplicaria a l'estatut de Catalunya. I tampoc hem d'oblidar que aquests mateixos Barons amb el suport de Felipe González són els que van impulsar l'actual executiva del PSOE amb Rubalcaba al capdavant.
Per tot això veig amb molt d’escepticisme aquest nou federalisme que intenten colar-nos, de manera que si alguna cosa comença a estar en dubte és quin tipus de relació ha de tenir el PSOE i el PSC i com el PSC prioritza l'interès dels seus electors sobre el interès general del PSOE, fins i tot en esferes com el Congrés dels diputats, o bé l'encaix del PSC entre els seus electors. Crec que l'equip de direcció del PSC ha obtat per negar la realitat i intentar fer-nos colar alguna cosa que sociològicament no s’aguanta per enlloc.
1 comentari:
Absolutament d'acord!! No es pot vendre amb garanties una cosa que el mateix venedor no es creu!! Sens dubte hi ha federalistes al PSC, però l'aparell del partit i del PSOE no actuen ni han actuat en aquesta direcció mai!! Ben al contrari!! Una abraçada Josep!
Publica un comentari a l'entrada