Lluny queda aquell 2004 en què el Zapatero va guanyar unes eleccions generals, després dels atemptats islamistes de l'11 M. Totes les enquestes indicaven una gran igualtat entre el Partit Popular i el PSOE, que només es va poder decantar per la manipulació i els enganys a què José María Aznar va voler sotmetre l'electorat espanyol.
Aquella primera legislatura en què Zapatero ens va treure de la guerra de l'Iraq i va promulgar la Llei de la Dependència (que ha acabat sent un de les majors nyaps en polítiques socials de la historia), va venir acompanyada d'una segona legislatura, en què es va consolidar l'execució d'un govern sense criteri ni recursos polítics per abordar una crisi que va ser negada fins a la mort.
Si donem un cop d’ull al que ha passat a Euskadi. En l'última legislatura, es va coronar el major esperpent polític que puguem arribar a imaginar, com és el lideratge d'un govern socialista (teòricament progressista) que no va ser el partit més votat, apuntalat amb una ètica política dubtosa pel Partit Popular (pràcticament conservador).
En l'àmbit català, el Partit Socialista de Catalunya va liderar set anys de govern acompanyat per dos socis de conveniència, com Iniciativa per Catalunya Verds (amb una nul·la experiència de govern) i Esquerra Republicana de Catalunya (amb un discurs centrat en la faixa i la barretina).
Semblava com si estiguéssim ancorats en l'època del Despotisme Il·lustrat, en el qual el fi justifica els mitjans. Qualsevol aliança era possible si amb això s'obtenia el govern. Deixant totalment aparcats conceptes com l'ètica política o el compromís de país. El PSC va establir una aliança amb el tripartit, sense haver fet prèviament un debat sobre les seves línies programàtiques en què estiguessin ben definits, tant l'eix nacional com l'eix social.
És evident que els socialistes els continua agafant el toro. Em baso en aquest plantejament tenint en compte que PSC i PSOE s'han organitzat les seves festes d'esquena a la gent del carrer, donat que històricament s'han omplert la boca amb la construcció d'un estat federal i a l'hora de la veritat no han cregut en els seus propis plantejaments. Ni els onze anys de govern de Felipe González, ni els vuit de Zapatero (un total de 19 anys), han servit per implementar aquesta faula de l'Espanya Federal.
Els catalans afrontarem unes eleccions el proper 25 novembre. Uns comicis en què totes les enquestes coincideixen a augurar, un nou accident electoral per al PSC, un accident que, segons els pitjors pronòstics, podria deixar el partit tocat de mort, amb la representació més baixa de la seva història. La pregunta que em faig és: Què els ha passat als socialistes per passar dels 52 diputats de 1999 a l'escassa vintena que li auguren els sondejos?
Puc acceptar que la crisi general de la socialdemocràcia europea pugui tenir alguna cosa a veure en aquest plantejament, però no explica per si sola aquest desastre anunciat que es preveu per al socialisme català. On és aquell partit que durant els anys del Pujol exercia d'oposició? Personalment crec que la resposta s'ha de buscar en el debat entre l'ànima catalanista i la espanyolista que té el propi partit, veient-se constantment superats pels esdeveniments.
Aquesta situació d'enfrontament constant entre les dues ànimes del PSC ha provocat una crisi absoluta del projecte socialista a Catalunya, que es veu superat pel despertar que el país està vivint en aquests moments. La manifestació de la Diada permet visualitzar la crisi interna, ja que la cúpula del partit no va participar en la marxa, mentre que sí que ho van fer caps visibles del sector catalanista com l’Ernest Maragall, l’Àngel Ros o la Marina Geli.
Probablement els esdeveniments han adquirit una velocitat que ha desbordat als socialistes, que sense entendre encara que l'estat de les autonomies fa aigües, han recuperat del bagul dels records un federalisme tronat, amb el que desitjarien marcar distàncies amb una CiU cada dia més sobiranista i un PP que a Catalunya adopta la disfressa de centralisme.
El 25 de novembre els catalans enterrarem el PSC més ambigu de la nostra història i hi haurà l'oportunitat de regenerar un nou moviment d'esquerres progressista, que connecti amb les necessitats del país i dels seus ciutadans. En definitiva, hi haurà l'oportunitat de crear un autèntic Partit Socialista Català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada