La crisi com a eina d'adoctrinament.

En els últims tres anys ens hem convertit en autèntics experts en macroeconomia i en economia de subsistència. Ens han bombardejat fins a límits insuportables amb la possibilitat d'un col·lapse financer, que acabaria amb el que havíem entès fins llavors com "estat del benestar".

Els propis ciutadans alemanys -als que tant envegem- han estat els primers a provar la seva pròpia medicina i, ja en el seu moment, es van creure que si no renunciaven a molts dels recursos socials que gaudien, acabarien perdent tot el que fins llavors havien aconseguit. Doncs bé, només necessitem parlar amb qualsevol ciutadà alemany de classe mitjana, per poder veure que estan molt lluny de defensar les tesis econòmiques que defensa la seva cancellera la senyora Merkel. Molts d'ells han vist que tots aquests ajustaments econòmics, s'han fet a força de retallar drets als ciutadans i ciutadanes, sense exigir el mateix nivell de compromís a les classes més adinerades. Total que el miracle alemany l'han pagat les classes mitjanes i els teixits socials més febles.

Per això, veient aquest exemple "d'èxit" que ens han demostrat els nostres veïns alemanys, Europa sencera va donar un gir a la dreta en la gestió i aplicació de mesures de cohesió social. Anglaterra va escombrar als laboristes, instal•lant al govern una coalició de centredreta encapçalada per David Cameron, que va veure en l'exemple alemany el camí a seguir. A França, Nicolas Sarkozy va aprofitar també la conjuntura per treballar durament en el mantenir dels privilegis dels estrats més rics de la societat francesa, responsabilitzant també a les classes mitjanes i treballadores.

Espanya, que com sempre fa les coses malament i tard, ja es va posar en evidència el 2008 quan Rodríguez Zapatero treia pit, dient que la nostra economia ja havia superat la italiana i estava a punt fer el mateix amb la francesa. Posicionament que va suposar la riota de tota la via làctia.

 Per tot això, a Espanya ja ens hem començat a creure que, no només som pobres, sinó que a més mereixem un martiri per haver-nos cregut que érem rics. Això és el que ens va anunciar el president del govern del Partit Popular quan ens va dir que cada divendres, després de la reunió del Consell de ministres, s'anunciarien les mesures que s'anirien prenent per anar retallant els drets socials. Convertint tots els divendres a "divendres de dolor", arribant a convèncer-nos de la demonització del dèficit públic.

Aquesta demonització se sustenta en un gran contrasentit, a l'apostar per un sistema fiscal regressiu que penalitza les rendes del treball per sobre de les del gran capital, a la permissivitat davant l'evasió i el frau fiscals, al finançament d'institucions amb un alt nivell de poder fàctic, com l'Església Catòlica i l'Exèrcit. Al meu entendre aquest malbaratament en inversions ruïnoses, tanca un doble interès. En primer lloc, que l'Estat estigui cada vegada més incapacitat per a proporcionar a l'economia el capital social necessari en infraestructures, serveis públics com l'educació i la sanitat, i serveis socials i, d'aquesta manera, sembrar el camí per a les privatitzacions. I en segon lloc, que l'Estat disposi d'uns comptes prou sanejats per respondre als requeriments del capital financer, més interessat en que el deute públic afavoreixi les pràctiques especulatives que a garantir la satisfacció de les necessitats socials, presents i futures.

Personalment crec que aquesta estratègia constitueix una forma de violència institucional. Sobretot si tenim en compte que ens movem en una conjuntura econòmica marcada per una recessió que es calcula que generarà 630.000 aturats més durant 2012, amb un atur de llarga durada del 40% en relació a l'atur total, amb 1,7 milions de desocupats sense cap tipus d'ingrés públic, amb el 50% dels joves menors de 25 anys sense accés a la feina, aquest ajust, que penalitza la qualitat de vida de la majoria de la ciutadania i salvaguarda les fortunes dels poders econòmics i financers , constitueix una veritable agressió a drets bàsics de la ciutadania i posa en evidència l'interès per aprimar l'Estat en benefici del capital financer. Encara que això augmenti la bretxa social fins a límits que poden arribar a ratllar el conflicte social.

Per això crec que ens hem d’auto convèncer que una altra forma de sortir de la crisi és possible, repartint les responsabilitats amb molta més equitat i no prenent mesures com: l'eliminació de l'impost de successions que va fer CiU quan tot just feia un mes que governava, indultant a delinqüents com els evasors fiscals com ha fet el govern del Partit Popular, o prioritzant inversions en infraestructures amb un únic criteri polític com l'AVE a Galícia i oblidant el corredor mediterrani per a trasllat de mercaderies.

Necessitem tenir governs que siguin creïbles. Governs que posin a la ciutadania per sobre del servilisme als "mercats". Però també necessitem oposicions que siguin constructives i que aportin a l'estat criteris de gestió que prioritzin el bé comú, no solucions demagògiques fetes en clau d'estratègia partidista.