La prima de risc ha tornat a pujar fins als 437 punts i arribant fins al 6% de diferencial amb el bo alemany, encenent les alarmes d'intervenció; l'Ibex 35 va tornar a desplomar-se. La caiguda més acusada a Europa és la de l'índex espanyol, enfonsat sobretot per la desconfiança en els bancs.
Amb aquest panorama econòmic, crec que el Govern està obligat, per responsabilitat, a preguntar si cal obrir-se a noves opcions de política econòmica. Ara ja no és l'objectiu de dèficit l'enemic a batre, perquè sigui un compromís adquirit amb la Unió Europea. Ara el problema és que la política econòmica vigent, basada només en retallades continues en la despesa pública, no només està danyant aspectes essencials del benestar (sanitat, educació o exclusió social) sense que l'Estat obtingui com a contrapartida una retribució de les inversors en forma de més solvència que millori les condicions de les despeses financeres a curt termini. Sinó que el que es detecta és una retirada intensiva de la inversió estrangera i un augment de les necessitats socials, amb el consegüent augment de la necessitat de despesa en aquesta partida.
Davant tot aquest panorama, el Fons Monetari Internacional ha tornat a assenyalar que el sistema bancari espanyol necessita recapitalitzar-se per garantir la seva solvència. Assenyalant d'una forma implícita, però sense anomenar-lo, el fiasco financer de l'actual Bankia o el que és el mateix l'antiga "Caja Madrid" que presideix l'exministre del Partit Popular, Rodrigo Rato.
Sembla que el govern de Rajoy continua intentant fer-nos comprendre els esforços que hem de fer en educació, sanitat i prestacions socials, per acostar-nos als objectius de dèficit i així evitar ser intervinguts per Europa (si ja no ho estem). Amb aquest plantejament de retallar acord amb la ideologia liberal d'un Partit Popular que governa d'esquena a la gent del carrer, i que en canvi governa defensant i preservant els interessos d'unes classes benestants amb interessos econòmics barrejats amb la política, només arribarem a augmentar la fractura social al nostre país.
Per aquest motiu és molt difícil de convèncer que és molt més útil que es facin retallades en l'atenció sanitària o en la qualitat del nostre sistema educatiu, quan veiem que no hi ha cap retallada en la prioritat de portar l'AVE a Galícia o, com veurem pròximament, a tornar a injectar diners públics per salvar l'economia de "Caja Madrid", que s'ha guanyat a pols la situació que està vivint per culpa de la mala gestió dels seus dirigents. Veurem com el Partit Popular posa els diners necessaris per salvar el seu amic Rodrigo Rato i en canvi no tenen el més mínim pudor a pujar l'IVA, i així fer que les classes mitjanes i treballadores carreguin amb les conseqüències de la ineptitud en la gestió.
Però personalment crec que el factor més important, és que la confiança dels inversors estrangers no es guanya només amb el compliment dels objectius de dèficit. Els mercats compren estabilitat més creixement, és a dir, ajustaments més expectatives de millora econòmica i de creació d'ocupació. Per tant, crec que conjuntament a la tàctica de contenció del dèficit, el Govern ha d'oferir als inversors una estratègia de creixement. Aquesta és la consideració encertada de política econòmica, no cal obcecar-se en la idea errònia que les retallades són reformes i, per tant, crearan ocupació.
Per això entenc que els nostres mandataris haurien de tenir present "els contribuents som unes persones que treballem per al Govern però sense haver fet les oposicions a funcionari".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada