De la fe al fanatisme hi pot haver poca distància.

Aquest és el cas del nen sevillà que va ser seleccionat genèticament per a poder guarir al seu germà, ja que cinc mesos després del naixement del seu germà petit, el transplantament de la sang del seu cordó umbilical ha estat un èxit.

Casos com aquest són els quals posen de manifest la necessitat de treballar i investigar, per a facilitar una millora en la qualitat de vida de les persones que sofrixen qualsevol tipus de malaltia que arribi condicionar les seves vides. L'aprovació de la Llei de Reproducció Humana Assistida al 2006, a la qual l'Església Catòlica es va oposar amb força, va obrir la porta a la seva curació. Així, el nen de Sevilla va ser seleccionat genèticament perquè no sofrís aquesta greu malaltia hereditària i el trasplantament de la sang del seu cordó umbilical servís per a guarir al seu germà, al permetre-li fabricar cèl·lules sanguínies lliures del trastorn.

És a partir d'aquest punt en el qual hem de plantejar-nos tots plegats, el fet que existeixi un debat ètic o moral. Els que plantegen aquest tema bàsicament els sectors més ultraconservadors de la nostra societat, i molt vinculats a un cert sector de l'Església catòlica, que pretenen actuar com a grups manipuladors i interessats. A mi personalment se'm fa difícil d'entendre que pugui negar-se-li a la societat, no només la possibilitat de tenir fills sans, sinó que a través d'aquests poder guarir a uns altres.


Les postures que s'han mantingut referent a això se situen, per tant, entre aquests dos extrems: el dels partidaris de prohibir-los tots que és, de manera molt notòria, el cas de l'Església catòlica, sempre obstinada a salvar la meva ànima, i els de qui advoquen per permetre'ls tots, o sigui, qui defensen una posició “liberal” que, al meu entendre, és al que duu una concepció laica de l'ètica.

Els dos principals partits polítics, el PP i el PSOE, ocupen llocs intermedis: el primer, més pròxim a la postura de l'Església (però no coincident amb ella, almenys quant a les raons esgrimides per a justificar la prohibició); i el segon, a les posicions liberals, encara que el PSOE no sigui tampoc plenament liberal. Cal recordar que al PSOE hi viuen també, alguns progres de disseny amb l’ànima conservadora.

La discussió, tant en el parlament com en els mitjans de comunicació, ha estat i és molt confusa i, amb freqüència, s'ha allunyat molt del que sol anomenar-se un diàleg social, un diàleg de país. Em sembla que això s'ha degut, sobretot, a aquestes dues circumstàncies: Una és que aquestes qüestions –diguem, tot el que té a veure amb la reproducció humana assistida i, més en general, amb la bioètica– tenen un fort rerefons ideològic i, en particular, religiós. L'altra és que es tracta d'un tema amb connotacions immediatament polítiques, en el sentit que una regulació més o menys restrictiva o liberal de la matèria (o mera la impressió que així sigui) pot tenir repercussions electorals a curt termini: a molta gent li importa, per exemple, saber si es podrà o no investigar amb cèl·lules mare perquè pensa que aquí pot estar la clau per a la curació de malalties greus i que afecten a un percentatge significatiu de la població, com la diabetis, l’alzheimer o el parkinson.

La base del debat resideix en la força argumentativa, que segons l'Església Catòlica, depèn totalment de que s'assumeixin certs dogmes religiosos (per exemple, que des del moment de la concepció Déu ja crea un ànima); per als que no combreguin amb aquests dogmes, un grup de cèl·lules sense cap capacitat de consciència ni de sentir plaer o dolor no pot equiparar-se amb l'embrió en fases ulteriors de la seva evolució i, menys encara com defensa l'Església, amb l'ésser humà plenament desenvolupat i que en aquesta fase del desenvolupament embrionari no té sentit parlar de “dignitat”, perquè no existeix una persona en sentit moral (ni en sentit jurídic).


Si es descarta, com penso des de plantejaments laics, que en relació amb els anteriors supòsits pugui usar-se l'argument de la dignitat, al que s'arriba, al meu entendre, és a la conclusió que no hi ha cap raó de pes suficient com per a prohibir la investigació i les teràpies amb cèl·lules mare. No vull dir amb això que l'autonomia o la felicitat han de veure's com a valors o principis de caràcter irrefutable, o que les raons que es deriven d'ells, tinguin una major força que les provinents del valor de la dignitat.

Bienvenida la investigació en aquest camp, i obrim un debat sincer sense demagògies ni posicionaments doctrinari pròxims a la superstició, per a fer una societat més justa.

I sobretot vull insistir als de sempre, que ningú s'esforci per salvar la meva ànima. En primer lloc he de decidir si la vull salvar, i en cas que la vulgui salvar ja em posaré en mans d'especialistes com el 7è. de Cavalleria que aquests em garanteix la salvació.