Els pressupostos de govern: eina o arma.

L'aprovació dels Pressupostos Generals del Govern de 2019, és el gran objectiu que persegueixen tant el Quim Torra com el Pedro Sánchez. La seva legislatura i la seva credibilitat estan en joc, des del moment en què tots dos estan governant amb pressupostos gestionats per altres equips. 

Els dos governs estan atrapats i amb les mans lligades. D'una banda els independentistes no poden fer valer la majoria que tenen al Parlament català, perquè la CUP juga el paper que ha de jugar, que no és altre que el de ser un partit antisistema i de vocació republicana. Amb la qual cosa, després de tirar a la paperera de la història al Artur Mas, ara no vol més flirtejos amb la dreta ex convergent. Per l'altre costat els socialistes van fer fora del govern a la dreta del Partit Popular, amb el suport dels independentistes catalans i els nacionalistes bascos. Però el judici que s’ha d’iniciar aquest mes de gener, fa que els independentistes exigeixin menys gestualitat política i més propostes concretes per part socialista. 

El fet objectiu és que els dos governs afronten la gestió del 2019 amb uns pressupostos que es van aprovar el 2017 en el cas català i en 2018 en l'espanyol. La qüestió és que uns pressupostos actualitzats a les necessitats d’aquest any, serien més que benvingut per pal·liar les retallades en l'Estat del benestar que va fer el Rajoy, però l'oposició frontal de PP i Cs no té intenció de desbloquejar-los. No només està en joc el Govern de Sánchez, sinó uns pressupostos més socials en un país en què la bretxa de la desigualtat no deixa d'augmentar.

En referència a  Catalunya, la dreta de Partit Popular i Ciutadans continua amb la mateixa estratègia d'asfíxia social. Si a Espanya l'excusa era no augmentar el dèficit pressupostari marcat per Brussel·les, a Catalunya és la d'evitar que hi hagi diners que es desviï al procés independentista. En qualsevol dels dos casos l'objectiu que persegueixen, no és altre que, el de castigar les capes socials més vulnerables per mantenir un sistema de redistribució de la riquesa que garanteixi que el poder continuï en mans de l'oligarquia de les famílies de l'Ibex 35 , les mateixes que l'han ostentat des dels inicis del segle XX.

Mentre la classe política continua embrancada en utilitzar el sistema de gestió dels recursos econòmics com a arma de guerra, les capes més febles de la nostra societat estan entrant en una espiral d'exclusió social, que ens està deixant un país trencat, feble i cada vegada més proper a Àfrica que a Europa.

A tall d'exemple, veiem com en el sector de la discapacitat s'està posant en perill la viabilitat de molts serveis que les entitats oferien als seus usuaris. Des serveis d'atenció a la dependència, fins a serveis d'integració laboral. Degut a que en els últims deu anys no s'han actualitzat els mòduls que regulen els preus dels serveis per usuari. Provocant precarització laboral en els professionals d'aquests serveis, una fugida de talent cap a sectors més estables,  així com una precarització de l'atenció directa als usuaris per falta de mitjans.

En un sentit molt diferent, el que hauria d'haver estat una bona notícia com és l'augment a 900 € mensuals del Salari Mínim Interprofessional (SMI) per a tots els treballadors, inclosos els dels Centres Especials de Treball (CET s). Ni el govern d'Espanya, ni tampoc el govern de Catalunya han dit com volen compensar aquest augment a les entitats que gestionen aquest tipus d'activitat laboral protegida. Les entitats sense ànim de lucre que gestionen els CET 's treballen amb salaris molt ajustats als costos de producció, amb la qual cosa aquest augment del SMI posarà en perill la viabilitat econòmica de la pròpia activitat empresarial d'aquests centres de treball, sinó es compensa amb ajudes suplementàries.

Moltes entitats del sector de la discapacitat física han vist com projectes que gestionaven, de fa més de 20 anys, de suport domiciliari a persones amb discapacitats severes, els han reduït un 30% les subvencions a càrrec del 0,7% de l'IRPF que paguem en la nostra declaració d'hisenda. La Generalitat que gestiona el 80% del que es recapta Catalunya, ha decidit retallar projectes continuistes amb un 30%, fent inviable la realització del mateix. Si volien ampliar a més entitats, calia que augmentessin la dotació pressupostària per cobrir-ho, no repartir els mateixos diners per a més projectes, fent que els retallats siguin inviables.

Aquesta és la cara oculta de la guerra de Pressupostos Generals. Una guerra en la qual es pot posar cara a les víctimes ja que tenen nom i cognoms.

La clau és la pau.

El desenvolupament del procés independentista que viu Catalunya al llarg dels últims set anys, s'ha destacat pel tarannà pacifista a l'hora d’exterioritzar les seves manifestacions. La comunitat internacional ha pogut descobrir que Catalunya és una nació amb llengua, cultura i ADN propis i molt diferents de l'Estat espanyol.

 

Manifestacions de més d'1 milió de persones, en què no hi ha hagut cap deteriorament de mobiliari públic. I no només això, sinó que els equips de neteja no han hagut d'actuar en les zones on s'ha concentrat la gent.

 

Està clar que l'ambient pacifista en què s'han escenificat les protestes, a l'estil de Mahatma Gandhi, han deixat sense arguments a l'Estat espanyol que s'havia de conformar amb exercir la violència en totes les seves versions. Començant per: l'insult, el menyspreu i la ridiculització, en la fase inicial. Continuant amb la violència psicològica i la pressió judicial saltant-se qualsevol línia vermella del dret processal, fins arribar a la violència física el dia 1 d'octubre.

Llavors tenim clar que el moviment pacifista és el que descol·loca política i estratègicament a l'Estat espanyol, que amb tota la seva "maquinària" (clavegueres de l'Estat incloses) es va veure incapaç d'evitar el referèndum del 1-O. Per tant, si el pacifisme és el camí, jo em pregunto: Perquè el dia de la constitució vam caure en la provocació del feixisme generant violència?

Jo em considero demòcrata i capaç de suportar què quatre feixistes vinguin a passejar-se amb banderes espanyoles per davant de casa meva. Evidentment que em fotrà molt veure com quatre gats embolicats en la bandera franquista, diuen manifestació a un grupuscle d'exacerbats. Però com demòcrata no em quedarà altre remei que fer-los un "Tortosa" i ignorar-los. Com a molt publicar alguna foto a la xarxes socials en què es posi en evidència la seva escassa capacitat de convocatòria.

Lo pitjor que podem fer és envestir el capot que ens ofereixen, per temptar-nos i que entrem al seu joc i envestim amb violència. Les fotos de contenidors de cremant, manifestants llançant tanques, encaputxats llançant objectes o Mossos d'Esquadra ferits, són l'argumentari que els feixistes necessiten per mostrar internacionalment que els independentistes som una minoria que només busca la desestabilització social.

M'agradaria fer una sèrie de preguntes als antisistema com la CUP o alguns CDR com: Penseu que les "Clavegueres de l'Estat espanyol" no estan treballant a tot drap per rebentar l'independentisme des de dins? Realment us creieu que l'Estat no paga a gent seva per infiltrar-se en la primera línia de les manifestacions? No heu arribat a entreveure els nivells de provocació que històricament han exhibit el PP i Ciutadans perquè us retrateu?.

Se’m fa molt difícil pensar que aquestes preguntes que em faig jo, no se les facin els màxims representants d'aquest tipus d'organitzacions. Els considero molt més intel·ligents que jo per preveure i anticipar-se a situacions que en res beneficien al procés independentista. No vull pensar que si veient el resultat que estan obtenint, continuen en la seva línia de respondre a les provocacions, potser és perquè ells també poden estar a sou de l'Estat espanyol.

Per un l'altre costat, el govern català necessita de forma urgent i imprescindible que es faci una operació de "desinfecció" de la cúpula de la policia catalana. Cal aïllar els responsables de dirigir les operacions en què s'han vulnerat els protocols d'actuació davant dels manifestants. La policia catalana no pot formar part de l'estratègia espanyola d'agitació de la violència.

El col·lectiu "Guilleries" va denunciar, el passat 27 de novembre, que el cap de la Comissaria General de Recursos Operatius (CGRO) era un ex-guàrdia civil de qui depenia la BRIMO (Brigada Mòbil) i l'àrea d'escortes del president de la Generalitat. Sense oblidar el cas de vicepresident de la Unió de Mossos per la Constitució (UMC), que va felicitar Vox pels resultats en les eleccions andaluses, que és també ex-guàrdia civil, i mentre té una baixa mèdica llarga es manifesta amb policies espanyols i es fotografia davant la comissaria de Via Laietana. Es veu que també és usual que membres de la BRIMO presumeixin de la UIP (Unitat d'Antiavalots de la Policia espanyola).

L'Estat espanyol té perduda la batalla de les idees. No tenen cap estratègia per l'encaix de Catalunya a Espanya que no sigui l'amenaça i la força. Ells se senten segurs en la confrontació física i amb la violència judicial.

En canvi, la nostra única arma és el pacifisme i amb el pacifisme hem despertat el franquisme que havia amagat a dins del règim del 78, hem fet implosionar al Poder Judicial espanyol traient a la llum pública el seu mercadeig amb els interessos de la classe política i hem aconseguit que Espanya comenci a qüestionar-se la viabilitat de la monarquia. Quina necessitat tenim de canviar d'estratègia? La clau per a l'independentisme és la pau.

El Procés català: Caixa o Faixa.

Aquesta és l'expressió que fem servir a Catalunya per definir situacions en què es preveuen respostes binàries. La situació a la que el procés independentista està portant a la ciutadania, està desembocant en un autèntic caos entre la "antiga Convergència" i Esquerra Republicana.

Convergència ha derivat en un partit difícil de definir, i per tant, molt més difícil de comprendre. Quan Jordi Pujol es va autodefinir com "independentista", l'electorat secessionista va tancar els ulls als 23 anys de corrupció pujolista, creient que la fi (la independència) justificava els mitjans (la corrupció).

És just en aquest punt on jo crec que Convergència va cometre l’error estratègic de la seva història. En caure el pujolisme per l'acció de les "clavegueres de l'Estat espanyol", Convergència només tenia una única sortida i aquesta no era altra que repudiar públicament l'acció de Pujol carregant tota la responsabilitat de les accions sobre ell i la seva família i després desaparèixer com a partit .

Però l'ombra de Pujol és massa allargada i el partit no tenia sentit ni força sense la presència del pujolisme. Així doncs, Convergència es va amortallar amb l'estelada per eludir haver de condemnar el mandat del seu líder espiritual. Artur Mas va tirar pel dret i va passar de ser un "liberal pensador", a ser un Hooligan de l'independentisme mostrant-se com una víctima del feixisme espanyol. Els pesos pesants de convergència van començar a tremolar amb el "Cas Palau" i les indiscrecions dels fills de Pujol. Sabien que era una bomba de rellotgeria que quan esclatés arrossegaria amb tots els que van ser beneïts pel Pujol.

El centredreta català el va idealitzar com el "pare de la pàtria", esmorteint els atacs que des de la dreta i l'esquerra es feien cap a la seva persona, i convertint-los en un atac al país. Tal com es va fer amb el cas de Banca Catalana.

D'altra banda, Artur Mas havia arribat al límit del seu crèdit polític i la CUP li va donar el "tret de gràcia", que ell va intentar vendre com un pas al costat. En aquest moment entra en escena Puigdemont per designació digital d’aquell que va fer el pas al costat. Durant el mandat de Puigdemont es va comprovar que el de Girona va avançar per la dreta a l'independentisme tradicional dels republicans, per fer-se amb el reconeixement públic de la CUP.

El 27 d'octubre el President Puigdemont fa un últim salt mortal i proclama la República de Catalunya, per anul·lar aquesta proclamació vuit segons més tard. Aquesta decisió va deixar desubicat al sector independentista, especialment als Jordis que ja estaven a la presó i que desconeixien el final d’aquella pel·lícula que Puigdemont va improvisar al veure’s acorralat per la CUP.

Ell mateix i des de l'exili, dirigeix ​​una estratègia d'aquarterament en les posicions maximalistes de tot l'independentisme. El procés català ha evidenciat la lluita pel poder dels diferents sectors del sobiranisme. Una lluita que ha posat de manifest les pròpies misèries amb l'absència d'una estratègia comuna per a conquerir la independència. Com més rauxa exhibeixen els ex convergents i la CUP, més seny demanen des d'Esquerra Republicana. Realment és el món al revés, aquest procés ha fet estranys companys de viatge com la CUP i els ex convergents.

A dia d’avui, el patrimoni polític guanyat democràticament en les passades eleccions del 21 de desembre, no es pot dilapidar de forma inconscient per protegir la corrupció acumulada per la família Pujol i els seus col·laboradors. La lluita entre ex convergents i republicans amenaça de dividir (i aquest cop de veritat) a l'independentisme català. La ciutadania ha donat mostres, més que sobrades, que estan determinats a seguir la lluita pel procés, però durant aquest "mentrestant" el país ha de continuar funcionant i els sectors més fràgils de la nostra societat no poden ser arrossegats a l'exclusió social directa.

Tal com ens va dir Jordi Cuixart, el dia que vaig tenir l'oportunitat de visitar-lo al Centre Penitenciari de Lledoners, "jo no vull sortir aviat, sinó que vull sortir amb dignitat". Per tant, Catalunya no ha de ser independent aviat, ha d'aconseguir la independència amb la dignitat de tota la seva gent.