Arxiu del blog

dimecres, 14 de març del 2018

La llibertat d'expressió com a indicador de qualitat democràtica.

Quan l'Estat espanyol té, en plena ebullició el debat sobre la qualitat democràtica del seu sistema, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) deixa al descobert les misèries d'un poder judicial espanyol sotmès a la voluntat Poder Executiu i de les elits econòmiques del país.

Els fets es remunten a l'any 2007 quan dos joves gironins van expressar les seves opinions polítiques cremant una foto del vell Borbó de cap per avall, per denunciar la seva repulsa a la visita del monarca a la ciutat de Girona. Per aquest fet, l’Enric Stern i el Jaume Roura van ser condemnats per l'Audiència Nacional a 15 mesos de presó, eludible amb una fiança de 2700 €.

Doncs bé, el TEDH ha resolt que "la llibertat d'expressió s'estén a informacions i idees que ofenen, xoquen o molesten" a la classe dirigent. El Tribunal entén que aquestes manifestacions s'emmarquen en el "pluralisme, tolerància i amplitud de mires sense les quals no hi ha societat democràtica".

Espanya ha patit una greu involució democràtica en els últims anys, la prova més fefaent de que el govern d'ultra dreta del Partit Popular, ha portat l'Estat espanyol a una conculcació de drets, és la posada en funcionament l’any 2015 de la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda com a Llei Mordassa). En el moment de la seva promulgació, el relator de les Nacions Unides va instar als legisladors espanyols a derogar la llei. I un diari com el New York Times va reflectir que "aquesta llei porta records dels pitjors dies del franquisme". Aquests comentaris no són casuals, ja que els inspiradors d'aquesta llei són els hereus ideològics del totalitarisme més recalcitrant simbolitzat pel dictador assassí Francisco Franco.

Aquesta deriva totalitària de la legislació espanyola es veu en que, la mateixa Llei Mordassa, prohibeix entre altres coses:

Manifestar-se al costat del Congrés o el Senat. Deixant, de forma arbitrària, la decisió de la prohibició en mans de la policia i no d'un jutge.

Fotografiar els cossos i forces de seguretat de l'Estat. Anul·lant d'aquesta manera la possibilitat que els ciutadans puguin registrar els abusos policials i utilitzar-los com a prova contra els agents. Sense aquestes imatges la comunitat internacional no hauria conegut la salvatjada que van cometre a Catalunya l'1-O.

Protestar a les altures. Es pot denunciar a qui escali edificis o monuments sense autorització. Un article fet a mida per prohibir les accions de Greenpeace.

La resistència pacífica i les assegudes. Aquesta normativa atorga a la policia la capacitat de multar als que es neguin a dissoldre reunions i manifestacions en llocs públics un cop ho hagi ordenat la "autoritat competent".

Aturar un desnonament. Un altre article de la llei fet expressament per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Aquesta llei dificulta les accions dels activistes de la PAH, fomentant que la policia sancioni els que impedeixin l'execució d'un desnonament.

En resum, estem veient com a Espanya s'empresona cantants per les seves opinions polítiques, es segresten edicions de llibres i revistes satíriques per qüestionar la salut democràtica de l'actual règim, o s’apallissen àvies per defensar el seu dret a votar. En canvi, d'altra banda, veiem com els mitjans de comunicació d'àmbit espanyol, oculten informacions respecte a la corrupció del Partit Popular o promouen el creixement Ciutadans com a partit que haurà de abanderar els interessos de la ultradreta en el futur. L'establishment espanyol ja té amortitzat al Partit Popular, amb la qual cosa va promoure un partit amb cares noves i vinculat a la consolidació del franquisme ocult en els poders de l'Estat.

Davant aquesta deriva totalitària, el primer indicador de qualitat democràtica que ha de "controlar", és el de la llibertat d'expressió. Un país en què els seus ciutadans no puguin fer públic el seu desacord amb les accions dels diferents poders de l'Estat, és un país malalt que involuciona cap a una dictadura. Això sí, una "dictadura monàrquic parlamentària".

divendres, 9 de març del 2018

La interpretació del feminisme segons Comissions Obreres i UGT.

 
La vaga per reivindicar les polítiques d'igualtat de gènere que s'ha fet aquest 8 de març, ha desbordat totes les previsions hagudes i per haver. Aquesta mobilització ha tingut èxit, tot i el posicionament descaradament masclista dels dos sindicats majoritaris  com són Comissions Obreres i UGT.

 

La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 1948, consagra la "igualtat de drets entre homes i dones", abordant tant els temes d'igualtat de gènere com els de justícia social cap al col·lectiu femení.

Al 1979, l'Assemblea General de Nacions Unida va adoptar la Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CETFDCM) per a la implementació legal de la Declaració sobre l'eliminació de la discriminació contra la dona. I d'això ja en fa 39 anys, de manera que dedueixo que aquests sindicats (CCOO i UGT) han tingut temps, més que suficient, per implementar les reivindicacions més que necessàries.

Precisament aquesta mateixa convenció defineix la discriminació contra les dones en els següents termes: "Qualsevol distinció, exclusió o restricció basada en el sexe que tingui per objecte o resultat menyscabar o anul·lar el reconeixement, gaudi o exercici per part de les dones, sigui quina sigui el seu estat civil, sobre la base de la igualtat de dones i homes, dels drets humans i de les llibertats fonamentals en l'àmbit polític, econòmic, social, cultural, civil o qualsevol altre ".
 
Per tant, crec que en ple segle XXI és descaradament inacceptable que aquestes organitzacions, que tenen com a missió fundacional defensar els drets dels treballadors i treballadores, hagin fet un ridícul tan estrepitós convocant només dues hores de vaga. És evident que aquest "postureig" que han intentat fer per sortir a la foto i no fer emprenyar als poders fàctics que els financen, ha estat un error d'estratègia que ha posat en qüestió la utilitat d'aquests sindicats.

Ja no parlem només de lluitar contra la injustícia d'una bretxa salarial imposada per un teixit empresarial clarament masclista, sinó que des que la ultra dreta espanyola va prendre el comandament del govern al 2011, Comissions Obreres i UGT s'han amagat per evitar que el propi govern tiri de la manta i tregui a la llum totes les seves misèries de la mala gestió de projectes d'inserció laboral. Han hagut de ser les organitzacions sindicals minoritàries les que han donat suport, sense complexos, a la denúncia social per la igualtat de gènere.

Però al marge del dret a l'equiparació d'oportunitats (que no aguanta cap tipus de discussió), hi ha el dret a la vida. Espanya és un país masclista per definició, la prova de tot això la tenim en les xifres de dones que han patit aquest tipus de violència. Des del 1 de gener de 2003 fins al 21 d'abril 2017, segons les dades oficials, 920 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles. Des que el 2013 es comptabilitzés també a les víctimes menors per la violència de gènere, han mort 23 nenes i nens. L'any 2017 va ser el més mortal, amb 8 menors assassinats. A aquesta xifra caldria sumar-hi altres morts de dones provocades per actes criminals comesos per homes diferents al company, no comptabilitzades en les estadístiques.

Així doncs, a la vista d'aquestes xifres estem davant d'una crisi social tremendament preocupant. Però el més preocupant és la ceguesa voluntària de Comissions Obreres i d'UGT, que onegen la bandera de la llibertat com esquer argumental, però que a l'hora de la veritat es rendeixen als dictàmens d'un govern que els té agafats pels ous i que els fa actuar igual que els titelles.

La meva àvia sempre deia "no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure".


diumenge, 25 de febrer del 2018

Quan el corporativisme s'utilitza com a eina de submissió.

L'anomenat "procés" polític de Catalunya continua el seu objectiu de desemmascarar a una democràcia de disseny, que es va construir cimentant les bases inspirades en el franquisme més totalitari.

El "procés" va començar executant tant a la "Puta", com a la "Ramoneta". D'aquesta manera va destrossar partits com CiU, PSC, Unió o ICV. Dels quals només subsisteix el PSC, que ha hagut de ser teledirigit des de Madrid pels barons del PSOE. Aquesta profunda higienització de la política catalana, ha posat sobre la taula el tema principal de debat. Dret a la independència si o dret independència no.

Doncs bé, el "procés" continua arrencant les caretes d'aquells que s'amagaven darrere d'equilibris d'equidistància entre l'independentisme i la repressió de l'independentisme. El President del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable senyor Roger Torrent, va ser convidat per l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona (ICAB), ​​per a la sessió solemne en homenatge a Sant Raimon de Penyafort, juntament amb un núvol d'advocats i de juristes encapçalats per Jesús Maria Barrientos (President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya), Francisco Bañeres (fiscal en cap de Catalunya), Concha Taló (fiscal en cap de Barcelona) i Eugeni Gay (exvicepresident del Tribunal Constitucional), davant els quals Torrent els va dir a la cara "Cal denunciar l'existència de presos polítics, acusats de rebel·lió i sedició per delictes inexistents".

Aquest atac al món jurídic va fer mal, molt de mal! Tots els lacais al servei de M. Rajoy van haver de aixecar-se en mig del discurs i abandonar la sala per escenificar davant els seus mentors el rebuig a la "trampa" del Col·legi.

Tot i que una part dels assistents van aplaudir el discurs, la gran majoria van callar o van visibilitzar la seva protesta per no sortir retratats i posar en perill la seva cartera de clients. El món de l'advocacia sempre s'ha caracteritzat per un corporativisme molt superior al d'altres col·lectius professionals.

Torrent va tenir la gosadia de recordar-los que estem davant d'una crisi d'Estat de Dret que s'evidencia de manera específica en: una falta de separació de poders provocant que el poder judicial sigui sotmès pel Poder Executiu, i la manca de garantia efectiva dels Drets i les Llibertats fonamentals.

Puc entendre que s'aixequessin aquells que fan homenatge a un poder judicial teledirigit per M. Rajoy. Però no puc entendre a aquells que van aixecar la seva veu contra el President del Parlament de Catalunya, invocant una suposada inadequació de les seves paraules a l'acte.

El nivell de submissió de l'advocacia barcelonina al poder del 155, va quedar patent definitivament quan la presidenta de l'ICAB, Maria Eugènia Gay, va recriminar al president del Parlament seves paraules.

En primer lloc el President del Parlament, a dia d'avui, és la primera autoritat de Catalunya i no pot dirigir-se a ell tractant-de tu.

En segon lloc representa el Parlament elegit en les passades eleccions del 21 de desembre. Amb la qual cosa té la representativitat del poble català.

En tercer lloc, el president del Parlament, va posar de relleu la deriva antidemocràtica que està patint Catalunya i que han denunciat desenes de juristes d'Espanya i de l'àmbit internacional.

Prou de gent venuda al franquisme i la ultradreta espanyola.