La Colau al país de les meravelles!

Aquesta és la història d'una noia que estava encantada de conèixer-se a ella mateixa. La més gran de quatre germanes que residien al barri barceloní del Guinardó, es va llicenciar a la facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Posteriorment l’Ada va guanyar una plaça de funcionària a l'Observatori dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) de l'ajuntament de Barcelona, ​​vivint feliç mentre descobria, des d'un punt de vista "filosòfic" (això sí), les debilitats de la societat del cap i casal de Catalunya.

Segons ella mateixa ha manifestat, inicia la seva carrera activista a l'any 2001 vinculant-se al "moviment anti globalització", tenint sempre el periscopi connectat per detectar qualsevol conflicte que la pogués encimbellar al zenit de la reivindicació. L'any 2003 va veure la gran oportunitat d'unir-se al moviment "Aturem la Guerra" que va sortir al carrer per protestar contra la Guerra del Golf.

Però la seva llicenciatura com a activista social li arriba l'any 2006 quan juntament amb un grup de col·laboradors i col·laboradores, més conegut com el moviment "V de Vivenda", denuncia les dificultats de la ciutadania per trobar un habitatge. Durant l'any 2009 va crear amb el seu equip de col·laboradors la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona, ​​reivindicant la dació en pagament.

Després de tot aquest rodatge en l'àmbit de la reivindicació social, al juny de 2014 proposa una alternativa d'esquerres per governar l'Ajuntament de Barcelona. Un cop celebrades les eleccions, s'imposa amb 11 regidors i pactant amb les restes d'un atrotinat PSC.

Durant tota la campanya municipal i en les posteriors campanyes de les autonòmiques del 27-S i les generals de desembre de 2015 i juny de 2016, l’Ada intenta navegar i guardar la roba, donant una de freda i una de calenta sobre el dret a decidir de les catalanes i els catalans.

En les últimes setmanes, l'alcaldessa Colau, havia assegurat diverses vegades que facilitaria la participació de la gent en el referèndum, però no hi havia aclarit si obriria els locals municipals, habituals en conteses electorals, al·legant que no hi havia cap convocatòria en ferm. Un cop signat el decret i després que el Govern demanés als consistoris la cessió d'espais per a les votacions, l'alcaldessa Colau va demanar un informe al secretari municipal que a data d'avui encara no ha estat elaborat.

A hores d'ara, és evident que a l’Ada Colau li estan creixent els nans i ha d'afrontar una sèrie d'obstacles, que li impedeixen continuar jugant a la Puta i a la Ramoneta, al haver-se de retratar políticament en rebre pressions per part dels seus socis de Govern municipal del PSC-PSOE i de PPC i Ciutadans. El unionisme espanyol la té lligada de peus i mans ja que els tres partits han hagut de declarar-se defensors de l'Espanya (Una, Gran i Lliure).

La societat catalana, ja sigui unionista o independentista, demana posicionaments clars i l’Ada Colau ja els ha pres. De moment ja s'ha desdit d'aportar els locals de les seus electorals, per al referèndum de l'1 d'octubre buscant 1000 i una excuses per sortir bé a la foto.

També ha hagut de cedir en no assistir a la manifestació de la Diada de l'11 de setembre, convocada per l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), però en canvi sí que assistirà a la manifestació unionista convocada a Santa Coloma de Gramenet.

Jo em pregunto on són aquells lemes de forta arrel social que l’Ada proferia vestida amb la samarreta verda de la PAH? Que s'ha fet de la seva aposta pels drets de les persones?

La tensió política que s'està vivint a casa nostra, ja no permet ambigüitats per cap de les parts. La societat catalana reclama posicionaments clars pel que fa al dret de decidir. La gent del carrer no volem mitges tintes sobre temes tan importants per al futur del nostre país. Com deia Ovidi Montllor "ja no volem les molles, volem el pa sencer".

 

Campanya mediàtica espanyola per desprestigiar els Mossos d'Esquadra.

Quan es donen situacions com la viscuda el passat dijous 17 d'agost a les Rambles de Barcelona, ​​és essencial transmetre calma i seguretat a la població. Això només s'aconsegueix donant informació 100% contrastada i canalitzada en diferents idiomes per atendre la pròpia ciutadania i als turistes que ens visiten. És just el que va saber fer l'àrea de comunicació dels Mossos d'Esquadra.

És en aquest sentit que la comunicació dels Mossos ha aconseguit portar la teoria a la pràctica d'una manera molt eficaç, quan no era gens fàcil. Però a més, vull ressaltar que el seu perfil a Twitter va passar a ser l'eix de la seva comunicació, avisant des de la xarxa dels moments informatius. La gent que estava al carrer no sentien la ràdio, ni veien la televisió, però sí que tenien mòbils a les mans amb connexió a les xarxes socials. Fins a les pròpies cadenes de televisió i ràdio, utilitzaven els comunicats dels Mossos a Twitter com a font de referència de la informació. Per tant van ser eficaços i innovadors en la manera de gestionar el caos.

Però no només les xarxes socials han estat la clau per a la transmissió de confiança als mitjans de comunicació i alhora a la població en general. Una estratègia clau ha estat el afrontar amb decisió i valentia el cara a cara a les rodes de premsa. Aquí no hi ha hagut rodes de premsa a través d'un "plasma" com fa el president del Govern espanyol. Aquí el propi president de la Generalitat, el conseller d'Interior i el Major dels Mossos d'Esquadra van estar més de dues hores atenent els mitjans de comunicació nacionals i internacionals i responent a les seves preguntes en quatre idiomes.

La rigorositat en la informació ha evitat especulacions i precipitacions a l'hora d'informar a l'opinió pública. Fins al punt que el reconeixement a la tasca dels Mossos va arribar de la pròpia ciutadania. Per primera vegada, els ciutadans vam poder rebre la informació de primera mà a través dels mitjans de comunicació del país i de les xarxes socials. No com en els atemptats de l'14-M del 2004, en què les primeres versions que els autors no eren d'ETA les vam haver de veure en les versions digitals dels principals diaris dels Estats Units, Anglaterra, Alemanya o França.

En qualsevol cas, més enllà dels dubtes i qüestions legítimes, el que els Mossos han demostrat en aquesta operació és la seva plena capacitat operativa i, amb això, l'encert que va suposar la seva creació i desplegament a tot el territori català com a policia integral. Proba d’això, és el gran ressò a la premsa internacional, que s'ha atrevit amb afalacs com: "La policia catalana ha actuat com si fos un país independent", "Els Mossos a l'altura de les millors policies europees" o "Catalunya demostra que la seva policia pot protegir-los ".

Doncs bé, aquesta brillant actuació del Cos dels Mossos d'Esquadra ha obert tots els llums d'alarma del nacionalisme espanyol més ranci. Que els Mossos haguessin d'actuar desprotegits de la informació provinent de l'Europol o de les pròpies forces i cossos de seguretat espanyols, no tan sols ho han ocultat sinó que  ho han tergiversat mentint a l'opinió pública.

Ara comença la contraofensiva de l'associació de la Guàrdia Civil i del sindicat majoritari de la Policia Nacional acusant la nostra policia d'excloure a aquestes forces de seguretat de les operacions contra el comando terrorista de Barcelona i Cambrils. Però per tenir una bona campanya de desprestigi, no n'hi ha prou amb una associació i un sindicat policial, sinó que es necessita un exèrcit de mitjans de comunicació, que viuen de les subvencions de l'Estat espanyol a través de la contractació de publicitat i d'altres programes de finançament, que intoxiqui amb mentides i mitges veritats a l'opinió pública.

L'objectiu no és altre que intentar deslluir una feina policial ben executada i reconeguda internacionalment, alhora de posar les bases per afrontar un mes de setembre que serà crucial per a la gestió de les relacions entre Espanya i Catalunya.

Davant d'aquesta premsa hereva d'un franquisme molt present a l'Ibex 35, jo m'acullo a la frase de Josep Lluís Trapero, Major dels Mossos d'Esquadra, que en la seva última roda de premsa va dir després de la sortida d'un periodista per respondre en català "Bé, doncs molt bé, doncs adéu".

#BuenoPuesMoltBéPuesAdiós

 

#JoSíQueTincPor Jo sí que tinc por!

El dissabte, 26 d’agost Barcelona va celebrar la manifestació més gran que s'hagi fet mai contra el terrorisme a la península ibèrica. El lema de la manifestació no era un altre que el de "No tinc por". Doncs bé, després de poder apreciar tot el desplegament de mitjans utilitzats per l'Estat espanyol, fent fitxar al petit Borbó i a tot el govern de la banda del Partit Popular, m'atreveixo a dir que l'oligarquia de l'Ibex 35, amb l'estendard de la casa real al capdavant, ha tret pit per atemorir la población.

És cert que a l'arribada de la banda del PP i la del petit Borbó, es van fer audibles els xiulets i els crits contra tots els farsants. Davant aquesta situació els guardaespatlles del petit Borbó van començar a posar-se nerviosos i van aconsellar iniciar la marxa de la comitiva set minuts abans del que estava previst. A més la capçalera de postureig, en què anaven tots els "mantinguts" d'Espanya i Catalunya, va començar a caminar amb un pas més ràpid del que estava escrit en el guió. Amb la qual cosa, van arribar a plaça de Catalunya amb una antelació de 14 minuts respecte de l'horari previst. Fins a tal punt va arribar el cangueli que: ministres del govern espanyol, presidents de comunitats autònomes i autoritats del Parlament d'Espanya van pujar als autobusos que els havien dut allà com si portessin un fuet a cul.

Quedava clar que l'aliança política del PP i PSOE que ha dirigit l'Estat espanyol durant gairebé 40 anys, no era ben rebuda per una ciutadania amb criteri i disposada a dir-hi la seva. La gent no oblida les mentides de Aceves després dels atemptats de l'14-M a Atocha. Tampoc oblida les mentides d'Aznar per justificar la guerra de l'Iraq. Els catalans i les catalanes recorden tots els compromisos incomplerts per Felipe González, Aznar, Rodríguez Zapatero i Rajoy per a Catalunya. Els contribuents estem farts de mentides, de corrupció, i d'absència d'ètica en la política.

Per això dic que jo tinc por de la utilització per part de la dreta de la sang vessada a les Rambles de Barcelona, ​​per atiar l'odi contra l'Islam amb els cossos encara calents de les víctimes. L'odi sembrat pels terroristes ha estat avivat per una dreta amarada de catolicisme reaccionari, a la que li va molt bé que hi hagi víctimes “dels nostres”.

També tinc por a la utilització política que el Govern de la banda del Partit Popular està fent, dels serveis d'informació de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat. No tinc cap dubte que el fet que l'atemptat mortal succeït Catalunya no és cap casualitat. El Govern d'Espanya ha posat tot el seu esforç en afeblir la capacitat d'acció del Cos dels Mossos d'Esquadra, conscients que si es provocava el fracàs de la policia catalana tindrien tota la justificació perfecta per intervenir amb l'exèrcit i sortir bé a la foto de la Unió Europea.

Tinc por que, en nom del que és políticament correcte, se'ns ompli la boca de grans declaracions de principis que es converteixin en cortines de fum que ens impedeixin esbrinar per què i en què han fallat els protocols de seguretat. I que un suposat clergue, en contacte amb condemnats per l'11-M i vinculat a l'Operació Xacal, pugui entrar i sortir del país i moure’s amb absoluta llibertat per tota la geografia espanyola, que pugui convertir un grapat de xavals en terroristes en qüestió de setmanes sense que aparentment ningú ho adverteixi.

En definitiva, jo sí que tinc por que en nom d'una hipòcrita unitat d'Espanya s'imposi un mantell de silenci que ens impedeixi pensar, investigar, discrepar, corregir els errors i evitar negligències.

Per tant, tenint en compte els pocavergonyes que tenim al capdavant del Govern d'Espanya, jo sí que tinc por. #JoSíQueTincPor