La instrumentalització d'Adolfo Suárez.

En els actes organitzats amb motiu de la mort de l'expresident del govern d'Espanya Adolfo Suárez, hem pogut assistir a una autèntica bacanal de la demagògia. Des que es va descobrir que l'ésser humà està més predisposat a escoltar el que vol sentir que el contrari, la demagògia és part de la forma de fer política dels que governen o aspiren a fer-ho.

En realitat l’Adolfo Suárez tan sols va presidir el govern d'Espanya entre 1976 i 1981. Atribuint-li ara tots els miracles haguts i per haver al llarg de la transició, justament les mateixes persones que el van assetjar fins a la persecució amb una oposició visceral.

Per tant, se'ns està venent una imatge d'Adolfo Suárez com l'artífex d'una transició democràtica exemplar. I aquí justament és on jo discrepo obertament sobre l'exemplaritat d'aquesta transició. Ja que l’Adolfo Suárez va pactar amb els militars una llei per fomentar l'Alzheimer en la memòria històrica i això justament va propiciar que tots els crims del franquisme quedessin impunes, fins al punt que molts dels criminals afins a Franco van poder continuar exercint els seus càrrecs amb total impunitat. Paradoxalment, aquest Alzheimer induït per ell en la memòria de la transició, posteriorment va ser el mateix Alzheimer que es va encarregar de neutralitzar la seva pròpia memòria.

Suárez va fer per la transició molt menys que alguns líders d'opcions polítiques que havien estat perseguides pel règim de Franco, que van haver embeinar-se el seu propi orgull en benefici d'una convivència pacífica entre tots els espanyols. Així doncs, em resulta vomitiu sentir molts líders polítics actuals, buidar el pap amb milers de adulacions excessivament edulcorades, que l'únic que persegueixen és el lluïment personal davant de la societat.

L'espectacle circense estava servit des del moment en què va aparèixer el fill d'Adolfo Suárez per comunicar que en 48 hores estava prevista la mort del seu pare. Allò va ser el tret de sortida de tot un circ mediàtic dedicat al enaltiment del nacionalisme espanyol articulat al voltant de la figura de l'expresident mort.

D'aquesta manera podem veure com el nivell d'instrumentalització de la figura de Suárez arriba al clímax, amb l'anunci de posar el seu nom a l'aeroport de Madrid (operació que costarà a l'erari públic més d'1 milió d'euros en plena crisi). Realment tenim una classe política llimac, rastrera i amb una absència total de principis ètics i morals.

Hem pogut sentir fins a la sacietat, que Suárez va portar la Generalitat per decret, com a símbol del seu tarannà dialogant i comprensiu amb Catalunya i el català. Però no podem oblidar que Catalunya suposava el major perill que tenia en aquells moments la "transició suposadament democràtica". I que el que va fer Suárez portant a Tarradellas era posar-se la bena abans que la ferida, és a dir, va obrir la vàlvula de pressió del nacionalisme català per a què l'olla no explotés.

Això sí, es va cuidar molt de no legalitzar Esquerra Republicana de Catalunya. No fos cas que als catalans se'ls anés a mà i es passessin de frenada.

Recentment hem pogut sentir un expolític i gran demagog com Miquel Roca Junyent, com feia referències a la instrumentalització de la figura de Suárez, fent l'ullet al nacionalisme espanyol. Mai he estat més d'acord amb Roca en aquest sentit, però la instrumentalització ha estat per part de tots els llepaculs de la cort borbònica castellana, això si!

La poca vergonya del Partit Popular.

Aquest cap de setmana hem assistit a la presentació de l'estratègia contra l'independentisme català, que Mariano Rajoy va anunciar fa pocs dies al Congrés dels diputats. De fet no ha suposat cap sorpresa saber que la seva estratègia consistia únicament en l'amenaça, així com el vaticini que als catalans ens caurien totes les plagues bíbliques existents i per existir.

Han desembarcat a Barcelona amb la pedanteria i la xuleria d'aquell que té por al futur que se li acosta i que l'única manera que coneix perquè no se li noti la seva por, és la fugida cap endavant. Lluny de plantejar estratègies intel•ligents per convèncer al 70% de l'electorat català que vol ser consultat, arriben aquí com els hooligans dels falangistes que van mostrar el seu estil en la celebració de la diada oficial a Madrid.

Aquesta gentussa del Partit Popular no se n'ha adonat que estem en ple segle XXI. Que l'Estat espanyol no pinta res a nivell internacional, tal i com ho prova la submissió als designis de la Unió Europea o el que és el mateix de l’Angela Merkel.

Estem veient constantment proves de nerviosisme i de debilitat política en tots els moviments del govern d'Espanya. Hem vist com el ministre Moratinos ha enviat un dossier de 200 fulls a totes les ambaixades perquè puguin contra argumentar les reivindicacions de Catalunya. Quan un ministre d'afers exteriors ha de donar aquestes instruccions als seus ambaixadors, és que aquests no tenen gens clar què és el que han de respondre quan els diferents governs els pregunten què és el que està passant a Catalunya.

Una altra prova d'aquest nerviosisme ho estem veient en la forma en què el Partit Popular està orientant el conflicte català. Ha obert, d'una forma clara i rotunda, la campanya electoral per a la defensa del NO a la independència i, tal com va dir el president de la Generalitat, això indica que ja tenen coll avall que d'una forma o d'una altra hi haurà una consulta a la ciutadania.

Però el que més m'ha indignat de tota aquesta estratègia, és la manca d'ètica i d'escrúpols a l'hora d'utilitzar el dolor de les famílies que han tingut en el seu si víctimes d'ETA. No descobriré la sopa d'all quan afirmo que la sang vessada pels terroristes d'ETA, ha estat un filó de vots que la dreta espanyola (representada pel Partit Popular) ha utilitzat sense cap tipus de vergonya. El que ja passa la línia vermella de la tolerància, és les acusacions que la Camacha ha fet públicament dient que el Partit Popular de Catalunya s'ha sentit amenaçat igual que passava al País Basc. Catalunya mai ha viscut, ni de prop, la tensió ni la pressió terrorista basada en l'ús de la força a punta de pistola. A Catalunya no s'ha vessat ni una gota de sang per defensar el nostre país i la nostra cultura. L'únic moviment que defensava l'ús de la violència "Terra Lliure", mai va tenir la cobertura social que ha tingut i té ETA a Euskadi.

Aquest és el Partit Popular que hem d'esperar d'ara endavant, un Partit Popular que vindrà a casa a insultar-nos, acovardir-nos i, ells creuen que és possible, adoctrinar-nos. Els catalans i les catalanes estem en un punt en què no ens espanta el xoc de trens, així que els recomano a totes aquestes ments tan brillants del Partit Popular, que abans d'amenaçar tinguin clar si les seves amenaces són creïbles, perquè en cas contrari només fan el ridícul.

2014: Catalunya si o si.

A ningú se li escapa que l'any que acabem d'iniciar, marcarà un punt d'inflexió en l'anhel del poble català a reivindicar la seva pròpia idiosincràsia. Aquest any no només anem a celebrar els 300 anys de la capitulació de les forces austracistes i el poble català, enfront de les forces borbòniques de Felip V, aquest any serà el de la presentació internacional del conflicte entre Catalunya i Espanya.

El mateix govern espanyol, a través del seu ministre d'afers exteriors, ha enviat un document a les ambaixades i consolats amb arguments per neutralitzar el procés sobiranista català amb arguments com que el independència comportaria "un empobriment econòmic segur" i que la "vocació europeista de Catalunya es veuria truncada ". A més, en el manual elaborat pel govern d'Espanya, es nega que hi hagi un "espoli fiscal" sinó que, segons ells, es tracta d'una "contribució a la solidaritat prevista a la Constitució. Però el que sí que està clar, és que el govern espanyol admet i reconeix que té un litigi amb Catalunya, al qual no hi troba solució.

D'altra banda, el govern de la Generalitat ha enviat una carta a tots els líders polítics de la Unió Europea i als caps d'Estat dels principals països del món, en el qual fa una glossa de l'actitud pacífica del poble català, entenent aquest pacifisme com una aposta decidida per governar-se a si mateix i deixar de ser menyspreat i extorsionat pel govern d'Espanya. A més de la carta, Mas també ha inclòs en el seu envio un memoràndum enviat als 27 líders dels Estats de la UE i 45 països més. El memoràndum del departament de Presidència aclareix que la celebració de la consulta és una qüestió política i no de legalitat perquè "cap llei espanyola ho prohibeix". Mas subratlla que el seu Govern sempre ha estat disposat a dialogar, una actitud que ha volgut contrastar amb l'actitud sempre negativa del Govern espanyol.

És clar que el xoc de trens està servit i en tot aquest procés, tots i cada un de nosaltres, com a ciutadans a títol individual, tenim un paper transcendental. A partir d'ara hi haurà una lluita desigual entre un aparell de l'Estat espanyol, amb servei d'intel·ligència inclòs (si és que se li pot dir així), i un govern català asfixiat econòmicament des de Madrid i que l'única arma que té és el compromís de la ciutadania explicitat en les dues últimes edicions de la celebració de la diada nacional de Catalunya.

De moment, la premsa estrangera està descobrint que a Catalunya hi ha una majoria social a favor d'una consulta o un referèndum sobre la independència. El que no acaben d'entendre aquests periodistes estrangers, és l'actitud del govern espanyol d'amagar el cap sota l'ala i fer veure que no passa res. Han estat massa anys de foment d'actituds català fòbiques, tant des de governs del Partit Popular, des de governs del PSOE, que ara es troben en una situació que l'única sortida que els proporciona és la de la negació de la realitat catalana.

Davant d'aquesta situació, ha hagut de ser la pròpia societat civil catalana que mitjançant mobilitzacions ciutadanes, aconseguis crear la pressió suficient com perquè els representants dels nostres partits polítics, es vegin forçats a aparcar les seves misèries partidistes i a prendre decisions en clau d'Estat català. La gent hem passat per sobre de la classe política i els hem enviat un missatge clar i contundent que comencin a treballar, d'una punyetera vegada, en la resolució del conflicte que el nostre país té amb Espanya. La resposta a aquesta pressió ha estat l'anunci de les preguntes encadenades de la consulta i l'establiment del 9 de novembre com a data per a la consulta. El fet de publicar el contingut de les preguntes i l'establiment de la data, han generat una gran dosi de nerviosisme a les Espanyes, ja que es visualitza com a real, allò que fins ara els havien venut com una il·lusió electoral dels nacionalistes catalans.

És ben cert que des de les diferents institucions espanyoles es posaran en marxa campanyes de desprestigi i d'assetjament personal a individus que tinguin certa notorietat en tot aquest procés. Per a això s'utilitzaran referències constants al marc legal existent, que teòricament fou creat per dotar-nos d'un ordre en les nostres relacions, però que a la pràctica servirà per subjugar els anhels del poble català a les directrius d'una Espanya atrotinada. Aquest és just el moment en què es visualitza d'una forma clara que les lleis de tot aquest entramat, tenien com a objectiu encotillar i emmordassar els anhels independentistes dels catalans. Espanya va pensar que d'aquesta manera ho tenien tot lligat i ben lligat, ja que si algú s'atrevís a aixecar-se contra aquestes lleis, la resposta no podia ser una altra que l'enviament de l'exèrcit com sempre havien fet . Però van oblidar un petit detall, ara i avui Espanya està a Europa i només per aquest fet , hauran de ficar-se els tancs per on els càpiguen. El que tinc molt clar és que quan les lleis es converteixen en cadenes, no queda més remei que tallar-les sigui com sigui.

El reguitzell d'esdeveniments que viurem durant aquest any 2014, seran oportunitats que la nostra generació tindrà per canviar la història del nostre poble. Cada generació només té una oportunitat, al llarg de la seva vida, d'incidir en el canvi de la història del seu poble. En aquest cas (més per sort que per desgràcia) ens ha tocat a la nostra generació el poder incidir en els canvis necessaris per a l'autodeterminació. Preparem-nos per una lluita pacífica llarga i dura. Guanyarem-la!