El ministre "Fulano de Tal" li pega a la seva dona?

És ben cert que quan ens asseiem en una taula per compartir un bon àpat, baixem les defenses i ens deixem portar per uns brots de sinceritat que moltes vegades poden acabar amb nosaltres. Aquesta és l'estratègia que històricament han utilitzat els empresaris japonesos per tancar un tracte. Al Japó mai es tanca un tracte definitivament fins després del dinar o del sopar.

 Mantenir una conversa entre plat i plat ajuda molt a rebaixar les tensions, però si a això li afegim un bon vi o un bon cava, llavors ens entren atacs de sinceritat, que poden deixar-nos amb el cul a l'aire. Això exactament és el que li va passar a la fabulosa Alicia Sánchez Camacho quan es va entrevistar amb l'ex amant del gran dels Pujol (Jordi Pujol Ferrusola).

Resulta que l'amant despitada va decidir que volia enfonsar el gran de la saga Pujol, perquè aquest li havia trencat alguna cosa més que el cor. Per dur a terme aquesta vendetta Maria Victoria Álvarez (que així es diu l'amant despitada), va decidir entrevistar-se amb la fantàstica Alicia Sánchez Camacho i explicar-li totes les entremaliadures econòmiques que el Jordi Pujol Ferrusola feia amb els diners que li arribaven a les mans.

L'escena era pròpia d'un sainet on hi ha de tot: polítics corruptes, espies a munt, senyores maltractades, periodistes que fan de go-between, cossos policials que es vigilen, diners públics que desapareixen ... i enmig de tota aquesta escena dues dones assedegades de venjança que necessiten sincerar-se es per aconseguir els seus propis objectius personals.

D'una banda la Sánchez Camacho necessita la munició per fer descarrilar el carro independentista que cada vegada està agafant més velocitat, de l'altra Maria Victoria Álvarez necessitava enfonsar en la misèria a aquell que un dia li va fer creure que ella alternaria amb el més selecte de la societat catalana. L’Álvarez i la Sánchez-Camacho van intercanviar confidències, somnis trencats, aventures pendents, il•lusions, fracassos ... Van tallar vestits a mida a no pocs personatges, particularment homes, de la política i fora d'ella, i ja ficades al patamoll, l'ex del dirigent de Convergència va relatar amb detall el que la seva companya de dinar volia sentir: els maltractaments als quals es va veure sotmesa per part de l'heroi Pujol Ferrusola.

Sembla que l'intercanvi va arribar a ser tan franc que, en un moment determinat, la dirigent del PP català va deixar anar una bomba en forma de frase lapidària que avui té revolucionat a mitja CiU i a mig PP. La Sánchez Camacho es va deixar anar la melena i va dir una cosa semblant a això : “No et preocupis, filla, nosaltres també ho estem passant molt malament: resulta que Fulano de Tal aquí on el veus també li pega a la seva dona, i no vegis la que tenim muntada i el que passaria si això es sabés aquí i a Madrid”.

 Això tindria una importància relativa si no fos que el "Fulano de Tal", és ara ministre en exercici del Govern de Rajoy i, malgrat la seva aparença tranquil·la, com de no haver trencat mai un plat, en el passat va haver de superar algun que un altre episodi depressiu que va necessitar tractament especialitzat.

D'aquí ve el mal de panxa que li va entrar a la Sánchez Camacho, quan va intuir que les cintes amb el contingut de la conversa podien fer-se públiques als mitjans de comunicació. Va ser per aquest motiu pel que en la seva denúncia contra Método 3 pel que va passar a La Camarga, Sánchez-Camacho va demanar al jutge que expressament prohibís la difusió del contingut de l'enregistrament. Però, per sobre de tot, el que la del PPC volia i vol protegir és la confidència que sobre els maltractaments del “Fulano de Tal”, avui ministre de Rajoy, a la seva dona, i que ella mateixa va fer, una mica imprudentment, a Victoria Álvarez.

Afortunadament per Sánchez Camacho, el Jutjat de Primera Instància número 21 de Barcelona, que instrueix el cas, va acceptar les mesures cautelars sol•licitades per vulneració del dret a la intimitat i a la pròpia imatge. Prohibint publicar el contingut de la conversa. Per tant el ministre de Rajoy contínua impune i podrà continuar atiant a la seva dona emparat pel secret a crits de la pròpia Alícia Sánchez Camacho.

Chacón anteposa els seus interessos personals...

Vagi per davant el meu respecte a la decisió de la diputada Carme Chacón de no donar suport al dret a preguntar al poble català sobre el futur que vol en la seva relació amb Espanya. Textualment la diputada socialista ha dit "no donaré suport a les resolucions dels tres partits que han iniciat a Catalunya un procés de ruptura amb la resta d'Espanya", confonent intencionadament la gimnàstica amb la magnèsia.

La resolució presentada per Esquerra Republicana de Catalunya, Convergència i Unió i Iniciativa per Catalunya Verds a favor del dret a decidir, només demana que des del Congrés s’autoritzi a preguntar al poble català sobre la seva opinió respecte a la vinculació amb Espanya. Pressuposar que preguntar al poble és iniciar "un procés de ruptura amb la resta d'Espanya", és tenir la convicció que el poble i els votants als que ella representa no volen pertànyer a Espanya i que té la certesa que si se'ls pregunta, ratificaran una hipotètica ruptura amb l'estat espanyol.

Aquí està la gravetat de la situació. Carme Chacón, com a persona que dóna lliçons de democràcia, nega al poble català l'aplicació més sublim de la democràcia, com és la consulta a la ciutadania. Aquesta noia que, durant l'època de Zapatero, va fer una carrera política meteòrica es va estavellar quan va decidir presentar-se com a candidata a la direcció del PSOE en el 38è. congrés del PSOE, celebrat el 4 de febrer de 2012 a Sevilla.

 És ben cert que l’objectiu de la Carme Chacón és aspirar a liderar el partit des de la seu de Ferraz a Madrid. I de moment jo no diria que no el tingui encaminat, ja que en el passat debat de la nació el Ruvalcaba no va aconseguir ni fer-li pessigolles al Rajoy. El líder socialista va perdre una de les grans oportunitats d'erosionar el trontollant lideratge del president del govern espanyol. Un Rajoy tocat pels casos de corrupció del seu partit en el Cas Gürtel i d'una manera més directa per l'escàndol del repartiment de sobres amb sobresous on se'l vincula a través dels documents del seu ex tresorer Luis Bárcenas.

 Amb tot aquest escenari favorable per a un rellançament del PSOE, la mala traça i la manca de carisma que va exhibir el Ruvalcaba va fer que s’exhibís com la prova fefaent que al Congrés de Sevilla, les manipulacions i les trucades de telèfon que es van fer en l'últim moment per part d'Alfonso Guerra i més directament pel Felipe González, van elegir el candidat equivocat.

La Carme Chacón és conscient que, cada dia que passa, Ruvalcaba fa més pudor de mort. Sap que l'única estratègia que ha de seguir és seure fins que vegi passar el cadàver polític del secretari general del seu propi partit i just en aquest moment, podrà tornar a presentar la seva candidatura per ser aquesta noia estupenda i que vol presidir Espanya, encara que sigui a costa de negar als catalans el seu dret a decidir.

És clar que encara que la Carme Chacón viu a Barcelona, això no és circumstancial, la seva veritable vocació de servei està posada a l'altre costat de l'Ebre. Els seus interessos personals estan a Madrid i en els prolegòmens del Congrés de Sevilla del 2012, va fer gala de l'origen andalús de seu pare, un bomber anomenat Baltasar Chacón, originari de Olula del Riu a Almeria, per guanyar-se la simpatia de la Federació andalusa del seu partit.

A ningú ens ha d'estranyar que amb tot el bagatge de la seva trajectòria política, la Carme Chacón continuï aspirant a arribar a la Moncloa com la primera presidenta del govern d'Espanya. Ara només em falta veure si la cúpula del P.S.C. també sancionaran el trencament de la disciplina de vot, com van fer amb els diputats del parlament de Catalunya que es van negar a votar en contra de la proposta del Parlament de Catalunya. Seria molt lleig que castiguessin uns i no castiguessin a la gran Carme Chacón.

El país del Mortadelo i Filemón.

Ho sento, però no he pogut resistir-me a aquesta comparació per avaluar les formes i els mètodes que estan sortint a la llum, en els secrets del món de la política i de la guerra bruta dels serveis secrets del govern d'Espanya. És una comparació que fa que els personatges de Mortadelo i Filemón, creats pel caricaturista Francisco Ibáñez, tinguin una rabiosa actualitat en coincidir amb els fets d'avui.

Si dic que Espanya té fama de ser un país de sapastres, no estic descobrint la sopa d'all. Hem vist en nombroses ocasions pel•lícules del James Bond, on la sofisticació en la utilització de sistemes d'espionatge ens deixa amb la boca oberta. La realitat és que el servei d'espionatge d'Espanya tampoc aguanta cap comparació, quan ho fem amb els serveis d'espionatge d'alt nivell, com la CIA als Estats Units o El Mossad si ens referim a una altra de les agències de referència com la israeliana.

Però quan ens referim a Espanya, estem parlant del país de l'esperpent, on el sistema d'espionatge s'assembla més al que va inventar Francisco Ibáñez, amb Mortadelo i Filemón, que a un servei professional i sobretot que faci honor al seu nom, que sigui un autèntic servei “d’intel·ligència".

En aquests moments estem assistint a un autèntic vodevil d'espies, becaris d'espies i polítics que necessiten utilitzar el xantatge personal per escalar en les seves pròpies carreres.

 Sincerament no em crec res de tot aquest muntatge. Resulta que existia una agència d'espionatge (Mètode 3) que espiava a Déu i a la seva mare, i aquí ningú s'havia assabentat de res. És més resulta que un dels propis clients d'aquesta agència del Mortadelo i Filemón, era el propi Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI). És molt difícil de fer creïble que una vulgar empresa privada era la competència directa del propi CNI i aquí ningú sabia res. Els feien la competència en la seva pròpia cara i els Mortadelos de torn de l'Estat sense assabentar-se’n.

En el cas de la gravació de la reunió entre Alicia Sánchez Camacho i l'ex amant del gran dels Pujol, el CNI té una mala papereta perquè si coneixia aquesta gravació, com la Sánchez Camacho ha estat incorrent, durant dos anys, en un delicte d'encobriment. En canvi, si el CNI desconeixia aquesta gravació, llavors estem assistint a la ridiculització dels serveis secrets de l'estat espanyol per una simple agència de detectius.

L'única cosa que em queda clara de tot aquest sainet, és que el país està en mans de corruptes, xantatgistes, delinqüents i més persones de mal viure. No dubto que hi hagi polítics honestos, en conec molts (de diferents partits) pels quals posaria la mà al foc. Però cap d'aquests, pels que posaria la mà al foc, té capacitat d'influència en la cúpula del seu partit.

Per tant, arribo a la conclusió que el poder corroeix. Mentre un polític és només un engranatge secundari de la maquinària del seu partit, és l'època en què aquest polític acostuma a ser honrat. Però quan el polític en qüestió comença escalar dins del partit i augmentar la seva quota de poder, llavors ja són figues d'un altre cistell.