El segrest de la democràcia participativa.

Aquest país va saber cicatritzar les ferides de dècades de sagnants hostilitats, superant també reconversions salvatges que van condemnar a l'atur a milions de treballadors. Amb això vull dir que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país ja hem donat sobrades mostres de la nostra capacitat de sacrifici en nom del bé general.

En aquest moment estem malvivint en una crisi en què som els únics que la paguem, sense haver tingut cap responsabilitat en el fet de generar-la. Les ciutadanes i ciutadans hem estat les autèntiques víctimes dels que s'han lucrat, sense la més mínima ètica ciutadana. Per tant, ja la nostra societat ha demostrat un alt grau de maduresa política, en massa ocasions, com per no tenir en compte la seva opinió. Que segons la mateixa Constitució és de la qual flueix el poder suprem de l'Estat.

Doncs bé, hem pogut veure com en la sessió plenària del dia 2 de setembre de 2011, dos grans bandes de delinqüents i anomenades Partit Popular i Partit Socialista Obrer Espanyol, han segrestat la capacitat dels ciutadans i ciutadanes d'Espanya, per poder decidir si volen incloure un article en la constitució limitar el sostre d'endeutament de les administracions públiques.

El Zapatero s'ha equivocat una vegada més, preferint els copets a l'esquena i els elogis falsos dels seus col·legues europeus, que el suport dels qui el van nomenar President i que són els que tenen l'única veu legítima segons la pròpia Constitució que modificaran. Finalment hem pogut veure quin és l'autèntic "talante" del Zapatero, ha estat el de traïció als seus propis conciutadans negant-los la capacitat d'opinar sobre la modificació de la principal llei del nostre sistema legislatiu.

Després del que hem vist, torno a ratificar em en la meva opinió que Rajoy i Zapatero són dues versions d'una mateixa pel·lícula, en què els protagonistes canten a cor un mateix missatge. Cap dels dos ha sabut entendre el missatge que els "indignats" van transmetre en les seves concentracions i reivindicacions públiques en els últims mesos.

Com a ciutadans ens hem hagut d'empassar molts gripaus, sense queixar-nos, assumint la nostra responsabilitat col·lectiva per afrontar l'actual conjuntura econòmica. Però no renunciem ni denunciarem a poder-nos expressar políticament per decidir sobre el nostre futur. Sabem perfectament que són temps de renúncies socials i de privacions en l'estat del benestar, però exigirem ser escoltats pels que ara es tapen les orelles per cometre el crim més gran de la nostra època democràtica. Només una colla de delinqüents poden segrestar el fonament constituent de qualsevol democràcia participativa, com és el debat polític i l'opinió del poble.

Des del restabliment de la suposada democràcia, al nostre país les decisions més importants les prenen les direccions dels partits polítics i les traslladen al Parlament a través de la disciplina de vot i del als seus diputats. Per tant, el poder legislatiu no porta a terme, en la pràctica, cap de les funcions que té encomanades: ni controla el Govern, ni fa les lleis, ni exerceix la representació dels ciutadans. Les lleis les fa en realitat l'Executiu i ordena als seus diputats votar a favor. Si el partit del Govern no té la majoria, l'Executiu sol comprar a altres partits minoritaris els vots que li falten. Aquest és el nostre sistema "suposadament" democràtic.

Al meu entendre, el nom que li aniria millor al funcionament del sistema polític actual a Espanya, seria el de partitocràcia. Ja que en realitat es tracta d'una estructura política en què són les direccions dels partits (i no els ciutadans) les que decideixen qui seran els representants i les que exerceixen un control estricte sobre els membres del Parlament, de manera que aquests no poden tenir ni criteri ni decisió pròpia.

Per tant, exigeixo que no em donin classes de democràcia cap dels actuals diputats del Partit Popular i del Partit Socialista, que aprovaran la modificació de la Constitució sense sotmetre-la a un referèndum públic. Ja mai tindran ni autoritat moral ni ètica per representar-me com a ciutadà.

Tenim una Constitució de ferro colat o de mantega?

Oficialment a la Unió Europea hi ha només tres estats que han estat intervinguts econòmicament, per sufragar el deute públic que tenien acumulat. Estem parlant de Grècia, Irlanda i Portugal. Això només és l'aparador públic, ja les economies que dicten les normes a la Unió Europea no han tingut altre remei que admetre, en canvi hi ha altres economies com la italiana o, més concretament, l'espanyola, que oficialment són economies lliures, però que de facto es mouen al so de la música que dicten Alemanya i França.

D'una banda, Alemanya ha actuat durant tota la crisi assumint que la fi de l'euro ho empitjoraria tot encara més, per això aquest estiu ha posat en marxa mesures per a transmetre confiança en la moneda comuna europea, amb la compra de deute públic italià i espanyol per part del Banc Central Europeu i la creació del fons de rescat comú.

Però això només són mesures de maquillatge estètic i el que és realment decisiu és la contenció del dèficit públic dels països malgastadors, al capdavant dels quals hi ha el "Regne d'Espanya".

Per tant no és d'estranyar que la senyora Merkel aixequés el telèfon i just després de llegit la cartilla al Zapatero, es posés en contacte amb el Rajoy per donar-los-hi les ordres del que havien de fer immediatament abans de finalitzar aquesta legislatura. Així doncs, la reforma constitucional pactada a corre-cuita per Rajoy i Zapatero aquests dies busca donar a Alemanya i als mercats la garantia que l'aval no serà utilitzat per endeutar més. La credibilitat dels polítics espanyols, a tres mesos de les eleccions, és tan miserable que no n'hi ha prou amb una llei. El cost del desprestigi espanyol és reformar la Constitució, i sense perdre ni un sol minut.

Un cop pactat l'acord entre els dos grans partits majoritaris a Espanya (PP i PSOE), de modificar la constitució i establir un límit d'endeutament per llei sense sotmetre a consideració de la ciutadania amb un referèndum, podem veure com la pinça espanyolista del Partit Popular i del PSOE funciona i ens trobarem amb que el programa econòmic d'Izquierda Unida i de bona part del PSOE, passarà a ser inconstitucional. I la prova més fefaent la tenim amb que el candidat socialista Rubalcaba, està intentant diluir aquesta decisió per tal de no quedar-se en pilota picada davant els electors d'esquerres en les pròximes eleccions generals.

És en aquest punt on trobo vergonyosa l'actitud d'aquesta Espanya de pandereta, que utilitza la Constitució espanyola segons els interessos que tingui. Sempre s'han aferrat al text constitucional per defensar el concepte de "nació", tan marejat durant la gestació de l'Estatut de Catalunya i en la sentència posterior dels pallassos del Tribunal Constitucional.

La Constitució, segons ells, era totalment intocable fins al punt que assumien que la successió monàrquica estigués condicionada per una flagrant marginació en qüestió de gènere en ple segle XXI. Sempre s'ha esgrimit l'argument de la perillositat de moure un sol article de la Constitucional, perquè això seria la porta d'entrada de la realitat negada del nostre país. Doncs bé, està Constitució tan fèrria resulta que es transforma en un text de mantega a l'hora de garantir els interessos de l'Espanya profunda. Una Espanya que no genera confiança ni a Europa, ni a la resta del món, i que es veu obligada a deixar-se intervenir pels països que porten les regnes de l'economia i la política europea.

Definitivament, si es modifica la Constitució per establir el límit d'endeutament, s'haurà obert la veda a la qual el text constitucional s'hagi d'adaptar a la nova realitat de la societat espanyola i no valdran cap de les excuses que fins ara s'han utilitzat.

Quan les polítiques socials generen fractura social.

Just en el moment en què la crisi econòmica comença a deixar-se sentir de manera implacable en les classes socials més desfavorides, és quan hem pogut veure com al Regne Unit, hi han hagut saquejos i excessos de tot tipus. He vist com colles de joves han robat telèfons mòbils i sabatilles esportives per valor de centenars d'euros, han saquejat comerços i han incendiat edificis.

Però en contrapartida a aquests excessos públics, la ciutadania ha vist durant molts anys, un espectacle en què els parlamentaris han robat als contribuents televisors Bang & Olufsen, s’han construït piscines i casetes per al gos amb diners públics passant les justificacions com a despeses de representació política. Posant en evidència una absència total de moralitat en les elits polítiques d'aquest país. És per això que cada dia creixen més les veus crítiques amb banquers i polítics que lluiten amb el seu joc del Monopoly, comprant i venent interessos, aliens totalment a la més mínima ètica econòmica.

La mateixa cultura de l'avarícia i la impunitat que hem vist amb efectes devastadors als carrers de Londres hi es també en els consells d'administració i al Govern. No són només els joves que necessiten una regeneració moral, sinó tot el sistema organitzatiu de la nostra societat.

La dreta dóna la culpa a la immigració, les sentències massa toves i la manca d'autoritat. L'esquerra, a la injustícia social, la pobresa, el racisme, les creixents diferències entre rics i pobres, i l'impacte de les retallades. Però a les cartes dels diaris, a les tertúlies de ràdio o en les tertúlies de cafè, la gent parla dels privilegis dels polítics, de les ajudes públiques a la caixes d'estalvis, del frau en la gestió pública, etc. En resum, la ciutadania cada vegada està més lluny de creure en els poders públics d'un estat en el qual no confien, per la seva falta d’equitat i per unes polítiques socials que generen cada vegada més exclusió i dependència.

Un exemple molt recent, l’hem viscut a Catalunya amb les Rendes Mínimes d'Inserció, o més conegudes com PIRMI, que es vénen concedint a les últimes dècades com ajudes econòmiques per a persones en cas de necessitat extrema. I pel que he vist publicat en els mitjans de comunicació, hi ha persones que porten rebent aquesta prestació durant més de 15 anys i continuen en el mateix pou en què van entrar com a receptors de l'ajuda. Llavors se’m plantegen dues incògnites: o l'Estat no fa prou per ajudar a aquests ciutadans que pugin novament al tren i deixin de tenir la necessitat de percebre aquesta prestació?, O l'Estat no fa el necessari per supervisar que aquests ciutadans continuïn complint els requisits que els van donar el dret a la prestació?

Al meu entendre probablement sigui una barreja de les dues coses, però en qualsevol cas, el que està ocasionant és que totes aquestes persones continuïn sent dependents de cobrar aquest ajut econòmic per sobreviure. L'Estat, amb aquestes polítiques passives, no els està ensenyant a pescar. Es limita a donar-los una sardina molt petita diària perquè continuïn sobrevivint, però en qualsevol cas continuen sent dependents de la sardina petita. Al meu entendre aquestes prestacions econòmiques, haurien de portar aparellades una sèrie de polítiques actives, perquè aquestes persones puguin sortir amb els seus propis mitjans de la situació en la què estan. Que paral·lelament al cobrament de la prestació, els ensenyin a pescar i així poder defensar-se en una societat cada vegada més competitiva, fomentant la cultura de l'esforç i donant-los eines per valer-se per si mateixos.

El que estem fent ara per ells, és tancar-los en el bucle sense fi de la seva pròpia misèria, i en qualsevol cas amb la prestació econòmica el que estem fomentant és augmentar la fractura social que existeix avui a la nostra societat. Necessitem disposar d'unes polítiques socials molt més eficaces, que evitin que persones estiguin tancades en aquestes prestacions durant dècades.