Just en el moment en què la crisi econòmica comença a deixar-se sentir de manera implacable en les classes socials més desfavorides, és quan hem pogut veure com al Regne Unit, hi han hagut saquejos i excessos de tot tipus. He vist com colles de joves han robat telèfons mòbils i sabatilles esportives per valor de centenars d'euros, han saquejat comerços i han incendiat edificis.
Però en contrapartida a aquests excessos públics, la ciutadania ha vist durant molts anys, un espectacle en què els parlamentaris han robat als contribuents televisors Bang & Olufsen, s’han construït piscines i casetes per al gos amb diners públics passant les justificacions com a despeses de representació política. Posant en evidència una absència total de moralitat en les elits polítiques d'aquest país. És per això que cada dia creixen més les veus crítiques amb banquers i polítics que lluiten amb el seu joc del Monopoly, comprant i venent interessos, aliens totalment a la més mínima ètica econòmica.
La mateixa cultura de l'avarícia i la impunitat que hem vist amb efectes devastadors als carrers de Londres hi es també en els consells d'administració i al Govern. No són només els joves que necessiten una regeneració moral, sinó tot el sistema organitzatiu de la nostra societat.
La dreta dóna la culpa a la immigració, les sentències massa toves i la manca d'autoritat. L'esquerra, a la injustícia social, la pobresa, el racisme, les creixents diferències entre rics i pobres, i l'impacte de les retallades. Però a les cartes dels diaris, a les tertúlies de ràdio o en les tertúlies de cafè, la gent parla dels privilegis dels polítics, de les ajudes públiques a la caixes d'estalvis, del frau en la gestió pública, etc. En resum, la ciutadania cada vegada està més lluny de creure en els poders públics d'un estat en el qual no confien, per la seva falta d’equitat i per unes polítiques socials que generen cada vegada més exclusió i dependència.
Un exemple molt recent, l’hem viscut a Catalunya amb les Rendes Mínimes d'Inserció, o més conegudes com PIRMI, que es vénen concedint a les últimes dècades com ajudes econòmiques per a persones en cas de necessitat extrema. I pel que he vist publicat en els mitjans de comunicació, hi ha persones que porten rebent aquesta prestació durant més de 15 anys i continuen en el mateix pou en què van entrar com a receptors de l'ajuda. Llavors se’m plantegen dues incògnites: o l'Estat no fa prou per ajudar a aquests ciutadans que pugin novament al tren i deixin de tenir la necessitat de percebre aquesta prestació?, O l'Estat no fa el necessari per supervisar que aquests ciutadans continuïn complint els requisits que els van donar el dret a la prestació?
Al meu entendre probablement sigui una barreja de les dues coses, però en qualsevol cas, el que està ocasionant és que totes aquestes persones continuïn sent dependents de cobrar aquest ajut econòmic per sobreviure. L'Estat, amb aquestes polítiques passives, no els està ensenyant a pescar. Es limita a donar-los una sardina molt petita diària perquè continuïn sobrevivint, però en qualsevol cas continuen sent dependents de la sardina petita. Al meu entendre aquestes prestacions econòmiques, haurien de portar aparellades una sèrie de polítiques actives, perquè aquestes persones puguin sortir amb els seus propis mitjans de la situació en la què estan. Que paral·lelament al cobrament de la prestació, els ensenyin a pescar i així poder defensar-se en una societat cada vegada més competitiva, fomentant la cultura de l'esforç i donant-los eines per valer-se per si mateixos.
El que estem fent ara per ells, és tancar-los en el bucle sense fi de la seva pròpia misèria, i en qualsevol cas amb la prestació econòmica el que estem fomentant és augmentar la fractura social que existeix avui a la nostra societat. Necessitem disposar d'unes polítiques socials molt més eficaces, que evitin que persones estiguin tancades en aquestes prestacions durant dècades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada