Bildu posa en evidència la justícia espanyola una vegada més.

La llum verda del Tribunal Constitucional a les candidatures de Bildu tanca la qüestió jurídica de la presència de l'esquerra abertzale als comicis municipals del 22 de maig al País Basc i Navarra, desautoritzant de manera contundent a tota la cort del Tribunal Suprem que, amb anterioritat, havia fallat que aquesta coalició electoral venia a donar continuïtat a la il·legalitzada Batasuna. La decisió del Tribunal Constitucional es produeix per sis vots a favor de la majoria governamental o progressista contra cinc vots en contra del bloc conservador.

La votació en blocs ideològics torna a certificar la fragilitat d'una institució fonamental i posa de manifest que no aconsegueix escapar als riscos d'una politització vergonyosa. Fins i tot en aquells casos en que la decisió adoptada és la més d'acord al dret. Probablement amb aquesta esmena que ha fet el Tribunal Constitucional sobre el nyap que van fer els magistrats de la Sala número 61 del Tribunal Suprem, la justícia espanyola evita una sentència contrària dels tribunals europeus, que els hagués enrogit les galtes i hagués advertit de la manca de criteri jurídic que la magistratura espanyola utilitza en les sentències de conflictes territorials.

És justament per aquest plantejament visceral que té la judicatura espanyola cap a les nacions que habitem a la península ibèrica, que cada dia estic més convençut que els fa molta més por la voluntat d'autodeterminació de Catalunya que l'autodeterminació d'Euskadi, tot i que aquesta hagi utilitzat el terrorisme com a eina de pressió. La prova la tenim en què aquest grup de "savis de la justícia" del Tribunal Constitucional, va trigar quatre anys a emetre una sentència covarda que va causar un enorme desastre amb l'Estatut de Catalunya aprovat de forma democràtica pel poble català, i en canvi en unes poques hores de reunió van resoldre favorablement les candidatures de Bildu per a les eleccions municipals.

Tot aquest espectacle pornogràfic de l'alta judicatura espanyola, no fa més que posar a Espanya en el lloc adequat respecte a Europa. Venim a ser la democràcia bananera d'Europa, en la qual cada dia que passa es posa més de manifest que l'autèntica transició democràtica, encara té algun capítol per tancar. Amb tot això, L'únic que aconsegueixen és conduir a la ciutadania catalana, a començar a buscar camins d'insubmissió als plantejaments que es recepten des de la altiplà castellà.

De la banca ètica a l'estètica bancària.

Comencen a aparèixer al nostre país, noves formes de gestió dels recursos econòmics que incorporen uns principis ètics sobre com posar en pràctica la idea d'un banc col·laborador com a punt de trobada entre els estalviadors que comparteixen l'exigència d'una responsable gestió dels seus diners i la iniciativa socio-econòmica que s'inspira en els principis d'un model de desenvolupament humà i social sostenible.

Aquest tipus de model bancari, es proposa gestionar les reserves financeres de famílies, persones i organitzacions, amb ple respecte de la dignitat humana i amb el medi ambient.

Per tant, és dins d'aquest context que la Banca Ètica desenvolupa una funció educativa respecte als estalviadors i als beneficiaris del crèdit, responsabilitzant el primer a conèixer la destinació i la modalitat d'ús dels seus diners i estimulant al segon a desenvolupar amb responsabilitat la seva autonomia i capacitat empresarial.

Per això, l'entorn social en què ens trobem, fa que molts estalviadors comencin a exigir a la seva entitat d'estalvi, alguna cosa més que un percentatge per a la utilització dels seus estalvis. Hem pogut veure com el Banc d'Espanya ha aprovat els plans de recapitalització que han estat presentats per quatre bancs mitjans i nou grups de caixes d'estalvi.

Sembla que ha arribat l'hora de la veritat per elevar els nivells de solvència d'aquestes entitats fins als nous límits exigits per l'autoritat supervisora. El termini per aconseguir-ho finalitza al setembre. Quan s'hagi aconseguit, tot el sistema financer espanyol s'haurà avançat al compliment de les normes internacionals de solvència que hauran de regir en el món d'aquí a dos anys.

Però abans, hem vist com s'han gestionat caixes d'estalvis amb criteris purament polítics. Invertint grans quantitats de diners dels seus clients, en projectes amb una escassa solidesa financera. Especulant amb la confiança dels impostors i invertint en negocis amb escassos valors ètics.

Doncs bé, després de les "grans inversions" realitzades per aquestes llumeneres de l'economia, ara han de recórrer als fons públics (que paguem entre tots), per recapitalitzar-se, acudint al Fons de Regulació Ordenada Bancària (FROB), per demanar inicialment uns 7.700 milions d'euros. Això sí, sense que a ningú se li passi pel cap demanar responsabilitats civils o penals als que van dirigir, amb tanta saviesa, els camins dels nostres estalvis.

Per això la conscienciació sobre l'ètica que han de dur a terme les entitats bancàries, ens porta a considerar l'aparició d'aquest nou model d'entitats financeres, que s'agrupa sota la denominació de Banca Ètica.

Aquesta banca tindrà entre els seus objectius, el desenvolupar un model financer basat en la gestió de les finances èticament orientades. Que ens permetin contemplar "el crèdit" com un dret de les persones per desenvolupar el seu propi model de vida. I tot això amb una gestió que tingui en compte que el benefici obtingut de la possessió i intercanvi de diners, ha de ser conseqüència de l'activitat orientada al bé comú i equitativament distribuït entre els subjectes que intervenen en la realització, oferint una màxima transparència en totes les operacions i afavorint la participació en la presa de decisions de l'empresa, no només als socis, sinó també als estalviadors.

Potser ha arribat el moment que ens comencem a qüestionar com aconsegueixen els bancs i caixes d'estalvi, els diners necessaris per pagar-nos els interessos dels nostres dipòsits bancaris.

O juguem tots o esqueixem les cartes.

Sembla ser que en aquest país estem abonats a aixecar polèmiques i sobretot abocar tones de demagògia per fer jocs de prestidigitació política, traient del barret de copa algun conill o alguna llebre.

Estem en una situació de plena crisi en la que se'ns ha amenaçat-i jo diria que executat- unes fortes retallades pressupostàries amb l'objectiu d'estabilitzar els balanços econòmics de les diferents administracions. És clar que, ara per ara, les administracions públiques ingressen de l'ordre d'un 20 i un 30% menys que fa dos anys, en contribucions directes i indirectes. Això suposa que els pressupostos públics haurien d'haver-se reduït en la mateixa proporció que s'havia produït la caiguda d'ingressos.

Però aquí ningú ha reaccionat equilibrant els pressupostos a mesura que es veia venir l'estancament de l'economia i per tant la caiguda en la recaptació d'impostos. A Catalunya hem tingut unes eleccions a la Generalitat que han provocat que des del govern català es gastés el que teníem i el que no teníem. En resum que es gastessin més recursos dels que es recaptaven.

Aquest proper mes de maig estan convocades unes eleccions municipals que han generat la mateixa reacció per part dels nostres polítics dirigents. Per poder captar el vot d'última hora, molts ajuntaments s'han endeutat més enllà del que seria prudent i recomanable, amb l'únic objectiu de mantenir la quota d'intenció de vot i assegurar-se la continuïtat per a una altra legislatura.

El govern de l'estat espanyol portava el mateix camí: negant la crisi al començament de la legislatura i paralitzant ajudes als nadons i els aturats de llarga durada. Fins que els alemanys s'han aixecat i han dit que estan fins al monyo de ser cornuts i pagar el beure. Això ha ocasionat que la Unió Europea obligui al govern espanyol a establir uns retalls socials, atacant directament a un dels pilars dels que sempre s'ha vanagloriat el socialisme espanyol com el de les polítiques socials. Però de moment l'únic que estan aconseguint aquestes retallades és fer al Mariano Rajoy el futur president d'Espanya.

A Catalunya en canvi, estem amb un govern de Convergència i Unió que ha arribat al govern amb un fort suport electoral i que té a les mans un xec en blanc que li hem atorgat entre tots. Artur Mas s'ha trobat una situació econòmica complicada i un govern espanyol feble que condiciona l'accés al crèdit de Catalunya, a una reducció de més del 10% dels pressupostos generals de la Generalitat.

És just en aquest punt on crec en President de la Generalitat hauria de reflexionar sobre la idoneïtat d'eliminar l'Impost de Successions, i així complir la promesa electoral de forma immediata o esperar a final de legislatura. Entre altres motius perquè crec que se'ns està demanant a la ciutadania que entenguem i tolerem, una sèrie de retallades importants en educació, en sanitat pública, en infraestructures necessàries per al país, en polítiques culturals i en polítiques socials. Jo entenc que se'ns demani un esforç en pro d'ajudar a remuntar la crisi i un esforç solidari des de tots els àmbits per "fer més amb menys recursos" (paraules del Artur Mas). Però jo li demanaria que l'esforç sigui realment de tots i que l'eliminació de Impostde Successions sigui aparcat fins a final de legislatura com a mínim.

No entraré a valorar si és necessària o no la seva eliminació. Però el que sí que vull dir és que és inadequada la seva aplicació en aquests moments. No es pot estar demanant esforços solidaris a la ciutadania d'una banda i per l'altra renunciar a uns recursos que no per ser menors, deixen de ser importants i representatius. Aquí o ens escalfem tots o li fotem una puntada a l'estufa.