Catalunya no paga traïdors.

Estem a menys de 24 hores perquè tot el poble català puguem exercir el nostre dret de votar. Estem davant d'un final d'etapa de les relacions entre Catalunya i Espanya. A partir de demà res tornarà a ser el mateix, les profundes ferides obertes a la societat catalana i espanyola faran molt difícil qualsevol acostament a propostes inspirades en terceres dies o somnis federalistes.

El conflicte de la relació entre Catalunya i Espanya ha estat objecte d'una utilització electoral del govern del Partit Popular, després que se'ls va acabar la beta del terrorisme basc, en la qual el govern post franquista del Partit Popular utilitzava la sang vessada per les víctimes d'ETA per tenir un enemic comú que cohesionés Espanya. L'anticatalanisme ha estat l'alternativa que el govern espanyol ha obert després de l'extinció d'ETA. Per a aquesta nova etapa calia exacerbar a la societat espanyola amb la por a la secessió unilateral de Catalunya. Començant per la retallada a l'Estatut el 2010 utilitzant un Tribunal Constitucional sens dubte il·legal, passant per retallades a les competències de la Generalitat, fins a la utilització corrupta de la justícia per atacar qualsevol intent de consulta referendària.

Després de tot aquest argumentari anticatalanista, de res han servit l'avís del president Montilla de la desafecció que vivia Catalunya en relació a Espanya, del gran error que es cometia amb la persecució lingüística del català, que el dèficit fiscal es convertia en dèficit social a la societat catalana, de la manca o d'infraestructures per al creixement econòmic de Catalunya, o de l'injust finançament català. L'obsessió del govern de Madrid no era altra que asfixiar l'economia i el govern de Catalunya, per terra, mar i aire. Amb l'únic objectiu de retrocedir en les competències autonòmiques i fer realitat el vell anhel del franquisme de fer desaparèixer la cultura i la llengua catalana.

La resposta del poble català ha estat unitària i transversal, donant suport a les opcions polítiques que proposaven la independència com a camí. Aquesta ventada sobiranista s'ha endut qualsevol indici de contemporització i doble joc. Vull recordar la desaparició de CiU, la desaparició d'Unió Democràtica, el canvi radical de Convergència a aspiracions independentistes amb un nou nom, la desaparició de l'ànima sobiranista del PSC transformant-se com la delegació catalana del PSOE o l'esclat en mil bocins del que va ser ICV.

Després del Big Bang polític català, l'esquerra catalana s’ha afanyat a ocupar els diferents nínxols de mercat que han deixat el PSC i ICV. És precisament algun d'aquests trossos, com els "Comuns", que han volgut continuar contemporitzant en el debat que suposa l'eix nacional. Alguns líders i lideresses com l’Ada Colau, un cop han accedit al poder han anat donant cops de timó al ritme que l'evolució política i la pròpia societat els exigia. No hi ha més que recordar la negativa inicial de l'ajuntament de Barcelona a cedir espais per als col·legis electorals i el canvi propiciat a corre cuita pels esdeveniments de les dues últimes setmanes.

La societat catalana s'ha guanyat el dret que d'una manera clara i decidida ens mirem a la cara, per a reconèixer-que "no som espanyols que vivim a Catalunya", sinó tot el contrari "som catalans que hem viscut a Espanya".

Per tant, em veig obligat a recordar que no són fiables aquelles veus que han callat, fins a dia d'avui, mentre ens "destrossen la sanitat", ens asfixien econòmicament i ens conulquen drets fonamentals, per donar-nos nous fulls de ruta en forma de terceres vies o somnis federalistes per teixir nous acords per tornar a encaixar Catalunya a Espanya. Avui ja no em mereix cap credibilitat pel fet d'atorgar callant durant tant de temps.

És per això que els Comuns han experimentat en carn pròpia en la seva època d'ICV i en carn aliena en els seus contrincants polítics, que les catalanes i els catalans ja no compren jugar a la "Puta i la Ramoneta". La ciutadania catalana vol posicions clares i definides en contra o en favor de la independència.

Com deia una representant de la CUP, el poble català no oblida. Catalunya no paga traïdors. Que tot món voti lliurement, però demà tots a votar!

La conculcació de drets com a resposta.

La convocatòria del referèndum del 1 d'octubre està suposant una autèntica ITV per al sistema democràtic espanyol. De tothom era conegut que el període de transició a un suposat Estat democràtic, no ha estat altra cosa que l'acció de disfressar el postfranquisme per garantir la seva pervivència després de mort del dictador.

La burgesia espanyola i la catalana, que tenien la paella pel mànec durant tota la dictadura franquista, no estaven disposats a renunciar a la seva posició privilegiada i els drets de cuixa que havien tingut abans. Les quatre grans famílies espanyoles que es repartien els latifundis a Andalusia i a l'altiplà estepari o el control de les principals empreses del país, recolzaven una dictadura que llanguia per moments. Així doncs, la seva principal obsessió va ser la de disfressar com a sistema democràtic el que havia vingut sent una dictadura en tota regla.

Per realitzar aquest joc de mans era necessari disposar de les eines que permetessin rentar la imatge de la dictadura. Per tant, el disseny d'una Constitució feta a punta de pistola era la primera arma que el postfranquisme necessitava. Alguns "Pares de la Constitució" van advertir, més d'una vegada, que cada article que consensuaven havien de passar-ho pel Consell de militars que estava reunit a l'habitació del costat.

Per tant, amb una Constitució feta sota l'amenaça dels militars franquistes, estava molt clar que la Constitució del 78 només seria la salvaguarda que el franquisme es mantingués viu com a garant dels drets dels que avui vénen a ser el "Club de l'Ibex 35 ".

Així doncs, no ens ha d’estranyar que el partit líder en corrupció (amb el major nombre d'imputats i de casos oberts a Europa), tingui el més mínim indici de vergonya per: violar domicilis sense ordre judicial, detenir persones sense cap autorització, amenaçar periodistes, tancar mitjans de comunicació o proferir amenaces des de Madrid per acovardir la societat catalana.

Seguint en la mateixa línia argumental, el govern espanyol ha passat totes les línies vermelles hagudes i per haver a l'hora de defensar la separació de poders. Hem vist com fiscals feien d'advocats defensors per a la família reial o com la Fiscalia General de Catalunya assumia funcions de jutge per ordenar les actuacions de la policia judicial i d'aquesta manera poder desarticular la direcció dels Mossos d'Esquadra.

Així doncs, aquests últims mesos hem assistit a un espectacle que soscavava tota la credibilitat del sistema judicial a Espanya. Podíem veure com cada divendres després de la reunió del Consell de Ministres del Govern d'Espanya, el portaveu del govern apuntava les acusacions al migdia i a la tarda el Fiscal General de l'Estat les executava sense ruboritzar-se gens ni mica. Al més pur estil d'una monarquia de pa sucat amb oli.

Aquest proper diumenge 1 d'octubre tots els catalans i les catalanes tenim una llista de tasques per fer: primer sortir al carrer per ser dignes de la nostra nació, segon anar a un col·legi electoral per expressar la nostra opinió de forma lliure, tercer mostrar a tota la comunitat internacional que Catalunya no es sotmetrà a l'estat de setge que li està imposant el govern d’Espanya i per finalitzar defensar l'opció d'un estat democràtic exercint el dret a triar.

El govern d'Espanya haurà d’assumir que pertany a la Unió Europea i que haurà d'ajustar-se als paràmetres democràtics que regeixen a Europa. Un cop més, Catalunya ha tret la careta al postfranquisme i els ha posat en evidència davant del món.

Contra la provocació i la por, la pau i la victòria.

Mahatma Gandhi va dir "Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d'home, cap tirania pot dominar-lo". Aquesta és la situació que s'està donant en aquests moments a la societat catalana. Els catalans hem perdut la por, mantenint plenament tant el seny, com la rauxa.

L'Estat espanyol necessita urgentment arguments per vestir la seva estratègia contra el referèndum català. Amb l'exhibició d'un hiperlegalisme histriònic i d'un supremacisme arrelat, l'Estat espanyol no ha dubtat en acovardir a un poble que durant sis anys seguits ha exhibit múscul traient més d'1 milió de persones al carrer cada any.

El nacionalisme espanyol ha exhibit un complex d'inferioritat exacerbat des de la mort de Franco. Els seus hereus han pretès crear un nacionalisme de disseny, que pogués homogeneïtzar la cultura del toro, la cobla i el folklore andalús, com a elements identàris per tot el regne d'Espanya. Justament per això, la llengua i la catalana eren un gra al cul per a imposar aquesta "Marca Espanya" a la seva nació.

Arribats a aquest punt, ni Espanya ni el Govern espanyol poden oferir res més que no sigui la utilització de la por com a arma defensiva. Després del fracàs de la política com a eina de solució, el govern d'Espanya només pot utilitzar l'ús de la força i la intimidació per aturar el "procés català".

Igual que el 2014 el llavors ministre de Defensa dels espanyols Pedro Morenés amenaçava per terra, mar i aire la consulta d'un 9-N, ara la seva successora Cospedal ha posat tota l'escenografia militar per intimidar la població i impedir la participació del 1 d'octubre.

El Govern comença d’utilitzar l'estratègia del policia bó i del policia dolent. La Soraya participant en nombrosos actes culturals i econòmics a Catalunya intentant ser la cara amable. D'altra banda, Montoro prometent grans inversions en territori català per als pròxims Pressupostos Generals de l'Estat. El Poli bo intenta convèncer els catalans que la banda del Partit Popular es preocupa per tot el que importa a la ciutadania, repetint-ho com un mantra de forma monòtona.

Per tant, davant d'aquest escenari la banda del Partit Popular necessita com a argument, algun conat de violència que justifiqui la utilització de mitjans policials i militars, si fos el cas, per envair les ciutats catalanes amb els cossos i forces de seguretat de l'Estat espanyol , per atemorir i dissuadir la ciutadania que el dia 1 d'octubre acudeixin a les urnes.

 

En qualsevol cas, una paralització del referèndum l'1 d'octubre utilitzant l'amenaça i la violència, equivaldria a una derrota ideològica i política del Govern espanyol. Seria tan sols un èxit momentani, un "pan para hoy y hambre para mañana" que alimentària més, si és possible, l'argumentari i la motivació de tots els catalans i catalanes per anar a votar. En aquest cas molts dels que haguessin votat NO, molt probablement reconsiderarien la seva posició per votar SÍ.

L'estratègia de les persones que estem a favor d'un Estat independent en forma de república, no pot ser altra que la del seny per sobre de tot. No podem respondre amb violència a les provocacions que rebrem de l'unionisme espanyol. Tampoc a les provocacions que rebrem del mateix Govern de la banda del Partit Popular i molt menys hem de respondre a les provocacions de les forces i cossos de seguretat de l'Estat espanyol. La no-violència és la nostra principal arma, és l'arma que ens portarà a la defensa de la nació catalana.

Com deia Gandhi "Primer t'ignoren, després se’n riuen de tu, després t'ataquen, llavors guanyes". A nosaltres ja ens han ignorat, s'han rigut fins a la sacietat del nostre projecte de país, ara ens ataquen. Per tant, estem a un pas d'aconseguir la victòria. D'aconseguir una República Catalana.