L'estelada com a arma de destrucció massiva.

És ben cert que la banda del Partit Popular està en hores baixes. Queden molt lluny aquells temps en què quan s'apropava una contesa electoral o es necessitava distreure l'atenció de l'opinió pública, es recorria a ETA utilitzant a les entitats de víctimes del terrorisme. Aquest recurs permetia sortir-se’n de forma reeixida de molts carrerons sense sortida a què el capritx de la política ens conduïa.

L'assassinat de Miguel Ángel Blanco per ETA, va ser un dels filons electorals més grans que es van descobrir després de la mort de Franco. L'absència total d'escrúpols morals per utilitzar el dolor de la família Blanco, així com el de centenars de familiars de víctimes del terrorisme sense sentit, es va anant acceptant a nivell mediàtic. Cal reconèixer però, que la banda del Partit Popular utilitzava el comodí del terrorisme per amagar la seva pròpia corrupció, protegir els interessos de l'oligarquia de l'Ibex 35 o apuntalar una monarquia trontollant.

Renunciar a aquest recurs tan llaminer, com ha estat la tragèdia de les víctimes del terrorisme, no estava en els plans de futur d'aquesta ultra dreta espanyola d'inspiració franquista. A aquest joc també hi van contribuir els seus "còmplices necessaris" del PSOE. Tots dos se sentien còmodes enarborant els noms de les víctimes dels seus partits, com a element electoral i diferenciador de la resta d'opcions polítiques que no podien utilitzar-lo.

Però de sobte, resulta que aquests insensats de l'ETA decideixen deixar de matar i comencen a plantejar una renúncia amb el desmantellament de la seva estructura. Aquesta decisió posava en perill l'argumentari polític que tants bons resultats havia proporcionat fins llavors. Era imprescindible iniciar una batalla per evitar que ETA fes el pas de lliurar les armes i tancar definitivament la mina electoral del terrorisme.

Calia fer noves prospeccions per trobar nous filons que continuessin alimentant la maquinària d'aquesta oligarquia dominant, a la qual serveixen tant el PP com el PSOE.

És en aquest moment quan comença a aparèixer el "assumpte català" com a alternativa a un "terrorisme amortitzat". Calia inventar greuges i es va començar amb l'atac al català, inventant una suposada marginació de la llengua de Cervantes a terres catalanes. Les eines per preparar el terreny eren molt clares, s'utilitzaria el poder judicial posat al servei de la causa i des del poder legislatiu s'estructurarien noves eines que envaïssin les competències transferides a les Generalitat.

A partir d'aquí comença la recollida de signatures de la banda del Partit Popular per mutilar l'Estatut de Catalunya del 2006, els atacs a la cultura i els símbols catalans i la invasió de competències transferides. L'objectiu no era altre que generar la catalanofòbia necessària que tornés a omplir les urnes de la banda del Partit Popular. A aquest nou filó electoral aviat es va afegir el PSOE que volia compartir aquest pastís iniciat per la dreta.

Convertir l'Estelada com a arma de destrucció massiva, després de convertir-se en símbol de la reivindicació independentista que des del 2010 ve traient a milions de catalans als carrers, ha estat un error tàctic de caràcter monumental. A part d'alimentar l'independentisme i la seva posada en escena, no ha suposat cap revulsiu per a l'electorat de la banda del Partit Popular. I de retruc, ha fet palesa la imatge que Espanya ha transmès a nivell internacional. Una Espanya superada per la incompetència dels seus líders i una Catalunya que es va obrint pas en l'escena internacional.

Catalunya: la pedra de la sabata de l'esquerra espanyola.

Admeto que em vaig equivocar quan predir que el "vendaval sobiranista" s'havia emportat pel davant a la Puta i a la Ramoneta. Aquests dos personatges tan admirats i tan estimats per moltes forces polítiques del nostre país (van treballar per al PSC, CiU, Unió i ICV), havien fet la seva feina de driblar en qualsevol moment l'embat polític de l'independentisme.

Amb l'adquisició per part de PODEMOS, de la seva franquícia a Catalunya (ICV) semblava que l'esquerra espanyolista prendria posició, pel que fa a tenir un projecte clar pel futur de Catalunya.

El grup parlamentari de PODEMOS al Parlament català (Catalunya si que es pot) ha tingut moltes dificultats, per nedar i guardar la roba, en els plens que s'han celebrat fins a data d'avui. Grans intervencions del senyor Rabell tirant pilotes fora, desviant l'atenció cap a les precarietats socials. Sense oblidar els discursos de clar tarannà Lerrouxista del "company" Joan Coscibiela que defensava amb notable vehemència els seus al·legats socials, per amagar la seva veritable posició respecte a la independència del nostre país.

Recentment el diputat de Catalunya si que es pot, Albano Dante Fachin, qüestionava al seu bloc personal, el reportatge del programa 30 minuts emès per TV3 el passat diumenge. Fachin qualifica de manipulació de la realitat a aquest reportatge, pel simple fet de recollir opinions de catedràtics de Dret Constitucional de diferents universitats i de constatar fets provats amb declaracions públiques de diferents personatges polítics. En aquestes crítiques a la televisió pública catalana, oblida que tant Susana Díaz (del PSOE andalús) i Pablo Iglesias (cap de PODEMOS), van declinar participar en aquest reportatge.

Entenc que la delegació catalana de PODEMOS se senti com peix fora de l'aigua, quan han d'abordar el tema de l'independentisme de Catalunya. Es neguen a enterrar tant a la Puta com a la Ramoneta, que tants disgustos els havien evitat quan manaven els d'ICV. L'ambigüitat de no haver de definir-se els permet jugar al tempteig i al joc de la seducció. És allò del "sí però no", intentant sempre córrer una cortina per amagar les contradiccions internes, que mostrin a la ciutadania un grup polític feble i sense rumb.

Personalment el que detesto més en aquesta vida és l'intent d'engany. Crec honestament que tan lícit i ètic és defensar posicions independentistes, com ser un defensor de tesis unionistes que creguin en una Espanya unida. Jo sempre he admès que sóc dels independentistes que han arribat al seu propi convenciment, gràcies a les actituds del nacionalisme espanyol més recalcitrant. En altres paraules, jo era dels que creia que Catalunya podria encaixar a Espanya fent pedagogia de la diferència, fent apostolat d'una Espanya plural i diferent.

Doncs bé. Reconec que anava amb el lliri a la mà i vaig despertar a força d’hòsties polítiques administrades per l'extrema dreta del Partit Popular i el centredreta del PSOE. Tots dos em van convèncer que Catalunya no té espai a dins d'Espanya i que com a país necessitem lluitar per constituir el nostre propi Estat i traçar el nostre propi camí.

Des de l'experiència d'haver-me enganyat a mi mateix en la creença d'un projecte impossible, faig una crida a la gent d'esquerres que encara creguin, de bona fé, que podrà haver-hi un referèndum. Personalment veig molt més a prop una independència per a Catalunya, que no pas que el nacionalisme espanyol (entès de forma transversal de dreta, centre i esquerra) sigui prou intel·ligent per entendre que el referèndum és el camí.

Carme Chacón: La nena prodigi.

A les últimes eleccions generals, la majoria de partits que es van presentar a competir amb la líder del PSC, li van retreure per activa i per passiva que ella era com el Guardiana que apareix i desapareix en funció de la seva estratègia personal en el món de la política.

La que va ser la "nena prodigi" de Rodríguez Zapatero, portava una carrera professional fulgurant. Estava acostumada que accedia als llocs de màxima representació per designació digital, és a dir, per nomenament a dit.

El 2004 va entrar al congrés com a diputada per la província de Barcelona, ​​les seves bones estratagemes van fer que de seguida la nomenessin vicepresidenta primera de la Cambra. El 2007 va hipnotitzar al Zapatero i la va nomenar Ministra de l'Habitatge, deixant la seva empremta en el seu pas per aquest ministeri amb el marrón dels lloguers barats per a joves. El 2008 va ser nomenada ministra de Defensa pel mateix dit que la va nomenar en l'altre ministeri.

La fam de poder i d'escalar políticament va fer que fos un dels voltors carronyers que aspiraven a esquarteren el cadàver del Pérez Rubalcaba, després de la gran hòstia electoral que aquest es va pegar en les eleccions de 2011. Aspirava a ser la redemptora de la " Gauche Divine " i instaurar el somriure del règim del puny i la rosa. Llàstima que els barons andalusos i castellans no es van fiar d'una noia jove talentosa, però que tenia un llast que acabaria amb la seva ambició de coronar-se reina del PSOE. Aquest llast no era un altre que el fet de ser catalana.

Al Congrés del PSOE de Sevilla va mantenir expectatives reals d'aconseguir el tron ​​fins a l'última nit. Els Guerra, González, Bono i Patxi López van començar a fer trucades, com a bojos, perquè en la votació del dia següent la "nena dels somriures" es fotés una morrada. Era millor un paio mal·leable i sense ànima com el Pedro Sánchez! El disgust va ser tan gran que va agafar una rebequeria i es va exiliar a Miami per plorar la seva ira continguda, amenaçant amb tornar.

La seva última gran derrota va ser el passat 20 de desembre, quan complint la seva amenaça de tornar, va recollir els pitjors resultats socialistes a Catalunya. Només li quedava la possibilitat que Pedro Sánchez pogués fer govern i el dit màgic tornés a assenyalar-la per a un càrrec públic.

Un cop arribat al punt que la ineptitud del Sánchez i els barons del PSOE han impedit un govern progressista d'esquerres, la "nena prodigi" es veia en l'obligació de sotmetre, per primera vegada a la seva vida, a la valoració de les bases socialistes de Catalunya. Haver d'afrontar unes primàries mai havia format part de les seves estratègies polítiques. El dit màgic sempre havia solucionat les seves aspiracions i anhels.

Afrontar unes primàries a Catalunya on no tenia asos a la màniga (perquè els seus amics estan a Madrid) per guanyar-les, era un suïcidi polític que ella no es podia permetre. Un cop més presa del pànic surt corrent amb la cua entre les cames a la recerca de dits que la assenyalin per continuar vivint de la política.

Personalment considero que la carrera política de la "nena prodigi" està totalment liquidada. Fugir per no afrontar les derrotes i estructurar una carrera política a base d'amiguismes que t’assenyalin amb el dit per créixer políticament forma part de la política del segle XX.