De la majoria silenciosa a la majoria aclaparadora.

La Diada nacional de Catalunya està prenent una rellevància cada cop més gran, fruit de la voluntat de la ciutadania d'aquest país en prendre les regnes del nostre propi destí. El poble ha vist com l'actual estructura de partits polítics, és incapaç d'elaborar un discurs que marqui un llibre de ruta que sigui capaç d'il•lusionar, amb la qual cosa, ha hagut de ser l'Assemblea Nacional de Catalunya qui ha hagut de marcar el camí i les condicions per seguir-lo.

Aquesta gran majoria de ciutadans i ciutadanes que ens vam manifestar, teixint una gran cadena humana que unís la Catalunya Nord amb el País Valencià, ho vam fer sota el lema "Via catalana cap a la independència". Un lema prou clar com per no generar cap tipus de dubtes sobre que més d'un milió i mig de persones vam sortir a les carreteres clamant per la independència del nostre país.

Aquesta va ser la gran majoria que no es pot discutir per què es va fer palesa i el seu missatge era clar i concret. Per tant, era de preveure que el Partit Popular elaborés un argumentari per als seus càrrecs públics, en què fes un especial èmfasi en apropiar-se la representativitat de molts catalans i catalans que no van voler o no van poder assistir a l'escenificació d'aquest acte públic. Un pobre argument per intentar diluir un èxit de convocatòria i d'organització, ratificat per la premsa internacional i que no donava lloc a cap tipus de dubtes.
Davant d'aquesta evidència de participació ciutadana i de claredat del missatge, la conclusió més unànime de partits, intel·lectuals, observadors polítics i mitjans de comunicació després d'aquesta mobilització sense precedents, ha estat que el Govern espanyol no té més remei que afrontar la situació i moure fitxa. La unanimitat es limita a exigir al Mariano Rajoy que reaccioni , perquè les formes que es proposen de reacció són contradictòries amb les que reclamen diàleg i voluntat d'acord, per altra banda sorgeix la dreta extrema exigint mesures de repressió contra el sobiranisme .

Aquest èxit de mobilització ha trencat en mil trossos l'estratègia del Govern espanyol que jugava a ignorar aquest assumpte. Un any més la Diada ha agafat a molts polítics amb el pas canviat. Ja no es tracta només de partits o dirigents que històricament han fet equilibris jugant amb la Puta i a la Ramoneta. En l'edició d' aquest any s'han fet caure les caretes de personatges com: el Pere Navarro que va haver de veure com el seu pare participava en la Via, el Duran Lleida que va haver de marxar urgentment a Panamà (potser a fer un altre canal) i la cúpula de Iniciativa per Catalunya Verds (el Joan Herrera i la Dolors Camats) que van haver de cedir a la militància del cinturó roig de Barcelona per no haver de posicionar públicament a favor de la independència.

Aquest desconcert ha agafat en fals fins al propi govern, que a través dels seus ministres han enviat missatges contradictoris entre si. D'una banda Sáenz de Santamaría va minimitzar l'impacte de la Via catalana, assegurant que prestaria atenció als que no van anar a la via. D'altra banda García Margallo es posicionada en favor que el govern havia d'escoltar la veu del carrer.

Per això, després del tsunami de la Via catalana , al dos líders que necessiten guanyar temps al temps. El Mariano Rajoy, per una banda, necessita que es refredin els ànims independentistes i així esperar que millorin les condicions econòmiques del país per poder desactivar part del suport social que té el moviment secessionista. D'altra banda tenim al Artur Mas que està veient com el seu partit té una via d'aigua per la qual se li escapen milers de vots que van a parar a Esquerra Republicana de Catalunya, amb la qual cosa té un interès especial a aconseguir algun èxit en el àmbit sobiranista per redreçar el desgast que té en la gestió de govern.

Per tant, el Mariano i l’Artur entraran en un període en el que mantindran converses que s'allargaran més enllà del 2014. Al nacionalisme espanyol no li interessa que Convergència i Unió (amb l’ Artur Mas al capdavant ) es foti una patacada electoral , perquè aquesta patacada aniria en benefici d'Esquerra Republicana, que aquestes sí que suposaria un autèntic gra al cul per a qualsevol govern de Madrid, que en aquests moments està molt preocupat per l'interès de la premsa internacional per l'èxit de la mobilització independentista, fenomen agreujat amb la negativa imatge que va oferir l'atac terrorista de l'extrema dreta a la seu de la Generalitat de Catalunya a Madrid i a la llibreria Blanquerna . El mateix dia que el president Mas va reunir als corresponsals estrangers per explicar-los el "català way", és a dir , "la manera de fer les coses a la catalana amb democràcia, diàleg, legalitat, civisme, esperit pacífic, àmplies majories i respecte a les minories ".

Des d'aquí vull agrair públicament l'ajuda d'aquests nois falangistes, que van boicotejar l'acte de celebració de la Diada a Madrid, perquè ells van posar el colofó a una jornada en què va quedar molt clar per a l'opinió internacional, qui eren els demòcrates i qui eren els feixistes. Sembla que aquesta ha estat una setmana " horribilis " per al nacionalisme espanyol, ja que en pocs dies ha vist com no se’ls hi concedia els Jocs Olímpics del 2020 per Madrid, els catalans ocupaven les portades de la premsa mundial amb el seu " Catalan Way " i l'extrema dreta espanyola feia gala de les seves habilitats deixant amb el cul a l'aire a la dreta del Partit Popular.

La diàspora socialista a Catalunya.

Estem assistint a un període històric que està fent miques els plantejaments de molts partits polítics , tant de dreta com d'esquerra , que es veuen forçats a reinventar-se per no sortir moguts a la foto . És evident que la, cada vegada més creixent, demanda de la societat civil catalana de poder aspirar a viure en un estat independent després del fracàs de més de 30 anys d'intents d'encaixar amb una Espanya mesquina i temorosa , han obligat a treure les caretes a molts partits que sempre han jugat a la puta i a la Ramoneta.

En aquesta situació d'incomoditat política, es troben partits com Unió Democràtica de Catalunya , que es esdevé atrapada entre una voluntat de les bases de caminar per la via sobiranista i els interessos polítics i personals de Duran Lleida. En la mateixa situació es troba Iniciativa per Catalunya Verds, que han escenificat aquesta situació creant una direcció bicèfala del partit amb el Joan Herrera i la Dolors Camats , amb posicionaments més unionistes el primer i una actitud més sobiranista la segona.

Però on no hi ha cap tipus de dubtes és, que el camí cap a la via sobiranista que ha iniciat la societat civil catalana, ha agafat a contrapeu al Partit Socialista de Catalunya . D'una banda l'aparell del partit està controlat pel nucli dur del Baix Llobregat, amb una forta ascendència d’unionistes i forts vincles amb el PSOE espanyol . D'altra banda, està el sector més catalanista del partit que bàsicament ha estat format per la majoria de federacions perifèriques del cinturó de Barcelona.

Aquesta olla a pressió ha començat a donar els primers símptomes d'un esclat molt proper. Hi ha diversos símptomes que indiquen que la rigidesa del sector unionista del PSC s'està esquerdant i mostra evidents símptomes de debilitat.

El vicepresident del partit i actual alcalde de Cornellà de Llobregat . Antonio Balmón, va convidar a abandonar el partit a tots aquells que no pensessin com ell i que tinguessin deliris sobiranistes amb plantejaments " tan poc democràtics " com exigir el dret a decidir. Balmón va especificar d'una manera molt clara que tots els plantejaments que no fossin en la línia que marca la seu central del PSOE, com el dret a consultar el poble català, no tenia espai dins del PSC.

Tan sols 48 hores més tard , la nena bonica del PSC (Carme Chacón ) anunciava amb bombo i platerets, des del Congrés dels diputats, que se n'anava un any de " Erasmus " a Miami . És evident que la situació política que viu el PSC a Catalunya , posa en risc la trajectòria personal de la nena mimada de Zapatero . La Chacón no es veu amb la cintura política necessària com per driblar una hipotètica consulta a Catalunya, que l'enfrontaria la cúpula del PSOE i la debilitaria com a candidata a proclamar-se reina del socialisme espanyol.

Davant d'aquesta situació , cada dia que passa es tensa la corda entre el sector unionista o espanyolista ( liderat pel nucli del Baix Llobregat ) i el sector més sobiranista o catalanista liderat per cabdills comarcals de la resta de Catalunya. Aquesta situació ja està provocant que històrics militants d'inspiració catalanista han començat a abandonar el partit , com la família Maragall, Antoni Dalmau entre d'altres. I sonen tambors que noms del sector catalanista com Àngel Ros, Marina Geli, Pia Bosc, etc. podrien presentar-se a les properes eleccions municipals amb llistes electorals diferents a les del PSC. Sembla que pot prendre forma una unió dels socialistes catalans al voltant d'un projecte catalanista de centre esquerra, que aglutinés tot el targuet electoral de centreesquerra catalanista.

Està clar que el Pere Navarro i el seu equip no estan llegint bé el partit, no estan escoltant la veu del carrer i continuen ancorats en una estructura de partit que vasa els seus principals èxits electorals, en els pilars principals del PSOE com Felipe González i centrant el focus d'atenció en el substrat electoral del cinturó roig de les comarques de Barcelona.

Al meu entendre, el problema dels socialistes a Catalunya és un problema resolt si es relaciona amb les manifestacions de la nostra personalitat. El socialisme català ha d'actuar simplement com a socialistes catalans, de la mateixa manera que ho faria si Catalunya fos independent. Per això, els socialistes catalans han d'aplicar aquest principi a tot lo relacionat amb Catalunya i com a catalans defensar els principis d'independència del nostre país
.

Un govern a la picota.

Ni el més enginyós dels guionistes hagués pogut imaginar que abans de mitja legislatura, el Partit Popular estaria atrapat per un escàndol de corrupció de la mida que està gestionant el jutge instructor Pablo Ruz.

És evident que cada dia que passa Mariano Rajoy està més acorralat i patint un descrèdit internacional que intenta pal•liar creant conflictes artificials com el de Gibraltar. Per si no hi hagués prou amb la que està caient, la secretària general del Partit Popular, María Colors de Cospedal, ha posat el focus que il•lumina l'escena política, directament sobre la persona de Mariano Rajoy com a responsable de l'acord amb l'extresorer Luis Bárcenas, per què aquest últim continués cobrant del partit i rebent serveis com el pagament del gabinet d'advocats que el defensava. 

Està clar que un partit polític que està en dubte, no es pot permetre eludir l'acusació abocada sobre el seu màxim responsable i alhora president del govern espanyol. Mariano Rajoy ha mentit descaradament en seu parlamentària i està encobrint tota una trama de corrupció generalitzada del seu partit, en què s'ha destapat existia una comptabilitat B que repartia sobres i sobresous per tot arreu. 

A ulls de la comunitat internacional, la situació que viu el govern espanyol és insostenible, perquè ja no es tracta de la paraula de Luis Bárcenas contra la de Mariano Rajoy, sinó que és la pròpia Secretaria General del Partit Popular qui apunta directament al Mariano Rajoy com a responsable del pacte amb el seu extresorer.

Per això han estranyat les declaracions de Cospedal davant el jutge, en què contradiu les declaracions que va fer ella mateixa en roda de premsa per justificar la liquidació de Bárcenas. Van ser aquelles declaracions abocades en roda de premsa per Cospedal en què la número dos de la formació conservadora es va referir a una "indemnització en diferit" que en realitat - segons les seves pròpies paraules - s'havia convertit en una "simulació de salari" .

Les estranyes explicacions de Cospedal van ser comentades amb molta ironia en les xarxes socials i analitzades amb lupa pels columnistes més especialitzats. Quan havia transcorregut una setmana sense donar la cara tot i les nombroses informacions sobre el 'cas Bárcenas' que impactaven de ple al partit, Cospedal va oferir una conferència de premsa en la qual se li van plantejar els nombrosos dubtes suscitats sobre la relació laboral que l'extresorer va mantenir amb l'aparell del partit governamental.

No tinc cap dubte que un cop acabada la instrucció del cas per part del jutge Pablo Ruz (un jutge incòmode per al Partit Popular), ja s'està treballant per trobar un jutge més amable amb les necessitats de la dreta espanyola i que relaxi el nivell de pressió política que viu actualment el Partit Popular. En tot aquest entramat trobarem tres o quatre bocs expiatoris que carregaran amb la culpa i darrere quedarà tota una marea de dirigents corruptes que continuaran exercint l'ofici que més coneixen.

De moment tenim un govern sense credibilitat per justificar totes les retallades socials que ha fet, i més encara sense credibilitat ètica per emprendre noves malifetes amb l'estat del benestar.