La putrefacció de la Corona.

L'enquesta que publica el diari El País (diumenge 7 d'abril), mostra la crisi de confiança que arriba a totes les institucions clau del sistema constitucional, des dels partits polítics al Govern de l'Estat i al Parlament, tots ells pèssimament valorats. Amb tot això, la Casa Reial és la institució que més ha caigut en popularitat, tot i els baixos resultats obtinguts després del safari que l'any passat va fer el Rei dels elefants.

Així doncs, en aquest context s'ha produït la imputació de la dona de l'Urdangarín en la causa que afecta entre d'altres al seu marit. I aquest fet, ha afectat de forma inevitable a la imatge de la prefectura de l'Estat.

 Queden lluny aquells temps en què la Casa Reial es va permetre el luxe de segrestar un número de la revista "El Jueves", perquè havien tret un dibuix del príncep copulant amb la seva dona. És evident que amb el descontentament social que hi ha al carrer, molta gent vomita cabreig, decepció, fins i tot protesta pels abusos reials. Però davant els diagnòstics catastrofistes i el pessimisme sobre el futur, no apareixen solucions, més enllà d'aquest terme en boca de molts, regeneració, poc original en un país que ja ho ha intentat diverses vegades. Amb la qual cosa, em pregunto: Està el sistema esgotat? Necessitem un canvi de règim?

 Sobre la primera pregunta, al meu entendre, és evident que el sistema està esgotat. Veníem d'una dictadura que va facilitar que s'introduís un sistema de representació ciutadana centrat en els partits polítics, delegant en aquests la veu dels ciutadans. Aquest sistema ha demostrat ser una de les causes de l'enquistament de la corrupció en els poders polítics, sent els principals facilitadors entre els corruptors (empreses privades i el gran capital) i els corruptes (sistema polític i institucions públiques).

Des de la mort de Franco, i sobretot a partir del fallit cop d'Estat de febrer de 1981, a molts els va donar per presumir de Rey, protegir davant les crítiques i el debat públic, per preservar el que s'ha aconseguit i canviar el pobre bagatge democràtic que la història de la Monarquia borbònica podia exhibir abans de 1931. Per aconseguir això es va tallar el cordó umbilical que unia al Rei dels elefants amb la dictadura de Franco, d'on procedia en aquell moment la seva única legitimitat, i es va estigmatitzar a la República, ja liquidada per les armes i la repressió, com la causant de tots els conflictes i enfrontaments que van portar a la Guerra Civil. Per això no resulta estrany escoltar els polítics del PP afirmar que la Segona República va ser un desastre, reproduint les idees dels vencedors de la guerra civil i dels portaveus neofranquistes, falsejant la història a gust de l'Església, la Monarquia i de la dreta reaccionària tradicional.

Amb tot aquest bagatge històric, hem arribat avui a una situació política en què sembla que el negoci funcionava a la perfecció, ja que cada vegada que el Rey despenjava el telèfon per intercedir pels interessos a l'estranger d'empreses com Endesa, Telefònica, Iberdrola, Santander o La Caixa, rebia una morterada. I precisament a aquest treball, alguns ministres del Partit Popular li deien defensar la marca Espanya. Sens dubte aquest exemple l’ha seguit fil per randa el seu gendre l’Iñaki Undangarín, qui s'ha revelat com un cavaller en l'art fi de l'estafa i el frau, creant entitats que suposadament no tenien ànim de lucre, però que movien milions d'euros utilitzant la marca " Casa Reial "i involucrant en aquest procés a empreses com Ford, Toyota, Iberdrola, Bancaixa, Volkswagen, el club València i el Vila-real, a més de presidents de comunitats autònomes, polítics del Partit Popular i un ampli elenc d'actors menors.

Doncs bé, tot aquest entramat ens ajudarà a posar en evidència la falta d'independència del poder judicial a l'estat espanyol. Hem vist com un jutge s'ha atrevit a imputar a una membre de la Casa Reial. Poc temps després de la imputació, la Casa Reial va emetre un comunicat en què deia que no opinaria. Tres hores més tard va sortir el fiscal en Cap de les Balears a defensar la imputada, sent un dels pocs casos en la història judicial en què el ministeri fiscal s'enfronta a un jutge per desimputar algú. Per tant, després de l'actuació d'aquest fiscal en Cap, la Casa Reial si que es va posicionar aplaudint l'actuació d'aquest pallasso cortesà.

 I és que no hem d'oblidar que en un país de pandereta com Espanya, la corona té impunitat, immunitat i gaudeix del silenci còmplice dels mitjans, sobretot quan es tracta de cobrir-se les espatlles. En aquest sentit, la justícia no pot ser menys, condemnant als seus detractors i exonerant els cortesans. Avui, el ministeri fiscal no preveu cridar a Iñaki Undangarín com a imputat. El guió és clar, altres assumiran les culpes i aquí no passa res.

 Al meu entendre, la gent del carrer, encara que sigui lentament, pren consciència de la seva inutilitat al mig del segle XXI. El moviment a favor d'una Tercera República és molt incipient i minoritari, encara que lentament cobra força, cosa que, almenys, és un oasi d'esperança a mitjà termini. Encara que com català, m'agradaria que quan arribi aquesta Tercera República a mi em agafi fora amb una Catalunya independent
.

La llei de l'embut.

Aquesta és la denominació amb la qual identifiquem popularment a una situació d'injustícia sorgida per alguna confrontació o disputa. Anomenem així a una llei que és molt ampla per alguns i molt estreta per a molts. I justament, aquesta és la sensació que tenim els ciutadans del carrer a l'hora de ser jutjats per una llei que hauria de ser igual per a tots, però que fa palès que la justícia tendeix a afavorir al poderós, precisament perquè el poderós és el que fa que els llocs clau del poder judicial estiguin nomenats a dit des del poder executiu.

Aquesta situació de justícia desigual, o millor dit d'injustícia, és la que està creant més adeptes a la causa d'una justícia espanyola amb una miopia provocada. La veritat és que arriba un moment en què t'acostumes i sembla que formi part de l'estat natural del funcionament lògic del país.

Enmig del naufragi en què vivim des que entrem a la crisi, s'alcen veus cada vegada més irades que proclamen la fi del model de democràcia forjat en la transició. Segons els més crítics, hem arribat a un punt de no retorn, que exigeix la refundació del nostre sistema. L'antipolítica, en versió populista o elitista, ha anat guanyant terreny al carrer i en l'esfera pública. El descrèdit dels polítics i les institucions es percep a tot arreu.

Justament per això, cada vegada s'està fent més evident la incapacitat del sistema polític per revertir la situació en què ens trobem és part fonamental de la resposta. Després de cinc anys de crisi, segueix destruint ocupació i teixit empresarial, segueix augmentant la desigualtat i la pobresa, no cessen els desnonaments, els immigrants tornen als seus països d'origen i continua desmuntant-se l'Estat del benestar. Tot això provoca desesperació, que es pot traduir a la vegada en un rebuig als polítics.

En canvi, altres països estan passant per situacions semblants a la nostra i tot hi això el desgast del sistema no és tan forta com aquí. Per entendre el que passa a Espanya cal tenir en compte altres factors a part de la incapacitat del govern en la lluita contra la crisi. En aquest sentit, crec que l'anomenada "desafecció" democràtica és sobretot conseqüència d'una percepció àmpliament compartida a la societat que certes injustícies s'han aguditzat al llarg de la crisi. Moltes persones se senten desconnectades del sistema polític i es troben orfes de representació política perquè jutgen que els dos grans partits polítics no estan a l'altura de les circumstàncies per la seva falta de compromís i iniciativa en la lluita contra la injustícia. És més, es veu els grans partits com els aprofitats d'un sistema jurídic ineficaç i injust, que fomenta que les lleis no es compleixin i que aquí no passi res.

El cas més extrem és el dels desnonaments. Una immensa majoria dels espanyols considera senzillament inacceptable que els bancs estiguin rebent generoses ajudes públiques (en forma d'avals, préstecs barats, injeccions de liquiditat, "banc dolent", etc.), Mentre la gent que no pot pagar les seves hipoteques és expulsada dels seus habitatges i continua després aixafada pel deute acumulat. La ciutadania no pot entendre que ni el PP ni el PSOE, tant en el govern com en l'oposició, s'hagin fet càrrec d'aquest problema fins que la situació social s'ha tornat clarament insostenible amb l'aparició en escena dels primers suïcidis. A diferència del que passa amb la prima de risc o amb el saldo comercial, canviar la regulació dels desnonaments entra dins de les capacitats dels governs. Per això hi ha tanta gent irritada amb que allà on sí que encara hi ha marge, els governs d'Espanya hagin reaccionat tan tard i tan malament.

Per això, atendre les injustícies no és una qüestió merament "filosòfica": quan la gent percep que la situació en què es troba és profundament injusta, es produeix desafecció política, es polaritzen els conflictes i, sobretot, es torna inviable qualsevol apel•lació al conjunt de la societat per trobar una sortida consensuada a les dificultats. La gent està arribant al límit de les seves capacitats i els governs català i espanyol, estan perdent la legitimitat que els va donar el poble. I és justament el poble el que pot tornar a recuperar el control de la situació.
 

De la passivitat a la revolta social.

Estem vivint una de les etapes més dures des que es va instaurar aquesta suposada democràcia que estem vivint. Espanya va crear un estat del benestar durant la bombolla del totxo, que ens va fer creure a tota la ciutadania que ja estaven a Europa. Els espanyols van creure que vivien en un país amb la millor qualitat de vida del món i que el sol i el turisme serien la salvaguarda de tots els mals econòmics.

Com hem pogut comprovar res més lluny de la realitat. La bombolla del totxo va esclatar en cent mil trossos i de cop ens va tornar a la dura realitat. La vella Europa, a la qual sempre admiràvem, ens va donar com a resposta la recepta de l'austeritat extrema, perquè els països del centre i nord del continent s'havien cansat de ser cornuts i pagar el beure.

Aquesta recepta econòmica ens ha portat a una situació d'extrema fragilitat social, on estan apareixent bosses de pobresa en plena classe mitjana, mentre Espanya es mostra al món com una monarquia bananera, on la corrupció és la principal icona i comença des de la casa reial.

La indignació ha començat a sortir al carrer i s'ha fet palesa en manifestacions de moviments de indignats i més recentment a la diada del 2012 amb 1 milió i mig de persones al carrer. Tota aquesta situació està generant una gran frustració entre la ciutadania, a mesura que es va esgotant el coixí social que esmorteïa el cop a la caiguda en picat de moltes famílies.

 La gent estem començant a acceptar aquesta conjuntura de crisi, com una fatalitat, davant la qual no tenim capacitat de resposta per millorar la nostra situació. A aquesta condició psicològica en la qual les persones aprenem a creure que estem indefensos, que no tenim cap control sobre la situació que ens envolta i que res del que fem pot fer que aquesta situació canvií, pensem que és inútil qualsevol actuació, se'n diu Indefensió Apresa. . Si traslladem aquesta actitud passiva a la nostra vida actual, i més en concret a l'àmbit laboral, podem afirmar que aprenem de les experiències diàries a les quals ens hem d'enfrontar i quan aquest aprenentatge ens ensenya que tenim molt poc control sobre els nostres resultats, aquesta indefensió ens pot portar a un fracàs continu sobre els nostres èxits i en el pitjor dels casos a abandonar sense fer res, ni posar-hi remei.

No podem continuar sent mers espectadors del que ens estan robant, renunciant a la lluita pels nostres drets i ajupint el cap davant el gran capital. La nostra dignitat personal no ens pot permetre que escoltem al ministre d'hisenda amenaçant a retallar les subvencions per a trasplantaments d'òrgans, a les comunitats que no compleixin el dèficit, mentre la setmana passada els directius del Banc Bilbao Biscaia, van decidir repartir-se entre 30 i 65 milions d'euros en bonus com a gratificació.

Hem d'abandonar aquesta actitud de Indefensió Apresa i millorar la nostra capacitat de resiliència, que és aquesta capacitat que tenim les persones de recuperar-nos davant l'adversitat per seguir projectant el nostre futur. No podem oblidar que la nostra societat està organitzada en grups de sistemes vius que subsisteixen gràcies a determinats intercanvis de recursos amb el medi i amb altres sistemes similars. Per tant, la capacitat de generar aquest comportament resilent depèn més dels propis ciutadans que dels tècnics o dels polítics. Aixequem-nos ja!