El poble que no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la.

La persecució que l'Audiència Nacional està fent contra el jutge Baltasar Garzón, ens posa en primera plana del riota dels països als quals ens volem semblar. Molts juristes internacionals de reconegut prestigi, s'estan posicionant per la insostenibilitat dels arguments que s'utilitzen per processar-lo.

Els diferents governs espanyols i els seus aparells diplomàtics, s'havien pavonat per tota Sud-amèrica presumint de l'exemple que havia suposat la transició espanyola de finals dels 70 fins al 2000. Donaven lliçons arreu de tolerància, transparència i esperit democràtic, a països que estaven sortint de dictadures com la que havíem patit aquí al període franquista. El Rei d'Espanya rebia premis com el Carlemany i donava consells de com s'havien de fer les coses a partir d'ara.

Doncs bé, tots aquells bocamolls ara estan sent retratats per l'actuació del màxim òrgan de la judicatura espanyola, com és el Tribunal Suprem, que es mostra com el braç executor de la dreta ultranacionalista més casposa que existeix al nostre país. Posant en perill, sense cap tipus de pudor, un dels pilars del nostre Estat de dret, com és la independència del poder judicial respecte a l'Executiu i al Legislatiu.

Per descomptat, no es pot amagar que el veí regne d'Espanya funciona amb un esperit clarament africà. Propi de monarquies bananeres, que escullen a dit a les persones que ostenten els càrrecs en els principals òrgans judicials.

La dreta espanyola sempre s'ha negat a passar pàgina a la història, i amb això no em refereixo només a l'extrema dreta representada per la Falange Espanyola, sinó també per alts càrrecs de partits democràtics, com el Partit Popular, que han permès fer intervencions públiques per evitar que es coneguin i es documentin tots els crims del franquisme. Hem pogut veure en més d'una ocasió a personatges com el Fraga Iribarne dient que "deixin als morts tranquils".

Per personatges com aquest va resultar molt incòmoda l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica el desembre de 2007, obrint una nova etapa en la reparació i el reconeixement de les víctimes de la guerra civil i el franquisme.

N'hi ha que pensen que ja està tot dit sobre la guerra civil espanyola i que de la postguerra ja s'ha escrit suficient. Aquests personatges mantenen que hi ha una gran quantitat de bibliografia sobre la dictadura de Franco, que es compten per centenars les obres on s'utilitza el retret històric com a argument per injuriar el dictador. Encara que els defensors d'aquesta tesi consideren, a més que, a hores d'ara de la nostra democràcia, continuar remenant les brases d'aquell drama constitueix un anacronisme, que els que ho fan només pretenen obrir velles ferides que estan a punt de cicatritzar. La intenció d'aquest conservadorisme democràtic no és altra que "oblidar i girar full" excusant una falsa pietat amb la dramàtica remembrança i el dolor evitant, de pas, participar en un debat en què sempre es van sentir incòmodes. Potser perquè, per dins, reconeixen el pesat llast que va suposar el franquisme en la història de l'oligarquia, la noblesa, la burgesia, l'exèrcit i tots els sectors es van acostar al repartiment de poder mitjançant la submissió de les classes socials més desfavorides.

Doncs bé, Espanya no pot permetre tancar l'últim capítol de la guerra fratricida que va enfrontar uns espanyols contra uns altres. Si el veí regne d'Espanya vol formar part de l'esperit europeu, també deu amarar-se de democràcia i de tolerància. El fet de no voler reconèixer els excessos del règim franquista, no evitarà que la història els documents que i els assumeixi com a fets contrastats. Seria bo que aquests brases franquistes que encara existeixen a la dreta espanyola, assumissin com a propi l'exemple d'Alemanya, d'Àustria o de Polònia. No per no reconèixer aquests crims canviaran la història.

El somriure del poder genera la desafecció de la ciutadania.

Una sensació d'indignació i de frustració cap a una justícia polititzada en el veí regne d'Espanya, genera una desafecció dels ciutadans cap als poders de l'estat. Ahir va ser un dia trist per a la democràcia quan vam veure que un jurat popular declarava "no culpable" (que és diferent de declarar "innocent"), l'expresident del París Valencià Francisco Camps.

Cada vegada es fa més evident que, en el veí regne d'Espanya, continuen manant els mateixos que ja ho feien en el règim franquista. És aquesta dreta cavernícola que controla els poders fàctics de l'estat, des del Exèrcit, l'Església Catòlica i el el gran capital dels nous i vells rics d'Espanya. Per a molta gent cada vegada està més clar que el poder judicial no només està al servei del poder executiu (és a dir està politizat fins a la medul·la), sinó que està al servei dels grans interessos econòmics d'Espanya, és a dir la ultradreta cavernícola de sempre .

La veritat és que no és casualitat que la sentència exculpatòria a Francisco Camps, coincideixi amb els processos al jutge Baltasar Garzón. Un per voler evitar que els acusats del cas Gürtel, en col · laboració amb els seus advocats, blanquegessin els diners que havien aconseguit amb la seva xarxa de corrupció amb el govern del Partit Popular, i un altre per voler evitar l'oblit de les víctimes de la dictadura feixista de Franco. Ensenyant al món sencer el tipus de sistema judicial que hi ha a Espanya.

La veritat és que per molt que m'esforci no puc entendre a la justícia espanyola, començant des del Tribunal Constitucional fins a l'Audiència Nacional, ja que s'està exhibint com un sistema judicial propi d'una república bananera, o millor dit una monarquia bananera. Han hagut de ser juristes de prestigi internacional, a nivell particular, i organitzacions representatives dels principals fòrums jurídics de diferents llocs del món, que han qüestionat la legalitat de la persecució a un jutge que no encaixa amb el que estableixen les cúpules judicials d'Espanya .

Respecte a la "no culpabilitat" de Francisco Camps es fa difícil d'oblidar els continguts de les gravacions que s'han exhibit en un judici. Sentint a la dona del propi Camps dir-li al "bigotis" frases com "t'has passat amb els regals, no calia tant" i l'individu en qüestió responent "però si això no és res". Ha estat un espectacle pornogràfic que no es pot maquillar amb la sentència d'un jurat popular que ha emès el seu veredicte amb cinc vots a favor i quatre en contra de la "no culpabilitat" de l'expresident de la Generalitat Valenciana. Alguna cosa fa pudor en tot aquest procés quan la corresponsal al País Valencià de la Televisió de Catalunya, la senyora Empar Marco, va manifestar en una crònica prèvia a la lectura de la sentència del jurat i emesa en l'edició del migdia del telenotícies, que els mitjans de comunicació es preguntaven què hi feia allotjat al mateix hotel que els membres del Jurat Popular, un jove militant del Partit Popular que havia assistit a totes les sessions del judici i que durant els dos dies de deliberació, en què els membres del jurat tenien d'estar aïllats, ell romania a escassa distància d'aquests membres al mateix hotel. Són respostes que probablement mai veuran la llum. Però que posen de manifest la justícia de pandereta que hi ha al regne veí.

Afortunadament, ara per ara, l'accés a la informació a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, facilita que els ciutadans puguem treure les nostres pròpies conclusions a partir de creuar informacions que ens arriben per diferents canals. És evident que l'art de separar el gra de la palla, és una virtut que cada un de nosaltres haurem de desenvolupar pel nostre compte, però cada vegada els costarà més fer-nos combregar amb rodes de molí.

Al meu entendre, el Partit Popular al fons està incòmode amb aquesta sentència. Primer perquè rehabilitar políticament a Francisco Camps serà una tasca impossible, després d'haver sentit totes les converses que s'ha demostrat en el judici, i segón perquè difícilment es pot donar novament confiança a un personatge que ha mostrat la cara més deplorable de la política.

Però, tot i això, haurà de donar-li una sortida airosa perquè Camps no estiri de la manta i posi moltes vergonyes al descobert. Per tant, en els propers mesos veurem quines són les estratègies que des del carrer Gènova, s'articularan perquè l'expresident estigui tranquil i no suposi un risc excessiu per a la legislatura de Mariano Rajoy. Crec que el Partit Popular haurà de donar una imatge de transparència i desmarcar-se de personatges com Francisco Camps i altres que aniran apareixent en la investigació de la trama Gürtel.

Els nostres polítics estan tècnicament preparats per prendre decisions complexes?

Aquesta és la pregunta que em faig quan analitzo la situació econòmica en què estem i els criteris que s'han tingut en compte per prendre decisions que suposaven inversions multimilionàries. I això no ho dic ara que estem en plena crisi econòmica, amb un índex d'atur desbocat i unes perspectives de futur, a curt termini, molt negres. Això ja m’ho plantejava molt abans.

El fons de la qüestió ve de molt més enrere, de quan a Europa començaven a parlar de crisi i aquí, tant govern com oposició, encara fèiem cants de cigala com si això no anés amb nosaltres.

Davant aquesta situació, el primer que em plantejo és quin és el camí que un polític ha de seguir per ascendir a quotes de poder on hagi de prendre decisions transcendentals per al país. Analitzant-ho, el primer que veig és que tots els partits polítics confeccionen les seves llistes amb militants "de confiança" per als seus interessos. L'única condició que es valora és la capacitat de sotmetre’s a la voluntat de l'aparell del partit. No s’utilitzen estratègies de captació de talents com fa l'empresa privada. Probablement perquè les persones amb talent poden arribar a ser incòmodes en la gestió dels interessos de partit. Això suposaria trencar la primera premissa que ha de tenir un bon partit polític, que no és altra que "les persones amb talent pensen per si soles i això mateix les fa perilloses".

Per tant, assumint que els nostres dirigents polítics no són una selecció de les persones amb més aptituds del partit per desenvolupar la funció que els encomanem, els resultats que obtenim són justament els esperats: ineficàcia de la gestió, ineficiència en la inversió de recursos i paralització del projecte nacional de país.

És just en aquest punt quan apareixen aquest tipus de polítics amb estratègies a curt termini, en les que l'únic interès és passar la revàlida de les pròximes eleccions. Independentment de la planificació d'un projecte polític, ja sigui: un projecte de país, un projecte de municipi o un projecte de barri. Inverteixen en aquest tipus de projectes que meriten beneficis a curt termini i el que menys importa és si aquests projectes són necessaris i possibles ara.

Aquest tipus d'actuacions polítiques no entén de colors i lamentablement s'estén per totes les regions i municipis del nostre país. Només hem de fer una ullada i veurem aeroports acabats i tancats (com a Ciutat real o Castelló), aeroports deficitaris funcionant a base de subvencions públiques (com el de Lleida), línies de tren d'alta velocitat com la de Toledo a Albacete tancades per manca de clients. En canvi altres inversions que estan avalades per la Unió Europea i les autonomies mediterrànies com el Corredor Ferroviari mediterrani, la comunicació de l'alta velocitat amb França o l'autovia ràpida per creuar els Pirineus per la Vall d'Aran, continuen sent projectes pendents de realitzar.

Per a mi són evidents la degradació i pèrdua de dignitat dels polítics i com a conseqüència la disminució de confiança cap a ells dels ciutadans. Les raons són de tots conegudes ja que estem farts d'escoltar notícies de processos judicials a polítics i membres de la casa reial, que han utilitzat el poder per satisfer interessos que no són generals.

Per això em qüestiono la necessitat d'exigir responsabilitats legals a polítics que hagin fet inversions temeràries, contràries als interessos generals de la població. Crec que és del tot necessària una proposta de Llei de Responsabilitat Política per tractar de fer efectiva que la sobirania sigui del poble. Circumscriure la participació política a votar un cop cada 4 anys avui és clarament insuficient.
Cal crear mecanismes directes d'informació i de participació freqüents, amb els que puguem elevar propostes i controlar el poder polític. Cal implementar noves formes democràtiques adequades al moment històric.

En síntesi, la llei ha de tractar d'augmentar la participació dels electors en la vida política amb formes de democràcia directa. És necessari crear una relació contínua entre elector i elegit permetent, en casos extrems d'incompetència o irresponsabilitat política, la substitució del polític abans d'acabar la legislatura.

Potser d'aquesta manera podríem acabar amb un món on els rics parlen d'austeritat, la monarquia parla de justícia i l'Església parla de sexualitat, mentre la resta de la humanitat està en silenci.