Estem davant d'un independentisme català en descomposició?

Realment els catalans som de mena, un poble molt complicat d'entendre. Tot just fa quatre mesos que ens van convocar a unes eleccions, en les quals es van complir la majoria dels vaticinis que s'havien proclamat. Els principals artífexs del tripartit, entengui's Socialistes i Esquerra Republicana, van patir un daltabaix electoral que encara estan per resoldre en els seus respectius congressos que anuncien per a la tardor.

Però d'aquí va néixer un nou filó electoral encapçalat per l'expresident del Barça, Joan Laporta, que mitjançant Solidaritat catalana per la Independència va aconseguir entrar al parlament de Catalunya amb quatre diputats i convertir-se en el toc ètnic de les passades eleccions.

L'èxit polític de "Solidaritat" s'ha d'atribuir a diferents factors, però el principal de tots és la tendència del “català emprenyat”, que ha optat per radicalitzar el seu vot per manifestar la seva disconformitat en com evoluciona el sentiment catalanista en els partits amb representació parlamentària . Al meu entendre Solidaritat ha capitalitzat una part de les frustracions, acumulades per la ciutadania, amb la negociació de l'estatut i l'espectacle vergonyós del Tribunal Constitucional. Sembla que segons alguns estudis i sondejos, s'ha triplicat el sentiment independentista a Catalunya durant els últims 10 anys. La ciutadania viu un allunyament cada vegada més progressiu amb tot el que fa referència a l'estat espanyol i aquest brou de cultiu és l'idoni perquè puguin néixer petits cabdills i Virreyes que enarborant la Estelada, són capaços de posar-se davant de projectes polítics buits de contingut en què el seu únic i exclusiu lema és la independència.

No vull oblidar que Solidaritat va ser encapçalada per una persona carismàtica com el Joan Laporta. Vagi per davant que personalment no comparteixo molts dels plantejaments i de les actuacions, que l'ex vicepresident del Barça ha fet durant la seva gestió al capdavant del club de futbol. Però no es pot negar els èxits que ha aconseguit durant el seu mandat, tant a nivell esportiu com d'imatge del propi club i de Catalunya. Amb la qual cosa una part important de l'èxit de Solidaritat, es deu a la persona que va posar la seva imatge i el seu nom al servei de la causa.

D'altra banda si analitzem els altres dos acompanyants de Joan Laporta a la llista de Solidaritat, ens trobem amb dos personatges molt singulars. D'una banda tenim l'ex membre d'Esquerra Republicana de Catalunya Uriel Bertran que sempre es va postular com un "enfant terrible" dins del partit, defensant tesis clarament independentistes que xocaven obertament amb les directrius del partit supeditat al pacte del tripartit.

L'altre cabdill és l’Alfons López Tena, notari de professió i ex militant de Convergència Democràtica de Catalunya. És l'únic dels tres que té una trajectòria política més vinculada al nacionalisme i a la judicatura. És l'autèntic ideòleg de Solidaritat i el que ha donat més consistència al projecte independentista que es va presentar a les passades eleccions al Parlament de Catalunya.

Tampoc hem d'oblidar el fracàs estrepitós d'un altre gran visionari de l'independentisme català com Joan Carretero, que va punxar estrepitosament amb el seu projecte de Reagrupament, que va ser escombrat literalment de l'escena política catalana per la seva falta de consistència i de lideratge.

Doncs bé, al meu entendre aquest és el gran drama de l'independentisme a Catalunya. Tenim un moviment independentista poc madurat, que l'únic que està fent és aprofitar-se del cabreig general de la ciutadania per a relluir una sèrie de líders de baix perfil, que són incapaços d'omplir de contingut creïble seus discursos polítics i que de moment no han aconseguit entusiasmar a les masses.

Catalunya necessita líders amb un projecte de país creïble i assolible. Necessita persones que al marge de la conjuntura política en què ens movem, puguin ser capaços de generar debat i generar noves idees. Avui els ciutadans ja no volem líders que només sàpiguen empunyar l'estelada per demostrar la seva catalanitat. Crec que la catalanitat es demostra treballant de forma honesta per unes persones, per una llengua, per una cultura i en definitiva per un país que és el nostre. Menys espectacle i més treball i serietat.

El sentiment blaugrana com a manifestació política.

Queden ja molt enrere aquells anys de frustracions polítiques, en els que podíem presumir de victòries quan guanyàvem l'etern rival, símbol de l'estat opressor centralista com era el Reial Madrid. Podien quedar justificats els fracassos de tota la temporada si es guanyava el Madrid en algun dels partits de la lliga. Mentre a l'altiplà es dedicaven a engalanar de nacionalisme espanyol les victòries de l'equip blanc, a Catalunya ens aixoplugàvem al voltant del Barça per enarborar les primeres estrelles i cantar en català al Nou Camp.

Personalment sempre he cregut que no és bo conjugar futbol i política. Perquè crec que res de bo pot sortir d'aquesta barreja que pot generar enfrontaments amb gran violència d'aficionats radicals. De la mateixa manera que és un còctel mortífer la política i religió, cal tenir les idees clares per a separar els diferents àmbits de discussió.

És en aquest sentit, que el Futbol Club Barcelona ha passat de ser una entitat esportiva encarregada d'abanderar el sentiment catalanista durant la dictadura de Franco i la transició, a ser el blanc dels atacs del nacionalisme espanyol com a resposta impotent a les reivindicacions del govern i de la societat catalana.

El caràcter massiu de les explosions de goig que s'han registrat a Catalunya després de les victòries futbolístiques del FC Barcelona en aquests darrers temps, té una explicació en el sentiment de decepció que s'ha estès per Catalunya arran dels atacs realitzats per un Tribunal constitucional manipulat. Ara més que mai, el Barça és més que un club, és l'aglutinant de la frustració política que hem sentit molts catalans.

Els incompliments del Zapatero han creat un mur de desconfiança entre Catalunya i Espanya, un mur que s'ha reforçat amb els traspassos que no arriben, amb la sensació que l'Estat es burla de Catalunya i amb una evident desatenció inversora de l'administració central cap a els catalans.

El president Montilla va alertar fa temps, a Madrid, de la "desafecció creixent" de la societat catalana cap a un projecte conjunt de l'Estat espanyol, i va dir que "l'allunyament de Catalunya podria arribar a ser irreversible". Aquestes paraules van ser pronunciades al Fòrum Nova Economia el 7 de novembre de 2007, i ara comencen a convertir-se en una realitat.



Per tant, podem veure que en aquestes condicions, els èxits del Barça, combinats amb l'enfonsament del Reial Madrid, s'han convertit en la vàlvula d'escapament de la societat catalana. En el que la desafecció, la frustració i la decepció s'han canalitzat cap a un Barça que és capaç de colpejar al Reial Madrid en el seu propi camp amb un 2 - 6 i és capaç d'humiliar a l'equip blanc al Camp Nou amb un 5 - 0.

Per això en els últims temps, en les celebracions de les gestes futbolístiques del Barça hi ha més banderes catalanes i més simbologia independentista que mai. Els que surten al carrer després d'un triomf barcelonista no reflecteixen només el goig per un triomf esportiu. Reflecteixen també un rebuig cap a lo espanyol. El mateix que va motivar la xiulada de Mestalla als Reis i l'himne espanyol.

No ens hem d'estranyar quan la "caverna mediàtica" comença a utilitzar tota la seva potència per desprestigiar la forma de treball i els èxits del Barça. Espanya té un complex de catalanitat, la selecció espanyola de futbol va guanyar el mundial de seleccions amb un nucli principal de jugadors formats i creats a la Massia. El Barça guanya títols amb humilitat bon joc i senzillesa, el Reial Madrid (símbol del nacionalisme espanyol) els perd amb prepotència, mal joc i xuleria.

Subhasta de drets i sentència d'obligacions.

Les persones amb discapacitat encara estem lluny d'aconseguir una equiparació real dels drets socials en tots els sectors d'activitat de la societat, encara que sigui una de les aspiracions més plausibles dels últims anys. La necessitat d’establir polítiques i programes específics perquè tots gaudim dels drets i llibertats, participant en la construcció social és avui indiscutible. La qüestió és dilucidar quin és el millor dels camins per aconseguir aquesta fita.

És per això que em plantejo que si des d'un punt de vista filosòfic, els drets humans tenen el seu fonament en valors morals de l'ordre més alt, des del punt de vista jurídic, una vegada que l'Estat ha ratificat un tractat que els contempla, aquests es converteixen en una obligació que vincula a l'Estat en una relació directa amb els seus ciutadans. En conseqüència l'Estat ha de respondre davant del sistema judicial quan es planteja una involució flagrant d'aquests drets i s'ha d'exigir com a tal en els nostres tribunals.

Vivim en un país on som molt donats a atorgar drets amb certa alegria i alhora som capaços de tolerar, sense immutar-nos, que aquests drets no es puguin exercir. Som uns grans mestres per elaborar lleis que reconeguin grans drets a col·lectius en situació d'exclusió social, però només capaços d'elaborar reglaments que desenvolupen aquests drets i posin en mans de la ciutadania eines útils i eficaces per poder-los exigir.

Per això hem de reflexionar sobre aquesta desori electoral que es fa amb els drets de la ciutadania. Recordem que la Llei 13/1982 d'Integració Social dels Minusvàlids, a data d'avui encara es continua incomplint amb la quota del 2% d'integració laboral al mercat ordinari de treball. En referència a Catalunya cal recordar la llei 20/1991 de Promoció de l'Accessibilitat i de Supressió de Barreres Arquitectònica, establia que totes les administracions públiques havien de tenir plena accessibilitat al 31 desembre 2006, tot i així continuen existint moltes dependències i serveis públics que no són accessibles per a tothom. Però un dels enganys més grans de la nostra democràcia ha estat la llei 39/2006 de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de de pendència, que fent un autèntic brindis al sol es va aprovar sense pressupost i amb una voluntat de cofinançament entre l'estat central i la comunitat autònoma al 50%. Doncs bé a hores d'ara estem amb drets aprovats d'assistència a la dependència, però sense pressupostos per a poder finançar els drets reconeguts.

Crec que la ciutadania ha de reaccionar i madurar respecte a aquest tipus de promeses. El nostre sector ja va dir al seu moment que aquesta era una llei excessivament geriàtrica i que per molts drets que reconegués, era del tot impossible que es poguessin exercir si no hi havia al darrere una voluntat política de dotar-los pressupostàriament.

Per això, estic plenament convençut que com a ciutadans i potencials electors, no ens hem de deixar enlluernar per cants de sirena que l'únic que pretenen és subhastar els nostres drets al millor postor. La nostra lluita ha de continuar amb la conquesta de nous drets fins arribar a la plena ciutadania, però obrint un altre gran front que ha de ser el la lluita pel propi exercici dels drets assolits. Per tant, el nostre lema ha de ser "prou a la barra lliure de drets sense els mecanismes per a exercir-los".