Estem davant d'un independentisme català en descomposició?

Realment els catalans som de mena, un poble molt complicat d'entendre. Tot just fa quatre mesos que ens van convocar a unes eleccions, en les quals es van complir la majoria dels vaticinis que s'havien proclamat. Els principals artífexs del tripartit, entengui's Socialistes i Esquerra Republicana, van patir un daltabaix electoral que encara estan per resoldre en els seus respectius congressos que anuncien per a la tardor.

Però d'aquí va néixer un nou filó electoral encapçalat per l'expresident del Barça, Joan Laporta, que mitjançant Solidaritat catalana per la Independència va aconseguir entrar al parlament de Catalunya amb quatre diputats i convertir-se en el toc ètnic de les passades eleccions.

L'èxit polític de "Solidaritat" s'ha d'atribuir a diferents factors, però el principal de tots és la tendència del “català emprenyat”, que ha optat per radicalitzar el seu vot per manifestar la seva disconformitat en com evoluciona el sentiment catalanista en els partits amb representació parlamentària . Al meu entendre Solidaritat ha capitalitzat una part de les frustracions, acumulades per la ciutadania, amb la negociació de l'estatut i l'espectacle vergonyós del Tribunal Constitucional. Sembla que segons alguns estudis i sondejos, s'ha triplicat el sentiment independentista a Catalunya durant els últims 10 anys. La ciutadania viu un allunyament cada vegada més progressiu amb tot el que fa referència a l'estat espanyol i aquest brou de cultiu és l'idoni perquè puguin néixer petits cabdills i Virreyes que enarborant la Estelada, són capaços de posar-se davant de projectes polítics buits de contingut en què el seu únic i exclusiu lema és la independència.

No vull oblidar que Solidaritat va ser encapçalada per una persona carismàtica com el Joan Laporta. Vagi per davant que personalment no comparteixo molts dels plantejaments i de les actuacions, que l'ex vicepresident del Barça ha fet durant la seva gestió al capdavant del club de futbol. Però no es pot negar els èxits que ha aconseguit durant el seu mandat, tant a nivell esportiu com d'imatge del propi club i de Catalunya. Amb la qual cosa una part important de l'èxit de Solidaritat, es deu a la persona que va posar la seva imatge i el seu nom al servei de la causa.

D'altra banda si analitzem els altres dos acompanyants de Joan Laporta a la llista de Solidaritat, ens trobem amb dos personatges molt singulars. D'una banda tenim l'ex membre d'Esquerra Republicana de Catalunya Uriel Bertran que sempre es va postular com un "enfant terrible" dins del partit, defensant tesis clarament independentistes que xocaven obertament amb les directrius del partit supeditat al pacte del tripartit.

L'altre cabdill és l’Alfons López Tena, notari de professió i ex militant de Convergència Democràtica de Catalunya. És l'únic dels tres que té una trajectòria política més vinculada al nacionalisme i a la judicatura. És l'autèntic ideòleg de Solidaritat i el que ha donat més consistència al projecte independentista que es va presentar a les passades eleccions al Parlament de Catalunya.

Tampoc hem d'oblidar el fracàs estrepitós d'un altre gran visionari de l'independentisme català com Joan Carretero, que va punxar estrepitosament amb el seu projecte de Reagrupament, que va ser escombrat literalment de l'escena política catalana per la seva falta de consistència i de lideratge.

Doncs bé, al meu entendre aquest és el gran drama de l'independentisme a Catalunya. Tenim un moviment independentista poc madurat, que l'únic que està fent és aprofitar-se del cabreig general de la ciutadania per a relluir una sèrie de líders de baix perfil, que són incapaços d'omplir de contingut creïble seus discursos polítics i que de moment no han aconseguit entusiasmar a les masses.

Catalunya necessita líders amb un projecte de país creïble i assolible. Necessita persones que al marge de la conjuntura política en què ens movem, puguin ser capaços de generar debat i generar noves idees. Avui els ciutadans ja no volem líders que només sàpiguen empunyar l'estelada per demostrar la seva catalanitat. Crec que la catalanitat es demostra treballant de forma honesta per unes persones, per una llengua, per una cultura i en definitiva per un país que és el nostre. Menys espectacle i més treball i serietat.

El sentiment blaugrana com a manifestació política.

Queden ja molt enrere aquells anys de frustracions polítiques, en els que podíem presumir de victòries quan guanyàvem l'etern rival, símbol de l'estat opressor centralista com era el Reial Madrid. Podien quedar justificats els fracassos de tota la temporada si es guanyava el Madrid en algun dels partits de la lliga. Mentre a l'altiplà es dedicaven a engalanar de nacionalisme espanyol les victòries de l'equip blanc, a Catalunya ens aixoplugàvem al voltant del Barça per enarborar les primeres estrelles i cantar en català al Nou Camp.

Personalment sempre he cregut que no és bo conjugar futbol i política. Perquè crec que res de bo pot sortir d'aquesta barreja que pot generar enfrontaments amb gran violència d'aficionats radicals. De la mateixa manera que és un còctel mortífer la política i religió, cal tenir les idees clares per a separar els diferents àmbits de discussió.

És en aquest sentit, que el Futbol Club Barcelona ha passat de ser una entitat esportiva encarregada d'abanderar el sentiment catalanista durant la dictadura de Franco i la transició, a ser el blanc dels atacs del nacionalisme espanyol com a resposta impotent a les reivindicacions del govern i de la societat catalana.

El caràcter massiu de les explosions de goig que s'han registrat a Catalunya després de les victòries futbolístiques del FC Barcelona en aquests darrers temps, té una explicació en el sentiment de decepció que s'ha estès per Catalunya arran dels atacs realitzats per un Tribunal constitucional manipulat. Ara més que mai, el Barça és més que un club, és l'aglutinant de la frustració política que hem sentit molts catalans.

Els incompliments del Zapatero han creat un mur de desconfiança entre Catalunya i Espanya, un mur que s'ha reforçat amb els traspassos que no arriben, amb la sensació que l'Estat es burla de Catalunya i amb una evident desatenció inversora de l'administració central cap a els catalans.

El president Montilla va alertar fa temps, a Madrid, de la "desafecció creixent" de la societat catalana cap a un projecte conjunt de l'Estat espanyol, i va dir que "l'allunyament de Catalunya podria arribar a ser irreversible". Aquestes paraules van ser pronunciades al Fòrum Nova Economia el 7 de novembre de 2007, i ara comencen a convertir-se en una realitat.



Per tant, podem veure que en aquestes condicions, els èxits del Barça, combinats amb l'enfonsament del Reial Madrid, s'han convertit en la vàlvula d'escapament de la societat catalana. En el que la desafecció, la frustració i la decepció s'han canalitzat cap a un Barça que és capaç de colpejar al Reial Madrid en el seu propi camp amb un 2 - 6 i és capaç d'humiliar a l'equip blanc al Camp Nou amb un 5 - 0.

Per això en els últims temps, en les celebracions de les gestes futbolístiques del Barça hi ha més banderes catalanes i més simbologia independentista que mai. Els que surten al carrer després d'un triomf barcelonista no reflecteixen només el goig per un triomf esportiu. Reflecteixen també un rebuig cap a lo espanyol. El mateix que va motivar la xiulada de Mestalla als Reis i l'himne espanyol.

No ens hem d'estranyar quan la "caverna mediàtica" comença a utilitzar tota la seva potència per desprestigiar la forma de treball i els èxits del Barça. Espanya té un complex de catalanitat, la selecció espanyola de futbol va guanyar el mundial de seleccions amb un nucli principal de jugadors formats i creats a la Massia. El Barça guanya títols amb humilitat bon joc i senzillesa, el Reial Madrid (símbol del nacionalisme espanyol) els perd amb prepotència, mal joc i xuleria.

L'estratègia política catalana és "campi qui pugui".

La ressaca de la manifestació multitudinària en defensa de l'estatut, ens ha tornat a la crua realitat. Posant de manifest la misèria de la política i sobretot el perfil general de la mitjana dels nostres polítics.

La ciutadania va parlar molt clar el dissabte passat demanant una sola veu i una sola posició, respecte a la defensa de l'estatut del 2006, va ser la més gran manifestació de la història de Catalunya. Ja era de preveure que els nostres polítics viuen d'esquena al poble i en l'únic que es posen d'acord és en pactar les seves prebendes. A l'hora d'aprovar els privilegis i els beneficis de la jubilació per als diputats i diputades del nostre Parlament, a l'hora de garantir uns drets especials per quan deixin la vida política etc.

És cert que alguns guionistes de la manifestació, l'havien dissenyat perquè fos única i exclusivament en defensa de l'Estatut. Però el poble sempre és molt savi i va voler anar molt més enllà del que havien previst els guionistes. El poble va cridar de forma unànime "Independència i adéu Espanya". I aquest crit ha provocat nerviosisme tant a Espanya com a Catalunya.

A l'altiplà espanyol ha crispat els nervis del mateix govern, fent que lo Zapatero hagi de avançar-se negant qualsevol possibilitat de modificar la constitució per adaptar-la a les necessitats del segle XXI. Ha hagut de treure pit per acontentar els barons del PSOE, que ens donen constantment lliçons de nacionalisme.

D'altra banda el Partit Popular suavitza el seu discurs anticatalanista, veient el paper que li tocarà jugar a les pròximes eleccions catalanes. Ara l'anticatalanisme no toca! En aquest moment no és rendible políticament. La bandera de l'anticatalanisme la hauran de treure per a les eleccions municipals i autonòmiques del 2011 i per les generals del 2012. Llavors sí que és electoralment rendible ser molt anticatalà, encara que s'hagin d'utilitzar tones de demagògia.

A Catalunya també ens ha resultat traumàtic el posicionament del poble en la manifestació. L'opció sobiranista que de manera unànime es va sentir des del Passeig de Gràcia fins a la plaça de Tetuan, no pot deixar indiferent a ningú a Catalunya. Pot agradar o no per als interessos electorals de novembre. Però és el que la gent pensa. A partir d'ara cadascú que actuï com més li convingui. El dret a auto enganyar-se el tenim tots i la capacitat d'exercir-lo encara més.

Cap partit polític pot prostituir la voluntat de la gent que va ser la manifestació. El nostre país necessita, ara més que mai, polítics amb Seny i polítics valents que sàpiguen interpretar la voluntat dels ciutadans.

Estic convençut que les catalanes i els catalans necessitàvem tenir proves clares i fefaents que des d'Espanya no es contempla l'encaix sobiranista català. Ha estat necessari cansar a la gent durant més de dos anys amb la creació de l'Estatut, perquè ara, molts que no eren sobiranistes, hagin sortit al carrer cridant sense complexos "Adéu Espanya". També han col.laborat els pallassos del Tribunal Constitucional, al demostrar ser un tribunal totalment polititzat i sense cap autoritat moral per haver dictat la sentència que va emetre. La gent se sent estafada i manipulada per uns magistrats al servei a la pàtria i no de les lleis.

Em vaig trobar a molta gent coneguda a la manifestació. Gent a qui li vaig sentir cridar "Independència" sense haver-se mostrat mai independentistes. Gent cansada de veure que no és possible estudiar cap altre altre camí que no sigui el de la ruptura. Gent dolguda per l'engany del Tribunal Constitucional i gent convençuda del sobiranisme que va liderar els càntics i lemes que es corejaven de forma generalitzada.

Crec que a les pròximes eleccions autonòmiques no guanyarà ni el més independentista dels candidats que es presenti, ni el més moderat i ambigu. Guanyarà el que sàpiga interpretar millor el que els ciutadans van dictar al carrer el 10 juliol.

The independence day.

Ahir vaig poder viure una experiència que no oblidaré mai, assistint a la manifestació convocada per Omnium Cultural, per reivindicar el dret de Catalunya a sentir-nos una nació i defensar el nostre dret a decidir.

Va ser una diada plena d'encerts en les quals vull destacar l'excel•lent organització de l’Omnium Cultural, però sobretot l'actitud de la ciutadania de cridar als quatre vents el lema de la manifestació "Som una nació. Nosaltres decidim". Vaig poder veure a molts socialistes coneguts cridant "INDEPENDÈNCIA" a ple pulmó, això sí, no portaven a sobre cap símbol independentista.

Abans de començar la manifestació, estava a la cantonada de Provença amb Passeig de Gràcia (just davant de la Pedrera), quan vaig veure un grup de turistes japoneses que li preguntaven a un senyor d'Esquerra Republicana, que repartia unes mans de cartró gegants a les que hi posava el lema "adéu Espanya". Perquè era aquesta manifestació? A lo que el senyor republicà els contestava en un anglès macarrònic (per això jo ho vaig entendre), que la llengua mare d'Antoni Gaudí era el català i que l'autor del monument que tenien davant, formava part d'un poble, del que la cultura havia estat reprimida històricament per una Espanya insegura i temorosa de si mateixa.

Deixant de banda el monument de Gaudí, ens desplacem Passeig de Gràcia avall per arribar al lloc on es fixaria la capçalera de la manifestació. Com que anàvem en representació del col•lectiu de persones amb discapacitat, ens acostem al lloc de la capçalera on havíem de ser. En aquest moment va ser en el què vaig sentir més vergonya de la classe política que tenim. Per la poca vergonya que tenen els polítics amb un càrrec públic.

Sobre les cinc de la tarda van començar a arribar cotxes oficials amb vidres foscos dels que sortien personatges més o menys histriònics. Comparteixo que iniciés la manifestació una gran senyera de la que seguissin els màxims presidents de les dues institucions catalanes. Tant el president de la Generalitat com els expresidents i el president del Parlament com els seus expresidents, per una qüestió de respecte a les institucions i a les persones que les representen o han representat. Però d'aquí cap enrere ni diputats, ni alcaldes, ni presidents de diputació, ni molt menys regidors. Tots aquests haurien d'haver estat diluïts darrere de la pancarta de l’Omnium Cultural, com a ciutadans del carrer.

La ciutadania els escridassava quan avançaven amb moltes dificultats. Ells no eren els protagonistes, el protagonista era el poble català i ells com a servidors del poble havien d'haver-se diluït darrere de la pancarta de la societat civil, sense esperar a ser fotografiats en primera línia com si ells haguessin estat els artífexs de l'actual situació.

Cada dia em reafirmo més en la mediocritat des nostres polítics, tenim uns polítics que van amb els llums curtes i només valoren els resultats a curt termini. La proximitat de les eleccions catalanes els ha posat massa nerviosos i tots aspiren a acaparar el protagonisme dels actes públics en què ells no pinten res.

Les persones que ens trobàvem al voltant de l'entitat organitzadora, vivíem l'esdeveniment com una forma d'expressió lliure de les nostres aspiracions. Hi havia alegria en les salutacions i en els bons propòsits que ens desitjàvem mútuament. Vaig tenir l'oportunitat de saludar a un bon amic del que feia anys que no sabia res. La manifestació em va permetre retrobar-lo.

El poble català va donar una autèntica lliçó de civisme, de conviccions d'auto afirmació i de voler ser. Catalunya va dir de forma clara i contundent "si aquest és el model d'Espanya que ens proposen, Adéu Espanya".

Però hem vist com aquesta mobilització sense precedents del poble català, ha causat nerviosisme i malestar a la prudent mediàtica madrilenya. Només cal veure que els mitjans de comunicació dirigits pel nacionalisme espanyol cavernari, han ocultat als seus ciutadans l'autèntica magnitud de la mobilització a Catalunya. Una prova palpable és la xifra facilitada per una empresa especialitzada que ha estat contractada per l'agència EFE, que ha xifrat en 50.000 els participants en la manifestació. Quan la guàrdia urbana parla de 1.100.000 participants i els organitzadors de 1.500.000 catalans mobilitzats. Per tant, és fàcil de constatar que la desinformació de la ciutadania continua sent una de les estratègies de la Brunete mediàtica.

Tot hi el silenci informatiu, la Casa Reial, l'Exèrcit, el Congrés i el Senat hauran de revisar quina és la postura que adopten per encaixar el model de Catalunya dins del funcionament d'una Espanya plural i democràtica. Sense la politització de tribunals de disseny fets a mida o la modificació de lleis que s'adaptin a la nova realitat.

El món ha vist que Espanya no té només el problema de la crisi econòmica i el problema de l'elevat nombre d'aturats. Espanya ha de resoldre definitivament quin és el seu model d'estat en el que els pobles que la conformin, puguin sentir-se còmodes dins d'un estat federal i lliure.

Ahir més d'1 milió de persones vam estar cridant "Espanya no és el nostre lloc. Adéu Espanya".

Feu un tom per aquesta pàgina web, com a mínim no us sentireu sols.

Al meu entendre és una iniciativa original i terapèutica, ja que moltes vegades sents la impotència de no poder canalitzar el teu emprenyament cap a cap lloc. A alguns ens ha donat per fer un blog a títol personal, però uns altres han estat capaços d'orientar els emprenyaments de molta gent i han parit aquesta iniciativa.

Crec que un gran encert que té aquesta pàgina web, és que ha sabut fer aflorar la injustícia interior, que molta gent sent, sense caure en la subordinació a determinades tendències polítiques. Evidentment que res ni ningú està exclòs de poder ser etiquetat en una o altra tendència política.

En aquest cas poden identificar-se amb els seus plantejaments, un ampli espectre de línies polítiques.

Només hi ha en comú la rebel·lia contra una pressió tant mediàtica com política sobre les catalanes i els catalans. Com diuen ells en la seva pàgina web "No és fill de ningú en concret, però és fill de molts de nosaltres".

Entenc que és una rebel·lia sobre la pèrdua de valors del nostre poble i de la nostra cultura, així com una escenificació terapèutica de les nostres frustracions. Per a ser un clam a la dignitat com a poble, un repte a deixar els complexos i mostrar les nostres senyes d'identitat.

L'adreça d'aquesta pàgina web és: www.elcatalaemprenyat.cat

Que la gaudiu!!

Lo Bep.