Arxiu del blog

dissabte, 26 de febrer del 2011

El sentiment blaugrana com a manifestació política.


Queden ja molt enrere aquells anys de frustracions polítiques, en els que podíem presumir de victòries quan guanyàvem l'etern rival, símbol de l'estat opressor centralista com era el Reial Madrid. Podien quedar justificats els fracassos de tota la temporada si es guanyava el Madrid en algun dels partits de la lliga. Mentre a l'altiplà es dedicaven a engalanar de nacionalisme espanyol les victòries de l'equip blanc, a Catalunya ens aixoplugàvem al voltant del Barça per enarborar les primeres estrelles i cantar en català al Nou Camp.

Personalment sempre he cregut que no és bo conjugar futbol i política. Perquè crec que res de bo pot sortir d'aquesta barreja que pot generar enfrontaments amb gran violència d'aficionats radicals. De la mateixa manera que és un còctel mortífer la política i religió, cal tenir les idees clares per a separar els diferents àmbits de discussió.

És en aquest sentit, que el Futbol Club Barcelona ha passat de ser una entitat esportiva encarregada d'abanderar el sentiment catalanista durant la dictadura de Franco i la transició, a ser el blanc dels atacs del nacionalisme espanyol com a resposta impotent a les reivindicacions del govern i de la societat catalana.

El caràcter massiu de les explosions de goig que s'han registrat a Catalunya després de les victòries futbolístiques del FC Barcelona en aquests darrers temps, té una explicació en el sentiment de decepció que s'ha estès per Catalunya arran dels atacs realitzats per un Tribunal constitucional manipulat. Ara més que mai, el Barça és més que un club, és l'aglutinant de la frustració política que hem sentit molts catalans.

Els incompliments del Zapatero han creat un mur de desconfiança entre Catalunya i Espanya, un mur que s'ha reforçat amb els traspassos que no arriben, amb la sensació que l'Estat es burla de Catalunya i amb una evident desatenció inversora de l'administració central cap a els catalans.

El president Montilla va alertar fa temps, a Madrid, de la "desafecció creixent" de la societat catalana cap a un projecte conjunt de l'Estat espanyol, i va dir que "l'allunyament de Catalunya podria arribar a ser irreversible". Aquestes paraules van ser pronunciades al Fòrum Nova Economia el 7 de novembre de 2007, i ara comencen a convertir-se en una realitat.



Per tant, podem veure que en aquestes condicions, els èxits del Barça, combinats amb l'enfonsament del Reial Madrid, s'han convertit en la vàlvula d'escapament de la societat catalana. En el que la desafecció, la frustració i la decepció s'han canalitzat cap a un Barça que és capaç de colpejar al Reial Madrid en el seu propi camp amb un 2 - 6 i és capaç d'humiliar a l'equip blanc al Camp Nou amb un 5 - 0.

Per això en els últims temps, en les celebracions de les gestes futbolístiques del Barça hi ha més banderes catalanes i més simbologia independentista que mai. Els que surten al carrer després d'un triomf barcelonista no reflecteixen només el goig per un triomf esportiu. Reflecteixen també un rebuig cap a lo espanyol. El mateix que va motivar la xiulada de Mestalla als Reis i l'himne espanyol.

No ens hem d'estranyar quan la "caverna mediàtica" comença a utilitzar tota la seva potència per desprestigiar la forma de treball i els èxits del Barça. Espanya té un complex de catalanitat, la selecció espanyola de futbol va guanyar el mundial de seleccions amb un nucli principal de jugadors formats i creats a la Massia. El Barça guanya títols amb humilitat bon joc i senzillesa, el Reial Madrid (símbol del nacionalisme espanyol) els perd amb prepotència, mal joc i xuleria.