La llei de l'embut.

Catalunya ha estat un país ric en iniciatives i amb una llarga història plena d'experiències innovadores. La societat civil hem sabut organitzar-nos per atendre les necessitats bàsiques dels col·lectius més desafavorits i conseqüentment, el Parlament de Catalunya ha estat l'escenari de la proclamació de lleis pioneres, dirigides a garantir que tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país puguin desenvolupar-se tant professional com humanament dins de la nostra societat.

Però malauradament la societat en què vivim s'està acostumant amb massa facilitat a insensibilitzar-se amb l'incompliment de les lleis. I aquests incompliments són, si cal, més durs i dolorosos quan es tracta de normatives que han de desenvolupar deures i drets socials. El que ens fa pensar sovint si aquestes lleis només són o han estat lleis d'aparador.

Les persones amb discapacitat ens neguem a concebre la política com un mercadeig d'interessos econòmics i de poder. Volem entendre la política com l'acció de les persones orientada a dirigir la feina de l'Estat en benefici de tota la societat. I és justament en aquest punt, on vull demanar a tots els representants de les institucions públiques, que posin tot el seu esforç a escoltar les autèntiques necessitats dels ciutadans.

Fem lleis que es puguin complir o, si no, fem complir les lleis que hem fet. Perquè com a societat desenvolupada, no ens podem permetre crear un marc jurídic de disseny, però buit de contingut social. La desafecció que viu la ciutadania, en relació als seus representants polítics l’hem de combatre fent plantejaments més possibilistes i sobretot fonamentats en les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

No és moment de fer volar coloms ni de focs artificials. Estem en una situació econòmica i social difícil i que necessita de moltes dosis de realisme per afrontar un futur immediat complicat i incert.

Per tant, demanem que les mesures de xoc i els esforços, es reparteixin de manera equànime en els diferents estrats de la nostra societat. La realitat en què vivim no permet que els plats trencats sempre els tinguem de pagar els mateixos.

La Pepa i el Timbaler del Bruc compleixen 200 anys.

Acabem d'assistir a les cerimònies del bicentenari de la primera sessió de les Corts de Cadis, l'assemblea que va parir el text constitucional destinat a enderrocar els fonaments de l'antic règim. Doncs bé, aquest tipus d'acte s'ha utilitzat per l'Estat espanyol per fer una escenografia pública de la defensa dels valors nacionals i amb una crítica furibunda als "nacionalismes perifèrics", que constantment treballen per el desmembrament de l'estat espanyol.

A ningú se li ha acudit pensar que la Constitució del 78 s'ha quedat petita i no respon a les expectatives d'una gran majoria dels ciutadans que la van votar. Una constitució que té problemes d'encaix amb la legislació europea, amb la nova dimensió adquirida per l'estat de les autonomies o amb la successió en els hereus de la Corona. Sembla que tots tenen por d'obrir aquest meló, perquè una vegada obert qui sap el que pot passar. Mentrestant, celebrem 200 anys d'una constitució, que aquesta sí que quan es va promulgar va suposar un punt d'inflexió en les llibertats ciutadanes.

Mentrestant ens dediquem a fer cerimònies de folklore nacional, per treure a la llum als primers espases de la demagògia nacionalista espanyola, començant pel president del Congrés dels Diputats i fill de falangista, el gran José Bono. Això sí, envoltat dels seus palmeros i dels seus palmeres per invocar l’esperit nacional, al Teatre Còmic de San Fernando a Cadis. Realment el nom del teatre ja feia presagiar el tipus d'obra que s'hi havia de representar. Una autèntica comèdia espanyola, amb vives al rei, crits de joia per a tots i un vi espanyol. Per al meu gust, només hi faltava la “cabra de la Legión”.

En canvi, els catalans hauríem de prendre exemple d'aquest tipus de muntatges i ser capaços d'orquestrar escenografies per celebrar victòries que exalcin el catalanisme combatiu. Poso com a exemple la victòria aconseguida en l'anomenada batalla del Bruc, durant l'anomenada "guerra del francès".

Concretament, en la segona batalla del Bruc, el bàndol català compost per les forces regulars i els sometens dirigits pel lleidatana Joan Baget, van fer retrocedir a les tropes napoleòniques, aconseguint suposadament una victòria. I dic suposadament perquè recentment m’han fet un comentari que em va provocar una profunda reflexió: dient-me "si el Timbaler del Bruc, en comptes de tocar el tambor, s'hagués tocat els collons, avui seríem ciutadans francesos amb ocupació estable i ajudes socials ".

Probablement els francesos tampoc ens haguessin reconegut als catalans com a nació, també haurien reprimit la nostra llengua i ens haurien espoliats econòmicament. Però hauríem evolucionat com a poble al no perdre el temps durant els 40 anys de dictadura.

La França de Sarkozy té més collons que la Unió Europea junta.

Realment el govern francès ha aconseguit introduir a l'agenda europea la necessitat d'articular una política comuna per integrar a la comunitat gitana. Ja que la Comissió Europea va eludir ahir tot comentari sobre la estrepitosa derrota soferta a la cimera quan Sarkozy va passar de ser acusat, a ser acusador triomfant. El president de l'Executiu comunitari, José Manuel Durao Barroso, esperava comptar amb el suport d'almenys la meitat dels líders dels Vint i al final es va trobar més sol que la una.

Si els vint països reconèixer el dret i l'obligació de la Comissió de fer respectar el dret comunitari i el Tractat de la UE, cap va criticar la política de Sarkozy de desmantellament dels campaments il·legals, ni l'expulsió dels gitanos romanesos i búlgars i tots van rebutjar els excessos suposadament "demagògics" de la comissària Reding.

Però l'autèntica veritat és que els estats membres de la UE han tornat a donar l'esquena als gitanos, expulsats d'Itàlia i ara de França. Se'ls acusa de ser el focus dels problemes i d'inseguretat ciutadana, que és el mateix argument que es va utilitzar al seu moment pel III Reich per deportar als jueus, i se'ls apliquen mesures "conjuntes", no individuals. És a dir, no es tracta de si un delinqueix, qüestió que hauria de ser jutjada pels tribunals, sinó que es pressuposa que tots són males persones, homes, dones, nens i ancians. Se'ls estigmatitza, cosa que pot generar més rebuig social del que ja pateixen (a Itàlia grups de la ultradreta s'han dedicat a assetjament). I, finalment, se'ls fa servir com a excusa amb fins electorals, que és els més deplorable de tota aquesta història.

Aquest tipus d'arguments sectaris, fa que molts partits que necessiten trobar arguments electorals per afrontar eleccions incertes, recorren a la demagògia barata de posicionar-se al costat del petit Napoleó francès, remenant la merda a casa nostra perquè la pudor els permeti fer plantejaments populistes com els de l’Alicia Sánchez Camacho.

D'altra banda tenim un govern que es diu progressista i que a l'hora de fer critiqués al Sarkozy no es veu amb el coratge suficient, i prefereix carregar contra la comissaria Reding que té menys danys col.laterals. Jo a això li dic "agafar el rave per les fulles". Ja que mentre el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, defensava a Nicolas Sarkozy a Brussel.les, el Grup Socialista registrava al Congrés una proposició no de llei en la qual s'afirma que "les expulsions col·lectives són contràries al dret comunitari, als valors i principis europeus".

Siguem sincers d'una vegada. I hem de reconèixer que el que fa el govern francès amb els gitanos és exactament el mateix que el que va fer el Hitler amb els jueus. L'única diferència és que els jueus han tingut poder polític per defensar-se i els gitanos són els "pàries" del món.

Aquesta problemàtica l'hem de tractar a nivell comunitari i buscar una sortida que impliqui al propi col·lectiu gitano i a tots els països de la Unió Europea. No es pot estigmatitzar a les persones pel seu origen ètnic. Deixem de fer demagògia xenòfoba i pensem en una Europa comuna.