Acabem d'assistir a les cerimònies del bicentenari de la primera sessió de les Corts de Cadis, l'assemblea que va parir el text constitucional destinat a enderrocar els fonaments de l'antic règim. Doncs bé, aquest tipus d'acte s'ha utilitzat per l'Estat espanyol per fer una escenografia pública de la defensa dels valors nacionals i amb una crítica furibunda als "nacionalismes perifèrics", que constantment treballen per el desmembrament de l'estat espanyol.
A ningú se li ha acudit pensar que la Constitució del 78 s'ha quedat petita i no respon a les expectatives d'una gran majoria dels ciutadans que la van votar. Una constitució que té problemes d'encaix amb la legislació europea, amb la nova dimensió adquirida per l'estat de les autonomies o amb la successió en els hereus de la Corona. Sembla que tots tenen por d'obrir aquest meló, perquè una vegada obert qui sap el que pot passar. Mentrestant, celebrem 200 anys d'una constitució, que aquesta sí que quan es va promulgar va suposar un punt d'inflexió en les llibertats ciutadanes.
Mentrestant ens dediquem a fer cerimònies de folklore nacional, per treure a la llum als primers espases de la demagògia nacionalista espanyola, començant pel president del Congrés dels Diputats i fill de falangista, el gran José Bono. Això sí, envoltat dels seus palmeros i dels seus palmeres per invocar l’esperit nacional, al Teatre Còmic de San Fernando a Cadis. Realment el nom del teatre ja feia presagiar el tipus d'obra que s'hi havia de representar. Una autèntica comèdia espanyola, amb vives al rei, crits de joia per a tots i un vi espanyol. Per al meu gust, només hi faltava la “cabra de la Legión”.
En canvi, els catalans hauríem de prendre exemple d'aquest tipus de muntatges i ser capaços d'orquestrar escenografies per celebrar victòries que exalcin el catalanisme combatiu. Poso com a exemple la victòria aconseguida en l'anomenada batalla del Bruc, durant l'anomenada "guerra del francès".
Concretament, en la segona batalla del Bruc, el bàndol català compost per les forces regulars i els sometens dirigits pel lleidatana Joan Baget, van fer retrocedir a les tropes napoleòniques, aconseguint suposadament una victòria. I dic suposadament perquè recentment m’han fet un comentari que em va provocar una profunda reflexió: dient-me "si el Timbaler del Bruc, en comptes de tocar el tambor, s'hagués tocat els collons, avui seríem ciutadans francesos amb ocupació estable i ajudes socials ".
Probablement els francesos tampoc ens haguessin reconegut als catalans com a nació, també haurien reprimit la nostra llengua i ens haurien espoliats econòmicament. Però hauríem evolucionat com a poble al no perdre el temps durant els 40 anys de dictadura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada