La llista Forbes nota la crisi i l'aplicació de la Llei de Dependència.

Ahir ens van sorprendre amb la publicació de la Llista Forbes de l'any 2009, que recull el rànquing de multimilionaris de l'any 2008, que ha estat marcat per l'inici de la crisi economia mundial. Segons sembla el nombre de milionaris en el món es va reduir gairebé una tercera part en l'últim any, al passar de 1.125 a només 793 persones amb més de mil milions de dòlars en riquesa.

Una de les incorporacions més destacades és la del narcotraficant mexicà "El Chapo" Guzmán, al que se li estima una fortuna de 1.000 milions de dòlars, amb el que el criminal es va situar al lloc 701 de la llista, entre un magnat petrolier suís i un hereu d'una indústria química nord-americana.

Aquest personatge està considerat el capo més poderós del narcotràfic a Mèxic, lo Guzmán ha estat pròfug des del 2001, quan va escapar d'una presó. Les autoritats mexicanes han ofert una recompensa de 5 milions de dòlars per la seva captura. El que no entenc és que amb 5 milions de dòlars vulguin capturar a un tipus que se li estima una fortuna de 1000 milions. Ell sol té capacitat més que suficient per a triplicar la recompensa que oferixen per la seva captura.


Però tot aquest cataclisme que s'ha produït amb els més insignes multimilionaris del món, no s'han vist reflectit en els candidats espanyols. Un d'ells és el gallec Amancio Ortega. El president d’Inditex i alhora amo de Zara s'ha convertit en el desè home més ric del món, segons el ránking de la revista Forbes. Ortega, el primer espanyol a la llista, ha avançat dotze posicions en la classificació, des del lloc 22, i ha tornat a entrar al top ten de les majors fortunes del planeta. L'empresari gallec ja va estar en la part alta de la llista al 2007, en el lloc 8, però la va abandonar l'any passat.

Però aquest no és l'únic cas d'èxit en l'esmentada llista. Per això en quant a la selecció d'espanyols a la llista el més destacable és que hi ha uns altres 12 més. Però de tots ells, només lo Florentino Pérez, expresident del Reial Madrid i president d’ACS, ha mantingut el seu patrimoni, estimat en 1.800 milions de dòlars.

Aquest gran èxit de l'armada espanyola, té una millor explicació molt clara pel que fa als motius d'aquest poderío econòmic. Resulta que aquest any 2008 s'han començat a cobrar les prestacions per l'aplicació de la Llei de Dependència. Que com ja sabeu, aquesta llei universaliza les prestacions a tots els ciutadans amb algun tipus de discapacitat, és a dir, l’anomenada tercera pota de la societat del benestar, després de la sanitat i l'educació.

Vençut ja, el termini de sis mesos donat per la Generalitat per a començar a atendre les peticions recollides en aquest període --més de 50.000--, els afectats es troben amb que la Conselleria d'Acció Social i Ciutadania farà que a la Llista Forbes de l'any 2010, els deu primers llocs els ocupin els deu coixos més fotuts de Catalunya.

Al principi hi ha hagut un cert retard en la resolució dels pagaments, però com ja ha dit la Conselleria d'Acció Social i Ciutadania, encarregada d'aplicar la llei de dependència aprovada pel congrés, és que no s'ha pogut ajustar, en aquest temps, la maquinària administrativa. Ara que la tenen ajustada això serà l'hòstia.

Tenir credibilitat política és una qualitat que no abunda en els polítics del nostre país.

Aquesta és la sensació que tinc després de veure els moviments tàctics que els diferents partits, amb representació parlamentària al país basc, estan realitzant en les negociacions per a triar el pròxim Lehendakari.

Tot hi reconèixer que aquesta sensació ja em va passar quan a Catalunya, després de guanyar la coalició de CIU les eleccions al Parlament es van unir diferents forces polítiques per a governar, o fa quatre anys a Galícia quan, guanyant el Partit Popular, la presidència de la Xunta va ser para el PSOE. Ja sé que la llei ho permet i que per tant és perfectament legal. Però hi ha moltes coses que no són il·legals i no obstant això no estan ben fetes. Crec que hi ha alguna cosa aquí que no és del tot net.

Considero que si finalment en la negociació, per a investir al nou president d'Euskadi, triomfa l'aliança del PSOE i del PP, estarem davant una gran evidència que els partits nacionalistes no són només els d'inspiració cultural i ideològica gallega, basca o catalana. Ja podrem dir sense cap tipus de dubtes ni complexos que existeix també un nacionalisme espanyol, que es manifesta per sobre d'ideologies tan dispars com la del PP i la del PSOE. O a lo millor és que no són tan dispars en el que realment els interessa.

L'accés als trons de govern, ha fet que es trastoquin tots els fonaments de qualsevol compromís ideològic en les polítiques de base dels partits. Ja en les últimes legislatures del Jordi Pujol, es va posar de moda la ideologia que "la fi justifica els mitjans". Sempre va arribar a pactar amb qui més afavoria els interessos de la seva acció política. Per a mantenir la poltrona qualsevol estratègia és vàlida.


Segons sembla, ara el Partit Popular, ja no se’n recorda que fotent-li la presidència al PNB està fent el mateix que tant va criticar fa quatre anys a Galícia. Clar que se’n recorden! Però tot això forma part del show al que ens estan duent als electors, en el que es prioritza l'accés al poder que l'ètica política. No importa que els pactes ideològics necessaris per a accedir al control del poder polític i econòmic, hàgin de ser pactes antinatura. Que collons! A manar que son quatre anys.

Pel poc que he pogut seguir de la campanya electoral d'Euskadi. Tant l’Ibarretxe com el Patxi López, han fet una campanya de poc nivell polític, amb la que el primer ha tractat de fer oblidar la seva aposta sobiranista i el segon ha intentat evitar la mobilització del vot útil nacionalista en favor de l'actual lehendakari. Ambdós han fet uns plantejaments en els quals han manifestat que la seva aspiració era governar en solitari i, al mateix temps ocultaven les seves possibles aliances futures.

Després s'estranyen si els electors deixen d’anar a votar. Recordo que després de les últimes eleccions a la Generalitat, vaig ser convidat per part d'Unió Democràtica de Catalunya, com a representant d'una entitat d'àmbit social, a una reunió en la qual van assistir representants de diferents organitzacions de la societat civil lleidatana. Aquesta reunió estava presidida pel durán Lleida i se'ns preguntava per què crèiem que la gent no anava a votar. La meva resposta va ser la següent: "perquè per a demostrar la transparència no és suficient amb fer una comèdia com anar al notari per a garantir els pactes postelectorals. Quan en el vostre propi partit tu estàs posicionat en totes les enquestes publicades com un líder més carismàtic que l'Artur Mas i en canvi no encapçalades les llistes en aquestes eleccions. Aquestes històries no donen credibilitat política".

Personalment crec que en política no ha d’aplicar-se el "aquí val tot". Quan la nostra societat tingui una major maduresa democràtica, potser ens convencerem que la millor manera de fer que els polítics no ens prenguin tant el pèl, és anar a votar. I precisament amb el nostre vot fer valer la nostra opinió com a ciutadans i com a dipositaris de la sobirania de l'estat, tal com diu l'Article 1.2 de la Constitució espanyola “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l'Estat”.

Lo Rubianes i la seva intel·ligència han donat veu al poble.

Normalment solem fer grans reconeixements i lloances a persones que ja han mort. Però no per això deixa de ser just fer reconeixements públics a persones que han estat autèntics personatges en la nostra societat.

Per a mi lo Pepe Rubianes han estat un artista desenfadat, divertit, amb les idees clares i sense pèls a la llengua. Sense cap pèl a la llengua. Les contínues polèmiques que va protagonitzar per qüestions no lligades estrictament al seu àmbit professional són la prova. Tenia l'habilitat de dir les coses com i quan li sortien dels collons.

Estic d'acord amb aquells que imputaven a Pepe uns dots estratègics de saber el moment exacte que disparar, però sobretot, a qui apuntar per a fer esclatar alguna bomba mediàtica controlada. Per a mi aquests dots són una habilitat d'artista.

En el desenvolupament dels seus monòlegs va arribar a ser el rei del sarcasme i un artista que amb els seus propis recursos era capaç de mantenir l'atenció de tot un teatre durant dues hores. Es va especialitzar en un art tan difícil com el monòleg, fins i tot abans que aquest gènere es convertís en carn d'humor televisiu.

En resposta a una actitud pesada, retrògrada i nacionalista de la dreta espanyola, va declarar en una entrevista a TV3 que "a mi la unitat d'Espanya em sua la polla per davant i per darrere". Ràpidament van sorgir els salvadors de la pàtria per a intentar enjudiciar-lo, però finalment el cas va ser sobresegut pel jutge.

Crec que una de les claus del seu èxit va ser que sempre es va plantejar espectacles estudiats i molt treballats, però amb una important dosi d'improvisació. Sobre la marxa, obres com la impressionant “Rubianes solamente”, que es va mantenir nou anys a l'escenari, requerien actualitzacions constants. Les referències a la situació social i les picades d'ull als personatges del moment eren una constant. Per això el públic repetia.

Va ser un tipus que sempre va parlar en castellà i mai va tenir cap problema per a triomfar en un país, on la dreta espanyola s'obstina que hi ha una persecució de la seva llengua.

Un artista com Pepe Rubianes és irrepetible perquè no hi ha ningú com ell. Penso sincerament que la gent se l’ha fet seu i avui és un "patrimoni de tots".