Aquest és el cas d’un agnòstic Conseller de la Generalitat, que el destí el va posar entre les cordes. Ell un home d’esquerres, progressista com el que més, li van encomanar la gestió d’una cartera en la que el sempre havia somiat. La cartera de medi ambient era l’objectiu de qualsevol ecologista que tragués pit. Sense adonar-se, el destí el va dur que els seus pantans s’assequessin durant l'hivern i els déus de la pluja el castigaven un mes i un altre. Quan es va adonar, corria el seriós perill que el seu país es convertís en una continuació del desert dels Monegros.
Quan es va trobar acorralat, va començar a dictar decrets contra la sequera, per a convèncer als seus ciutadans que no devien malgastar l’aigua. Però això no era suficient, el mes d’octubre s’acostava i l’àrea metropolitana començaria a sofrir serioses restriccions d’aigua. Això era molt perillós perquè els seus votants vivien precisament allí. Per tant, si les coses continuaven així no el votaria ni Déu.
Desesperadament i amb nocturnitat i traïdoria, va intentar fotre’ns l’aigua als lleidatans, però al pobre el van desautoritzar a Madrid. En la seva desesperació va oblidar que les hidroelèctriques tenen molts interessos en els pantans de Lleida.
Però res estava perdut, encara quedava la possibilitat de robar l’aigua de delta de l'Ebre i dur-la directament a Barcelona. Però això sí, no li van dir transvasament…. Qualsevol cosa menys transvasament.
La bona gent de delta es va rebotar amb tot el seu dret i va començar a posar-li les coses difícils al nostre Conseller. Que aquesta vegada si que va tenir el suport de Madrid, perquè en aquest riu no hi ha pantans.
Els lleidatans hauríem de plantejar-nos el tornar a erigir un monument al Caudillo, ja que sense els seus pantans i els interessos de les hidroelèctriques que els exploten, el Conseller Baltasar ens hauria usurpat l’aigua.
Davant aquesta situació, Baltasar reconeixent la seva incapacitat per a resoldre aquesta crisi i posant per davant el seu agnosticisme, va invocar una pregària a la Moreneta.
Aquest fet sense precedents en les capes més progressistes de la nostra esquerra de disseny, el va aprofitar al moment la nostra Moreneta para obrir un nou mercat en aquest nínxol de negoci de l’esquerra de disseny.
La Moreneta va pensar, aquesta és la meva oportunitat i en una molt bona d’estratègia de mercat va començar a omplir els pantans. Fins que va aconseguir que des de Madrid s’anul·lés la intenció de traspassar aigua d’aquest riu sense interessos com és l'Ebre.
Aquesta relació entre Baltasar i la Moreneta, està començant a crear escola i molts excursionistes, Xirucaires i ecologistes de disseny comencen a caminar descalços cap a la muntanya de Montserrat en un acte de penitència.
Sembla que l’amor de la Moreneta per Baltasar no té límits i si algú no hi posa remei, correm el seriós perill de morir d’amor.
Lo Bep.
