Arxiu del blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges

dissabte, 26 de juliol del 2008

Rolling Stones els dinosauris del rock and roll.


La llegendària banda liderada per Mick Jagger i Keith Richards ha estat sinònim de rock and roll. Després de més de 40 anys de carrera plagats d'escàndols, excessos i bona música, em comencen a generar una certa llàstima. I sembla mentida que digui llàstima, quan són personatges que s'embutxaquen milers de milions d'euros cada any.

Els primers àlbums de la banda es caracteritzaven per versions de cançons americanes. El seu single "(I Ca't Get No) Satisfaction," va establir als Stones com una de les bandes més grans a l'escena del rock & roll. Per a mi van ser un referent musical, ja que les seves composicions m’agradaven, principalment per melodies senzilles, i estructures simples, on no abunden massa acords a més de cançons crues i plenes sexe, drogues i algunes força misògines.
(Honky Tonk Woman)

Han llançat un munt d'àlbums al mercat, entre enregistraments originals i compilacions, amb una totalitat de més de 200 milions de discos venuts mundialment.

El seu estil transgressor va anar caient cada vegada més, en un estil comercial enfocat única i exclusivament a generar beneficis.
(19th nervous breakdown)

M'han agradat sempre molt els Stones, encara que no he ocultat mai la meva predilecció pels Beathles. Però al 1991 em van enganyar com a un xino, al vendre'm l'entrada per al que havia de ser l'últim concert dels Stones a Barcelona. Hi vaig ser i em va encantar, però després han tornat amb la mateixa fórmula comercial de sempre, escenografia, eines multimèdia, làser i tot tipus d'ajudes per a emmascarar la pèrdua d'autenticitat.

Per la meva part, ja he fet el rèquiem pels Stones. Ara ja només els falta un bon geriàtric ple de drogues, alcohol i sexe. Más que res per a recordar, no per a consumir.

Lo Bep.

dimarts, 15 d’abril del 2008

Llach i les primaveres lliures.

Fa tot just un any i uns dies que Lluis Llach va fer l'últim concert de la seva carrera professional, com artista compromès amb la seva cultura, amb el seu país, però per sobre de tot amb la seva gent. Personalment sóc dels que creuen que lo Llach ha estat i és un home coherent amb les seves idees i les seves accions. Un home amb molt pes específic que ha merescut i aconseguit un ampli reconeixement. Però que en el moment del comiat ens va quedar el regust amarg, que ha estat poc aprofitat pel nostre país. Ha anat component, fent discos i recitals envoltat de la veneració dels seus incondicionals, entre els quals em puc contar. Però una cultura, com per exemple la francesa, l’hauria abrigallat i enaltit fins a elevar-lo a la categoria de figura de primera línia mundial. Fins i tot ho hauria fet la cultura castellana. Ho podem dir tranquil·lament, perquè ell mai ha reclamat res a causa de la seva pròpia autenticitat.

Ho diré més obertament. La política no ha tractat bé al Llach. Ni la cultural ni l'altra. Com a persona que admeto que lo Llach ha deixat la seva petjada en la meva vida, penso que la gent que ha manat després de la recuperació democràtica, ha desaprofitat manifestament el capital nacional que en termes de cultura i cohesió suposava un mite nacional com el Lluis.

Llach li va posar música i poemes primer a la desafecció al franquisme, després a la seva ensorrada i més tard al ressorgir de les il·lusions democràtiques, tan bon punt va morir el generalíssim, va començar a rebre intents de ser desplaçat de mil formes indirectes cap a una subcategoría de cantautors atrotinats. Va ser un factor de recuperació lingüística de primera magnitud; i va arribar a cohesionar a moltíssimes persones a l’entorn de la idea de país, llibertat i identitat; arribant a guanyar-se l'adhesió espontània cap a tot el que suposava recuperació històrica de gent que compartia aquestes inquietuds des d'altres punts de vista culturals.

Com diu la meva companya, lo Lluís Llach va posar la banda sonora de les nostres vides, nosaltres contribuïm cadascun escrivint la nostra pròpia lletra.

Lo Bep.