Aquí no hi trobareu ni doctrines ni sentències. Només reflexions sobre com veig la vida i les persones que en ella hi actuen. Dieu el que penseu, sou a casa vostra.
Una vegada més la Núria Pujol ha encertat encenent-me una reflexió en aquest Post amb "El Circ de les papallones", convidant-nos a veure aquest curtmetratge d'Eduardo Verástegui, que presenta la màgia de creure que pot haver un món millor si cadascun de nosaltres posem el nostre esforç.
Aquest és un curtmetratge d'aquests que desitjaries projectar en certes ocasions en les quals explicar aquestes coses amb paraules resulta difícil.
Al veure'l et fa recordar les vegades que ens hem cregut les nostres limitacions i oblidat les nostres virtuts. Valores les vegades que creus mes en el fracàs que en la superació i les que fuges de les persones per a ser el reu de la teva pròpia presó. En fi, em va venir a la ment la quantitat de situacions en les quals si haguéssim sentit al revés haguéssim aconseguit qualsevol fita.
Són 20 minuts que potser passin sense pena ni glòria, però creo que val la pena, almenys per a veure un altre circ diferent al que de vegades ens hem acostumat.
Vull destacar l'exemple de l'actor Nick Vujicic, que demostra ser un nom capaç de convertir-se en sinònim d'ensenyament, de positivisme, d'ànim, del “Yes we can’t”.
Després d'uns dies de desconnexió de l'entorn polític-social que ens envolta, avui he tingut la grata sorpresa de retrobar-me telefònicament amb el Sisco i la Lurdes. Aquests són uns bons amics de la Rosa Mari i meus que van fugir, com gos que persegueix el diable, del món urbà en el qual estaven submergits a una gran megalòpolis com Lleida, per a iniciar una nova etapa en un entorn rural privilegiat com el poblet d’Aínsa al Pirineu aragonès.
Cal reconèixer que la Lurdes i el Sisco van ser precursors a l'intentar muntar una floristeria en un entorn natural tan privilegiat. Perquè té collons la cosa, intentar vendre flors en un lloc on tot el verd brolla per generació espontània, però han sabut menjar-los l'olla als sobrarbenses i s'han convertit en uns empresaris de dalt a baix. Mimetitzant-se amb els votants del Partit Popular molt arrelat en tota aquesta comarca.
El xaval va tenir ja des de molt petit una afició innata per a la pintura i cal reconèixer que de voluntat no li falta. Ha anat aprenent a treballar el dibuix, la perspectiva, els colors i la composició amb un gran esforç i tenacitat. I amb l'ànim que li hem anat donant la seva dona, la seva família i els amics, ha aconseguit agafar confiança en si mateix i atrevir-se a fer una exposició per als sobrarbenses. Aquesta és la prova que si un vol, pot aconseguir tot el que es proposi.
Com jo el vull molt, m'agradaria poder-vos descriure: a l'home, al ciutadà, al cantant de jotes, al guitarrista, al florista, al pintor, en definitiva a l'artista Sisco Renau.
Segons la imatge que ens transmet analitzaré en només 10 punts, cadascun dels seus trets més representatius del seu caràcter i personalitat:
1.-Podem observar com utilitza ulleres de pasta. Aquest és un detall de vital importància per a les persones que es dediquen al món bohemi de l'art. La veritat és que al noi no li passa res a la vista, té zero diòptries però el seu assessor d'imatge li va recomanar que per a entrar en el món intel·lectual era un requisit imprescindible dur ulleres de pasta i el Sisco no s’ho va pensar dues vegades.
2.- Si ens fixem bé, veurem com les patilles li baixen per sota de l'orella. Això sí, les dues al mateix nivell. Aquest tret és una picada d'ullet al personal autòcton de la comarca on s'han integrat la parella. D'aquesta forma apareix com un personatge molt més proper als sobrarbenses.
3.- Samarreta amb qualsevol tipus de frase escrita en anglès. És la forma en la qual el personatge adquireix un nivell de distinció per sobre de la mitjana del poble. El to fosc de la samarreta pot deure's a la falta de neteja d'una banda o en el cas que s'hagi escollit expressament el color, és per a accentuar l'aire bohemi del protagonista.
4.- Encara que la seva dona s'obstina en fer-li seguir un règim per a cuidar la seva figura, com podem veure en aquest apartat, apareix d'una banda la panxa cervesera típica d'algunes zones rurals pirinenques. D'altra banda podem observar com es manifesten d'una forma clara i evident uns michelíns indicatius del seu sedentarisme.
5.- Podem apreciar d'una forma clara com aquesta espècie de Neorural, recorre a eines pròpies d'urbanites desorientats, com és la utilització d'un moneder lligat a la ronyonera. Probablement el seu subconscient li va jugar una mala passada.
6.- Seguint la descripció de l'apartat anterior, podem veure com aquest subjecte utilitza la ronyonera (que com el seu nom indica ha de dur-se als ronyons) per a dissimular la poca rellevància física del seu aparell genital.
7.- Com es veu en la imatge utilitza pantalons aventurers que ningú utilitza en l'entorn en el qual ell viu. Aquest tipus de pantalons són els més utilitzats pels urbanistes que fan una expedició al poble o a PortAventura.
8.- Bé com podem veure, els pantalons li queden molt buits a la zona de l’entrecuix. Per a poder dissimular aquesta anomalia genètica, utilitza pantalons amplis que no posin en evidència l'escassa grandària de les seves parts més íntimes.
9.- Braçalets i altres ornaments tribals comprats al mercadet. Es tracta de realçar aquest toc ètnic que fa que la figura de l'artista sigui percebuda amb un toc d'inconformisme alternatiu.
10.- En la zona del coll apareixen signes ostensibles d'obesitat mòrbida que reafirmen les conclusions a les quals hem arribat en l'apartat 4.
Doncs bé, aquest artista ha publicat un reportatge de la seva obra a la xarxa que us convido a veure.
Reconec que el xaval ha après d'una puta vegada a pintar, tot hi que que la Rosa Marí i jo ens esperarem que faci la seva exposició al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, que ens agafa més a prop.
Una abraçada molt afectuosa per a la Lurdes i una tocada d'ous molt forta per al Sisco, que encara que no t'ho creguiss jo t’estimo molt.
El Joan Ibars, un bon amic, m'ha fet arribar aquestes reflexions sobre la concepció que, des de diferents punts de vista, es té de la percepció de la vida, tan des de l'òptica espanyola com de la catalana.
Si mes no, moltes d'aquestes curiositats conviden a la reflexió serena de qui som.
Com ho considero molt interessant, aquí us ho publico.
Gràcies Joan.
Lo Bep.
Curiositats lingüístiques..
Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem: 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí. De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare (de Déu)'.
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans són, només, uns 'pocavergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples ‘buenos dias’ i ‘buenas noches’ diaris.
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)....
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.
Reenvia aquest missatge a tanta gent com puguis per tal de difondre les nostres idees i pensaments.
Fa tot just un any i uns dies que Lluis Llach va fer l'últim concert de la seva carrera professional, com artista compromès amb la seva cultura, amb el seu país, però per sobre de tot amb la seva gent. Personalment sóc dels que creuen que lo Llach ha estat i és un home coherent amb les seves idees i les seves accions. Un home amb molt pes específic que ha merescut i aconseguit un ampli reconeixement. Però que en el moment del comiat ens va quedar el regust amarg, que ha estat poc aprofitat pel nostre país. Ha anat component, fent discos i recitals envoltat de la veneració dels seus incondicionals, entre els quals em puc contar. Però una cultura, com per exemple la francesa, l’hauria abrigallat i enaltit fins a elevar-lo a la categoria de figura de primera línia mundial. Fins i tot ho hauria fet la cultura castellana. Ho podem dir tranquil·lament, perquè ell mai ha reclamat res a causa de la seva pròpia autenticitat.
Ho diré més obertament. La política no ha tractat bé al Llach. Ni la cultural ni l'altra. Com a persona que admeto que lo Llach ha deixat la seva petjada en la meva vida, penso que la gent que ha manat després de la recuperació democràtica, ha desaprofitat manifestament el capital nacional que en termes de cultura i cohesió suposava un mite nacional com el Lluis.
Llach li va posar música i poemes primer a la desafecció al franquisme, després a la seva ensorrada i més tard al ressorgir de les il·lusions democràtiques, tan bon punt va morir el generalíssim, va començar a rebre intents de ser desplaçat de mil formes indirectes cap a una subcategoría de cantautors atrotinats. Va ser un factor de recuperació lingüística de primera magnitud; i va arribar a cohesionar a moltíssimes persones a l’entorn de la idea de país, llibertat i identitat; arribant a guanyar-se l'adhesió espontània cap a tot el que suposava recuperació històrica de gent que compartia aquestes inquietuds des d'altres punts de vista culturals.
Com diu la meva companya, lo Lluís Llach va posar la banda sonora de les nostres vides, nosaltres contribuïm cadascun escrivint la nostra pròpia lletra.
