La clau i el duro.

És una realitat inqüestionable el canvi de mentalitat que estem experimentant la ciutadania catalana, pel que fa a la necessitat d'abraçar postures més independentistes, en referència a la relació amb Espanya. En aquest sentit, vull recordar una vella expressió que era el fet de "Donar la clau i el duro", que expressen molt clarament la confiança que els pares atorgaven el seu fill o filla adolescent, després de donar mostres de seny i responsabilitat. Com a reconeixement a aquests valors, se li atorgava el privilegi de poder disposar de les claus de casa, per poder entrar quan els pares ja se n'havien anat al llit. Així com també de disposar d'algun caleró per auto administrar-se econòmicament durant el període de relacións socials fora de casa. Aquesta situació denotava un nivell de maduresa que capacitava al jove per poder emprendre pel seu compte, els primers passos a la vida. Doncs bé, aquesta és una situació que estem vivint els catalans, per saber qui té la millor solució per millorar la nostra relació econòmica amb el regne d'Espanya. En definitiva les propostes es debaten en saber si ha d'haver una única caixa i si aquest fos el cas, saber si per a aquesta caixa ha d'haver una o dues claus. D'una banda ens trobem que el primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha presentat la nova proposta de finançament autonòmic dels socialistes, que vol ser una alternativa a la iniciativa del Govern de CiU sobre l'anomenat pacte fiscal. En síntesi, el PSC proposa la creació d'un consorci tributari entre la Generalitat i l'Estat en què les dues administracions decideixin conjuntament com es distribueixen els recursos financers que aporten els ciutadans de Catalunya amb els seus impostos. Els socialistes catalans proposen que el sistema de dues claus, permetria incrementar l'autonomia financera de la Generalitat i optimitzar millor els recursos desplegant el model actual. D'altra banda, tant CiU com ERC i ICV, proposen un sistema nou de gestió dels recursos recaptats a Catalunya, en què l'única clau de la caixa la tingui la Generalitat, que assumiria la recaptació, gestió i liquidació de tots els impostos que es recapten al principat. A partir d'aquí, la Generalitat negociaria amb el Govern central la seva aportació a la caixa estatal. Aquest últim plantejament és equivalent al dels concerts econòmics basc i navarrès, amb la qual cosa no estem descobrint la sopa d'all. Simplement es tracta d'utilitzar un sistema igual als que s'utilitzen a Euskadi i Navarra, que faria que l'aportació que Catalunya fa als fons de cohesió estatals, fossin molt més equilibrats i justos pel que fa a la realitat econòmica actual, si tenim en compte que Catalunya ocupa la tercera posició entre les autonomies que són contribuents netes a la caixa central (les que més paguen) i baixa fins al vuitè lloc en la posterior redistribució o de recursos que entren a Catalunya. Crec que tots hauríem de ser conscients de la gravetat de la situació econòmica i social en què estem immersos. L'asfíxia financera de la Generalitat, accentuada per una crisi que redueix al mínim els ingressos tributaris, no només dificulta el compliment dels objectius de dèficit o el manteniment de l'Estat del Benestar: també frena les polítiques d'estímul a l'activitat econòmica que sovint reclama el PSC com a alternativa a les retallades. En definitiva crec que els catalans ja hem demostrat sobradament, la nostra capacitat d'utilitzar el seny i la co responsabilitat en benefici d'un projecte comú d'estat. Més no se'ns pot exigir i ara és el moment en què totes les forces polítiques catalanes han de prioritzar l'interès de Catalunya, abans que els seus vincles amb els partits d'àmbit espanyol. Hi ha moments en què no es pot nedar i guardar la roba. Cal escollir i en funció de l'elecció que facin els partits, es mostraran davant la societat sense màscara i a cara descoberta.