Aquesta és la situació en què ens trobem a hores d’ara. Acabem un any en què la ciutadania ha dictat sentència i ha apartat del govern a l'esquerra. La situació de Catalunya és igual de difícil que la de la resta d'Espanya, però si tenim alguna petita avantatge és que ja portem un any de restriccions pressupostàries.
L'Artur Mas s'ha fet un fart cridar als quatre vents, el forat econòmic que va deixar el tripartit, la ciutadania ha cregut en el seu missatge i li ha donat confiança tant que en les eleccions municipals (arrasant en les principals ciutats excepte Lleida), com en les eleccions generals guanyant per primera vegada en la història als socialistes catalans.
Ara ens queda un dubte, que és el de poder veure el nivell d'agressivitat en els plantejaments econòmics que havia de presentar-nos el Partit Popular, per al proper any Mariano. Doncs bé, al Partit Popular s'han estrenat amb una puntada al cub a la socialdemocràcia. Instaurant impostos escandinaus per una classe mitjana urbana, a la qual s’xtorsiona com a principal motor per sortir de la crisi. Però això si, cal transmetre un missatge positiu, el Partit Popular ha fet un gest de complicitat als jubilats, pensionistes, els aturats als quals se'ls acaba el subsidi i els perceptors del subsidi agrari. També ha demostrat un especial interès per a les rendes sense nòmina a l'hora de tributar, però han omès qualsevol referència a augmentar els impostos a les grans fortunes.
Doncs bé, aquestes mateixes grans fortunes són les que han anat campant al llarg de la transició democràtica al nostre país, sense que cap govern ni del Partit Socialista ni del Partit Popular els hagin gosat tocar, amb tota certesa a causa de la necessitat de finançament dels propis partits polítics. Fins als propis tècnics tributaris catalans, advoquen per un impost de grans fortunes en comptes del "obsolet" de Patrimoni, sobre el qual consideren que no s'ha recuperat de forma correcta. Només s'ha rentat la cara a una decisió presa en calent i que les evidències de l'economia mundial s'han encarregat de posar al seu lloc. En qualsevol cas, l'impost sobre les grans fortunes que prepara l'Executiu català no anul·laria el de patrimoni que ha d'aprovar al Congrés dels Diputats, de manera que el Govern mantindria la recaptació dels dos perquè l'estatal afecta tots els ciutadans i el de grans fortunes als que acumulen grans guanys i les mantenen passives.
L'únic que és clar és que l'estratègia econòmica del Partit Popular va enfocada a infringir la màxima pressió fiscal a les classes mitjanes, a través de l'aplicació desmesurada de l'impost sobre el Rendiment de les Persones Físiques (IRPF), que s'establirà en el 52% en bona part d'Espanya. Gravamen màxim del 56% a Catalunya (si tenim en compte el plus autonòmic). L'Espanya de Mariano Rajoy paga com Holanda, la Catalunya d'Artur Mas, com Suècia. Només ens supera Dinamarca amb el 59% segons les dades publicades per l'oficina europea d'estadística (Eurostat).
Haurem de veure si el Rajoy és capaç de treure l'economia espanyola del pou en què està ficada. En principi les eines les té, doncs amb la folgada majoria absoluta que disposa, pot dirigir les estratègies econòmiques que li vingui de gust per acontentar les institucions europees i a aquests ens abstractes anomenats "mercats".
L'únic dubte que em planteja és si podrà tirar endavant tot aquest pastura sense comptar amb Catalunya, que és la principal generadora del PIB espanyol (18,47%, segons dades de l'INE), i duríssim banc de proves del "inici de l'inici" al què es referia la jove vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada