Els Centres Especials de Treball són i han de funcionar com qualsevol empresa, podent adoptar qualsevol forma jurídica (associació, fundació, societat limiteu, etc…) l'objectiu principal de la qual no pot ser altre que el de proporcionar als treballadors amb algun tipus de discapacitat, la realització d'un treball productiu i remunerat, adequat a les seves característiques personals i que faciliti la integració laboral d'aquests en el mercat ordinari de treball.
Aquesta modalitat de figura empresarial, neix de l’anomenada LISMI, Llei 13/1982 de 7 d'Abril, d'Integració Social dels Minusvàlids. En aquesta llei es preveia la creació d'un tipus d'empreses que com discriminació positiva per a la incorporació de persones amb discapacitat al món laboral, establia una sèrie d'incentius, regulats en l'Ordre del Ministeri de Treball i Assumptes Socials de 16 d'octubre de 1998, tals com:
- Subvenció del 100% de la Seguretat Social.
- Subvenció del 50% del Salari Mínim Interprofessional.
- Subvenció per a inversió, de fins a 12.020,24 euros per a la creació d'un lloc de treball indefinit.
- Subvenció per a la contractació de tècnics destinats a les Unitats de Suport a la Inserció.
Aquest és el model típic que moltes associacions i entitats de persones amb discapacitat van optar per crear des de l'any 1982, que es va aprovar la famosa LISMI. Eren els anys de les vaques grasses, l'objectiu era crear un model d'empresa que es dediqués a una activitat amb un baix valor afegit, la qual cosa facilitava la contractació de persones amb discapacitat intel·lectual.
Aquestes mateixes entitats (majoritàriament del sector de la discapacitat intel·lectual) van establir un conveni laboral, realitzat evidentment per Gerents (a partir de 35.000 euros anuals) i Càrrecs Intermedis, en el que es van cuidar d'establir uns mínims salarials per als Càrrecs Intermedis i Gerents, per sobre de la mitja dels convenis laborals. En canvi aquest mateix conveni de centres Especials de Treball del sector de les persones amb discapacitat intel·lectual, preveu unes remuneracions laborals per a les categories de peó per sota de la mitjana d'altres convenis.
Així i d'aquesta manera, s'asseguraven que la seva principal font d'ingressos, que eren les activitats de peonatge, es mantenien a uns preus raonables per a garantir la viabilitat del model empresarial. I com aquest model tenia una bona quantitat de subvencions per al seu funcionament i la mà d'obra de peó era barata, garantia els beneficis suficients per a poder pagar uns salaris molt més elevats en els càrrecs intermedis i gerents. Doncs bé, aquest model de gestió se’n ha anat a la merda amb la globalització dels mercats i la deslocalització a països on les manufactures son més barates i amb un baix valor afegit en la seva elaboració.
Ara surten tots els ayatolás dels Gerents d’aquests centres anunciant un apocalipsi per al col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual. Anunciant als quatre vents els milers de persones que s'estan quedant sense treball per culpa "de la crisi i de la falta d'ajudes de l'administració".
Però “curiosament” mai reflexionen sobre si aquesta situació crítica que està passant, és deguda a la falta de previsió dels seus gerents perquè no han diversificat en els nínxols de negoci de les seves empreses, o perquè el model de gestió que tenien basat en la producció de mà d'obra barata, ja no pot sostenir la càrrega del cost tan elevat dels càrrecs intermedis i els gerents.
En comptes de plantejar-se si una bona part de la culpa és deguda a la ineptitud dels dirigents d'aquestes empreses protegides, probablement és més fàcil donar la culpa a la crisi i pressionar a l'administració amenaçant amb treure a les persones amb discapacitat intel·lectual al carrer. Probablement fent-los ostatges de les reivindicacions dels seus dirigents. Tot plegat molt deplorable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada