Catalunya posa cap per avall a la democràcia espanyola.

No descobriré la sopa d'all quan dic que Espanya ha estat i és un país acomplexat. Històricament la política espanyola s'ha mogut a cop d'enyorança dels temps de conquesta. Espanya ja fa molts anys que va perdre el sentit del ridícul i actua sistemàticament envestint, com el bou al primer cop de capa vermella que el provoca. La seva reacció sempre és impulsiva i gens raonada.

L'encaix de Catalunya a Espanya va començar sent un “assumpte intern”, en què molts països amb democràcies consolidades s'escudaven. Per passar a ser titular en els principals mitjans de comunicació de tot el món.

La detenció del president de la Generalitat a Alemanya va obrir els informatius dels mitjans de comunicació, fent bullir la xarxes socials d'Europa i Amèrica. Evidentment per assolir aquest protagonisme mediàtic es necessita una gran estratègia de treball. O és que algú pensa que aquest boom mediàtic és fruit de la casualitat?

L'equip del president Puigmont ha traçat una estratègia mil·limètrica per aconseguir una internacionalització del conflicte sense precedents. Aquest equip tenia molt clar que Alemanya era la pedra angular per posar llum a la podridura de la democràcia espanyol. Hem passat de les declaracions que era un "assumpte intern", a peticions de Nacions Unides defensant els drets de Puigmont, Sánchez i Turull per poder ser investits presidents de la Generalitat, o sentències del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg dient que cremar la foto del petit Borbó forma part de la llibertat d'expressió.

El president Puigmont i els exiliats han posat en evidència la mediocritat del sistema democràtic espanyol i les seves pròpies pors: com la por a la responsabilitat, por al canvi i, el que és més greu, por al futur. Tal com va dir el "Podemita" Pablo Iglesias: "Catalunya ha despertat a la bèstia, pel seu afany independentista". Fins qui hauria de representar a les màximes aspiracions progressistes de la societat espanyola, tenia por de "despertar a la bèstia", segurament preferia conviure amb la bèstia per adormir al progressisme espanyol tal i com va fer Santiago Carrillo.

Aquest canvi copernicà no és casualitat. Els consellers de les Generalitat i els diputats del Parlament, exiliats en països on la separació de poders és una garantia de llibertat de la ciutadania, han fet visible les greus deficiències democràtiques de l'Estat espanyol. Un estat en el qual els ministres del Govern despengen el telèfon per trucar directament als jutges (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual els mitjans de comunicació nacionals estan en mans de l'oligarquia empresarial de l'Ibex 35 (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual el partit que exerceix el govern corromp les relacions empresarials per enriquir-se (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual el Ministeri de l'Interior no té escrúpols en utilitzar les clavegueres de l'Estat per inventar-se proves contra polítics catalans (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual les forces i cossos de seguretat de l'Estat espanyol redacten atestats alterant la realitat del que va passar (exactament igual com feia el dictador Franco). A Madrid tenen un refrany que diu "blanco y en botella ... Leche". Amb la qual cosa, quan hi ha tantes semblances amb les estratègies del dictador Franco, serà perquè estem convivint amb un règim que ha perpetuat el franquisme.

És evident que a l'estirar la manta comença a sortir tot la pudor que hi ha als soterranis de l'Estat. Tinc la sensació que la prioritat de l'Estat espanyol no és la unitat territorial. La principal preocupació per encoratjar el "a por ellos" contra Catalunya és la protecció de la monarquia. Estic convençut que si el President Puigmont en comptes de proclamar la República catalana, proclama un sistema monàrquic català, el petit Borbó no hagués tingut por que el republicanisme espanyol es despertés.

Als oligarques espanyols no els senta bé la República. Prova d'això és que les dues anteriors les van asfixiar tot just quan naixien. Per a ells és molt millor una monarquia a la qual puguis sucar fàcilment.

La llibertat d'expressió com a indicador de qualitat democràtica.

Quan l'Estat espanyol té, en plena ebullició el debat sobre la qualitat democràtica del seu sistema, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) deixa al descobert les misèries d'un poder judicial espanyol sotmès a la voluntat Poder Executiu i de les elits econòmiques del país.

Els fets es remunten a l'any 2007 quan dos joves gironins van expressar les seves opinions polítiques cremant una foto del vell Borbó de cap per avall, per denunciar la seva repulsa a la visita del monarca a la ciutat de Girona. Per aquest fet, l’Enric Stern i el Jaume Roura van ser condemnats per l'Audiència Nacional a 15 mesos de presó, eludible amb una fiança de 2700 €.

Doncs bé, el TEDH ha resolt que "la llibertat d'expressió s'estén a informacions i idees que ofenen, xoquen o molesten" a la classe dirigent. El Tribunal entén que aquestes manifestacions s'emmarquen en el "pluralisme, tolerància i amplitud de mires sense les quals no hi ha societat democràtica".

Espanya ha patit una greu involució democràtica en els últims anys, la prova més fefaent de que el govern d'ultra dreta del Partit Popular, ha portat l'Estat espanyol a una conculcació de drets, és la posada en funcionament l’any 2015 de la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda com a Llei Mordassa). En el moment de la seva promulgació, el relator de les Nacions Unides va instar als legisladors espanyols a derogar la llei. I un diari com el New York Times va reflectir que "aquesta llei porta records dels pitjors dies del franquisme". Aquests comentaris no són casuals, ja que els inspiradors d'aquesta llei són els hereus ideològics del totalitarisme més recalcitrant simbolitzat pel dictador assassí Francisco Franco.

Aquesta deriva totalitària de la legislació espanyola es veu en que, la mateixa Llei Mordassa, prohibeix entre altres coses:

Manifestar-se al costat del Congrés o el Senat. Deixant, de forma arbitrària, la decisió de la prohibició en mans de la policia i no d'un jutge.

Fotografiar els cossos i forces de seguretat de l'Estat. Anul·lant d'aquesta manera la possibilitat que els ciutadans puguin registrar els abusos policials i utilitzar-los com a prova contra els agents. Sense aquestes imatges la comunitat internacional no hauria conegut la salvatjada que van cometre a Catalunya l'1-O.

Protestar a les altures. Es pot denunciar a qui escali edificis o monuments sense autorització. Un article fet a mida per prohibir les accions de Greenpeace.

La resistència pacífica i les assegudes. Aquesta normativa atorga a la policia la capacitat de multar als que es neguin a dissoldre reunions i manifestacions en llocs públics un cop ho hagi ordenat la "autoritat competent".

Aturar un desnonament. Un altre article de la llei fet expressament per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Aquesta llei dificulta les accions dels activistes de la PAH, fomentant que la policia sancioni els que impedeixin l'execució d'un desnonament.

En resum, estem veient com a Espanya s'empresona cantants per les seves opinions polítiques, es segresten edicions de llibres i revistes satíriques per qüestionar la salut democràtica de l'actual règim, o s’apallissen àvies per defensar el seu dret a votar. En canvi, d'altra banda, veiem com els mitjans de comunicació d'àmbit espanyol, oculten informacions respecte a la corrupció del Partit Popular o promouen el creixement Ciutadans com a partit que haurà de abanderar els interessos de la ultradreta en el futur. L'establishment espanyol ja té amortitzat al Partit Popular, amb la qual cosa va promoure un partit amb cares noves i vinculat a la consolidació del franquisme ocult en els poders de l'Estat.

Davant aquesta deriva totalitària, el primer indicador de qualitat democràtica que ha de "controlar", és el de la llibertat d'expressió. Un país en què els seus ciutadans no puguin fer públic el seu desacord amb les accions dels diferents poders de l'Estat, és un país malalt que involuciona cap a una dictadura. Això sí, una "dictadura monàrquic parlamentària".

La interpretació del feminisme segons Comissions Obreres i UGT.

 

La vaga per reivindicar les polítiques d'igualtat de gènere que s'ha fet aquest 8 de març, ha desbordat totes les previsions hagudes i per haver. Aquesta mobilització ha tingut èxit, tot i el posicionament descaradament masclista dels dos sindicats majoritaris  com són Comissions Obreres i UGT.

 

La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 1948, consagra la "igualtat de drets entre homes i dones", abordant tant els temes d'igualtat de gènere com els de justícia social cap al col·lectiu femení.

Al 1979, l'Assemblea General de Nacions Unida va adoptar la Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CETFDCM) per a la implementació legal de la Declaració sobre l'eliminació de la discriminació contra la dona. I d'això ja en fa 39 anys, de manera que dedueixo que aquests sindicats (CCOO i UGT) han tingut temps, més que suficient, per implementar les reivindicacions més que necessàries.

Precisament aquesta mateixa convenció defineix la discriminació contra les dones en els següents termes: "Qualsevol distinció, exclusió o restricció basada en el sexe que tingui per objecte o resultat menyscabar o anul·lar el reconeixement, gaudi o exercici per part de les dones, sigui quina sigui el seu estat civil, sobre la base de la igualtat de dones i homes, dels drets humans i de les llibertats fonamentals en l'àmbit polític, econòmic, social, cultural, civil o qualsevol altre ".

 

Per tant, crec que en ple segle XXI és descaradament inacceptable que aquestes organitzacions, que tenen com a missió fundacional defensar els drets dels treballadors i treballadores, hagin fet un ridícul tan estrepitós convocant només dues hores de vaga. És evident que aquest "postureig" que han intentat fer per sortir a la foto i no fer emprenyar als poders fàctics que els financen, ha estat un error d'estratègia que ha posat en qüestió la utilitat d'aquests sindicats.

Ja no parlem només de lluitar contra la injustícia d'una bretxa salarial imposada per un teixit empresarial clarament masclista, sinó que des que la ultra dreta espanyola va prendre el comandament del govern al 2011, Comissions Obreres i UGT s'han amagat per evitar que el propi govern tiri de la manta i tregui a la llum totes les seves misèries de la mala gestió de projectes d'inserció laboral. Han hagut de ser les organitzacions sindicals minoritàries les que han donat suport, sense complexos, a la denúncia social per la igualtat de gènere.

Però al marge del dret a l'equiparació d'oportunitats (que no aguanta cap tipus de discussió), hi ha el dret a la vida. Espanya és un país masclista per definició, la prova de tot això la tenim en les xifres de dones que han patit aquest tipus de violència. Des del 1 de gener de 2003 fins al 21 d'abril 2017, segons les dades oficials, 920 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles. Des que el 2013 es comptabilitzés també a les víctimes menors per la violència de gènere, han mort 23 nenes i nens. L'any 2017 va ser el més mortal, amb 8 menors assassinats. A aquesta xifra caldria sumar-hi altres morts de dones provocades per actes criminals comesos per homes diferents al company, no comptabilitzades en les estadístiques.

Així doncs, a la vista d'aquestes xifres estem davant d'una crisi social tremendament preocupant. Però el més preocupant és la ceguesa voluntària de Comissions Obreres i d'UGT, que onegen la bandera de la llibertat com esquer argumental, però que a l'hora de la veritat es rendeixen als dictàmens d'un govern que els té agafats pels ous i que els fa actuar igual que els titelles.

La meva àvia sempre deia "no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure".