El dret de la CUP a exercir la seva coherència política.

Si d'alguna cosa no es pot acusar a la CUP és d'incoherència a l'hora de plantejar la seva estratègia política al Parlament de Catalunya. En la seva campanya electoral van dir, per activa i per passiva, que no investirien a l’Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya. 

Amb aquesta afirmació, els cupaires es van posar la soga al coll ells solets. L'estratègia d'esgarrapar vots als de "Catalunya així que es pot", deixant clar que ells tampoc investirien al mas com a President de la Generalitat ha acabat sent una llosa, que no estan preparats per a suportar-la. 

Crec que la CUP té tot el dret del món a ser coherent i mantenir-se en la tessitura de no investir l'Artur Mas. Estan fent just el que jo els exigeixo als polítics i no és altra cosa que compleixin amb les promeses electorals que porten en els seus programes. Aquesta situació seria plenament comprensible en un altre escenari polític, en el qual cada partit pogués presentar les seves pròpies propostes i defensar-les al llarg de la legislatura.

El que està passant en aquest moment, és que estem en un escenari especial. Estem en una situació de confrontació frontal amb el nacionalisme espanyol més radical i sectari, que hàgim pogut conèixer des de la mort de Franco. Aquesta situació excepcional exigeix ​​compromís de país i sentit d'Estat també de forma excepcional. Tal i com va dir Enric Prat de la Riba "Catalunya, abans de ser de dretes o d'esquerres, ha de ser".

No estem en condicions de fer filibusterisme polític, fent jocs de mans per distreure el personal i sentir-se la cirereta del pastís. Els cupaires han anat pregonant, a tort i a dret, que per a ells el problema no era el "qui", quan la primera condició que posen per negociar és precisament aquest "qui". 

Després de la reunió que han tingut aquest passat diumenge a Manresa, les bases de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) s'han ratificat en no proclamar l'Artur Mas com a president. Aquesta assemblea ha tingut la presència de 1250 compromissari de la CUP i s'han debatut quatre posicions diferents per abordar aquesta situació: dir sí a un acuerd amb Junts pel Sí (JxS) amb un president que no sigui Artur Mas i el compromís d'escometre un pla de xoc social; un acord similar però acceptant a Mas de president; continuar la negociació fins després del 20-D esperant que les eleccions legislatives puguin propiciar un acostament a Catalunya Sí que és Pot i si aquesta formació accedeix a prestar els seus vots a Mas, la CUP s'abstindria en una cabriola política d'allò més estrambòtica (aquesta opció és anomenada 'solució col·lectiva' pels cupaires); i la continuació de les negociacions amb JxS rebutjant de ple la presència d'Artur Mas al Govern i portant aquest rebuig a una assemblea de la CUP per forçar unes noves eleccions en el primer trimestre del 2016. 

Els vots exercits han deixat ben clar que, de forma majoritària, que la CUP volia apartar l’Artur Mas del procés. Amb la qual cosa, els cupaires estan perfectament legitimats per rebutjar el lideratge del Mas i podran onejar la bandera de la coherència política per tot arreu. Una altra cosa molt diferent és que aquest posicionament els serveixi d'alguna cosa a l’hora d’implantar les seves propostes polítiques en l'àmbit social.

Arribats a aquest punt, "Junts pel si" ha de prendre una decisió. Continuar la negociació amb la CUP per forçar un acord impossible, però aquesta és una opció contra natura que deixaria amb el cul a l'aire a molts dels seus votants.

Tinc molt clar que si l'opció dels 72 diputats independentistes no és possible, el més raonable i digne per a totes les parts és que es convoquin eleccions anticipades per al mes de març. D'una banda els cupaires podran presumir de la seva coherència política i per l'altre "Junts pel si" estaran legitimats per donar la veu al poble català. Moltes vegades els capritxos de la democràcia et posen companys de viatge incòmodes, per tant la ciutadania és la que té l'última paraula.

 

El franquisme a dia d'avui.

Catalunya és el territori de l'Estat espanyol on el franquisme va actuar amb més força contra els drets individuals i col·lectius de la població. És on el govern franquista va imposar una espanyolització en tots els àmbits de la vida oficial i quotidiana, el que va implicar una sistemàtica persecució contra la llengua catalana amb l'única finalitat de fer-la desaparèixer.

La dictadura franquista es fonamentava en l'exaltació personal del dictador en un exacerbat nacionaliste espanyol, de matriu castellana. En aquest sentit, volia esborrar qualsevol altre tipus de manifestació cultural i lingüística que no fos la seva oficial. Aquesta uniformització encaixava en la seva visió política, reduccionista i excloent, de la "unitat d'Espanya".
 

Aquesta estratègia desenvolupada al llarg de tot el període de la dictadura i part de la transició, és la que s'ha proposat utilizar el Partit Popular per espanyolitzar Catalunya. Recuperar l'estratègia del vell dictador per reduir a la mínima expressió la capacitat identititària del poble català.
 

Tot i aquest intent d'aniquilació cultural i política de Catalunya, el franquisme s'ha mantingut viu durant tot el procés de l'anomenada "transició democràtica", a través d'una extrema dreta camuflada i que ha controlat el rumb del Partit Popular fins al dia de avui.
 

La transició es va dissenyar com un procés d'amnèsia col·lectiva per aconseguir una població submisa sense ganes de revenja. Els polítics que van negociar tot aquest procés van cometre el greu error de sotmetres als designis de l'exèrcit espanyol i acceptar "l'oblit" com a sortida cap a una suposada democràcia. Oblidar suposa deixar ferides obertes i tancar capítols de la història en fals. Les víctimes del bàndol franquista ja havien estat honrades pel dictador i els seus sequaços al llarg dels 40 anys de dictadura, ocultant l'existència del genocidi comès en el bàndol republicà.
 

La vigència del franquisme en el dia d'avui està plenament activa. No oblidem que el 2008 Baltasar Garzón, el que va ser jutge de l'Audiència Nacional, va intentar tirar endavant una investigació sobre les víctimes del franquisme, però el Tribunal Suprem es va encarregar de tancar el cas jutjant-lo i condemnant-lo per prevaricació.
 

Aquest és el tarannà de l'Estat espanyol, que es nega a condemnar les atrocitats del franquisme i fins i tot han intentat un revisionisme històric per imposar la seva veritat.

 

La CUP no té CAP!

Tant de bo només fos un joc de paraules, però malauradament s'està convertint en una afirmació consistent. Després de 55 dies que celebréssim unes eleccions, que tots els que ens considerem sobiranistes dèiem, que eren transcendentals per al futur del nostre país, estem davant d'una situació de desgast personal i polític que ens està portant cap a la frustració que tant han pregonat des de les files unionistes del PP i del PSOE.

Al meu poble hi ha un refrany que diu "qui amb canalla es gita, pixat s'aixeca". Això és el que està succeint amb el coqueteig que la CUP està fent en aquest inici de legislatura.

Estic plenament convençut que una situació com aquesta no té un únic culpable. És clar que la CUP té una responsabilitat que li està costant assumir. Però també hi ha altres interlocutors que es recolzen en l'actitud capritxosa dels Cupaires per pescar en aigües regirades.

El pacte de sang que va signar la candidatura de “Junts pel si”, per garantir la presidència del Artur Mas en aquest inici del procés de desconnexió, està suposant un llast massa pesat per sortir a la superfície en les aigües turbulentes de l'inici del procés. No podem deixar de banda el 1.600.000 persones que vam donar el nostre suport a un projecte transversal i de país. Molts dels quals no sentien cap afinitat cap l’Artur Mas, però van creure que calia anteposar els interessos del país als interessos individuals.

Personalment crec que cal deixar actuar a la justícia i si les persones pròximes a Mas estan tacades per actuacions il·legals, que assumeixin la seva responsabilitat penal i política. Però de moment les clavegueres de l'Estat espanyol encara no han pogut involucrar el President en funcions en cap presumpte delicte.

També vull fer una reflexió sobre el procés que està portant Esquerra Republicana. Tinc la sensació que tot aquest guió havia estat escrit per una ment privilegiada com la de l'Oriol Junqueres, que preveient que els cupaires farien de poli dolent, ell es reservava per a si mateix el paper del poli bo. Per visualitzar aquesta situació de manipulador de marionetes, només cal veure el lloc on s'ha ubicat l'escó del propi Oriol Junqueres al Parlament. Està a l'extrem esquerre fora dels primers plans de les càmeres que enfoquen l'Artur Mas i als líders de l'oposició.

Per tant entenc que Esquerra Republicana està fent un fals paper de soci "col·laborador", al qual li està encantant la estratègia d'assetjament i enderroc que la CUP està fent sobre el mateix Mas. No oblidem que el mateix Margallo ja va enaltir les habilitats estratègiques del Junqueres acusant-lo de titellaire major de tot aquest teatre de guinyol.

D'altra banda tenim als protagonistes de tot aquest xou. La CUP s'amaga en la seva identitat de moviments assembleari per poder donar batzegades a dreta i esquerra cada vegada que li doni la gana. Ells saben que abans de fer el president del Govern, tenen sobre si tots els focus dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. Donant-los una oportunitat inigualable de fer-se un autobombo de propaganda que els permeti multiplicar els 338.000 vots que van aconseguir en el seu màxim moment d'eufòria electoral. Ells saben que mai tindran una força prou gran al Parlament com per poder aplicar el seu programa polític, per tant veuen en l'Artur Mas la taula de salvació que els permet exercir aquest protagonisme polític.

Així doncs, considero que el nivell de cessions que “Junts pel si” pot fer als Cupaires ja està esgotat. Donar més del que s'ha donat fins ara implicaria que molts dels votants que hem apostat per la candidatura liderada pel Raül Romeva, ens sentiríem traïts en l'aposta del projecte de país que vam escollir.

Probablement sigui una opció perjudicial per a tots els que ens considerem independentistes, però necessària per posar ordre als abusos de 10 diputats que només representen a 338.000 persones.