La llei de l'embut.

Aquesta és la denominació amb la qual identifiquem popularment a una situació d'injustícia sorgida per alguna confrontació o disputa. Anomenem així a una llei que és molt ampla per alguns i molt estreta per a molts. I justament, aquesta és la sensació que tenim els ciutadans del carrer a l'hora de ser jutjats per una llei que hauria de ser igual per a tots, però que fa palès que la justícia tendeix a afavorir al poderós, precisament perquè el poderós és el que fa que els llocs clau del poder judicial estiguin nomenats a dit des del poder executiu.

Aquesta situació de justícia desigual, o millor dit d'injustícia, és la que està creant més adeptes a la causa d'una justícia espanyola amb una miopia provocada. La veritat és que arriba un moment en què t'acostumes i sembla que formi part de l'estat natural del funcionament lògic del país.

Enmig del naufragi en què vivim des que entrem a la crisi, s'alcen veus cada vegada més irades que proclamen la fi del model de democràcia forjat en la transició. Segons els més crítics, hem arribat a un punt de no retorn, que exigeix la refundació del nostre sistema. L'antipolítica, en versió populista o elitista, ha anat guanyant terreny al carrer i en l'esfera pública. El descrèdit dels polítics i les institucions es percep a tot arreu.

Justament per això, cada vegada s'està fent més evident la incapacitat del sistema polític per revertir la situació en què ens trobem és part fonamental de la resposta. Després de cinc anys de crisi, segueix destruint ocupació i teixit empresarial, segueix augmentant la desigualtat i la pobresa, no cessen els desnonaments, els immigrants tornen als seus països d'origen i continua desmuntant-se l'Estat del benestar. Tot això provoca desesperació, que es pot traduir a la vegada en un rebuig als polítics.

En canvi, altres països estan passant per situacions semblants a la nostra i tot hi això el desgast del sistema no és tan forta com aquí. Per entendre el que passa a Espanya cal tenir en compte altres factors a part de la incapacitat del govern en la lluita contra la crisi. En aquest sentit, crec que l'anomenada "desafecció" democràtica és sobretot conseqüència d'una percepció àmpliament compartida a la societat que certes injustícies s'han aguditzat al llarg de la crisi. Moltes persones se senten desconnectades del sistema polític i es troben orfes de representació política perquè jutgen que els dos grans partits polítics no estan a l'altura de les circumstàncies per la seva falta de compromís i iniciativa en la lluita contra la injustícia. És més, es veu els grans partits com els aprofitats d'un sistema jurídic ineficaç i injust, que fomenta que les lleis no es compleixin i que aquí no passi res.

El cas més extrem és el dels desnonaments. Una immensa majoria dels espanyols considera senzillament inacceptable que els bancs estiguin rebent generoses ajudes públiques (en forma d'avals, préstecs barats, injeccions de liquiditat, "banc dolent", etc.), Mentre la gent que no pot pagar les seves hipoteques és expulsada dels seus habitatges i continua després aixafada pel deute acumulat. La ciutadania no pot entendre que ni el PP ni el PSOE, tant en el govern com en l'oposició, s'hagin fet càrrec d'aquest problema fins que la situació social s'ha tornat clarament insostenible amb l'aparició en escena dels primers suïcidis. A diferència del que passa amb la prima de risc o amb el saldo comercial, canviar la regulació dels desnonaments entra dins de les capacitats dels governs. Per això hi ha tanta gent irritada amb que allà on sí que encara hi ha marge, els governs d'Espanya hagin reaccionat tan tard i tan malament.

Per això, atendre les injustícies no és una qüestió merament "filosòfica": quan la gent percep que la situació en què es troba és profundament injusta, es produeix desafecció política, es polaritzen els conflictes i, sobretot, es torna inviable qualsevol apel•lació al conjunt de la societat per trobar una sortida consensuada a les dificultats. La gent està arribant al límit de les seves capacitats i els governs català i espanyol, estan perdent la legitimitat que els va donar el poble. I és justament el poble el que pot tornar a recuperar el control de la situació.
 

De la passivitat a la revolta social.

Estem vivint una de les etapes més dures des que es va instaurar aquesta suposada democràcia que estem vivint. Espanya va crear un estat del benestar durant la bombolla del totxo, que ens va fer creure a tota la ciutadania que ja estaven a Europa. Els espanyols van creure que vivien en un país amb la millor qualitat de vida del món i que el sol i el turisme serien la salvaguarda de tots els mals econòmics.

Com hem pogut comprovar res més lluny de la realitat. La bombolla del totxo va esclatar en cent mil trossos i de cop ens va tornar a la dura realitat. La vella Europa, a la qual sempre admiràvem, ens va donar com a resposta la recepta de l'austeritat extrema, perquè els països del centre i nord del continent s'havien cansat de ser cornuts i pagar el beure.

Aquesta recepta econòmica ens ha portat a una situació d'extrema fragilitat social, on estan apareixent bosses de pobresa en plena classe mitjana, mentre Espanya es mostra al món com una monarquia bananera, on la corrupció és la principal icona i comença des de la casa reial.

La indignació ha començat a sortir al carrer i s'ha fet palesa en manifestacions de moviments de indignats i més recentment a la diada del 2012 amb 1 milió i mig de persones al carrer. Tota aquesta situació està generant una gran frustració entre la ciutadania, a mesura que es va esgotant el coixí social que esmorteïa el cop a la caiguda en picat de moltes famílies.

 La gent estem començant a acceptar aquesta conjuntura de crisi, com una fatalitat, davant la qual no tenim capacitat de resposta per millorar la nostra situació. A aquesta condició psicològica en la qual les persones aprenem a creure que estem indefensos, que no tenim cap control sobre la situació que ens envolta i que res del que fem pot fer que aquesta situació canvií, pensem que és inútil qualsevol actuació, se'n diu Indefensió Apresa. . Si traslladem aquesta actitud passiva a la nostra vida actual, i més en concret a l'àmbit laboral, podem afirmar que aprenem de les experiències diàries a les quals ens hem d'enfrontar i quan aquest aprenentatge ens ensenya que tenim molt poc control sobre els nostres resultats, aquesta indefensió ens pot portar a un fracàs continu sobre els nostres èxits i en el pitjor dels casos a abandonar sense fer res, ni posar-hi remei.

No podem continuar sent mers espectadors del que ens estan robant, renunciant a la lluita pels nostres drets i ajupint el cap davant el gran capital. La nostra dignitat personal no ens pot permetre que escoltem al ministre d'hisenda amenaçant a retallar les subvencions per a trasplantaments d'òrgans, a les comunitats que no compleixin el dèficit, mentre la setmana passada els directius del Banc Bilbao Biscaia, van decidir repartir-se entre 30 i 65 milions d'euros en bonus com a gratificació.

Hem d'abandonar aquesta actitud de Indefensió Apresa i millorar la nostra capacitat de resiliència, que és aquesta capacitat que tenim les persones de recuperar-nos davant l'adversitat per seguir projectant el nostre futur. No podem oblidar que la nostra societat està organitzada en grups de sistemes vius que subsisteixen gràcies a determinats intercanvis de recursos amb el medi i amb altres sistemes similars. Per tant, la capacitat de generar aquest comportament resilent depèn més dels propis ciutadans que dels tècnics o dels polítics. Aixequem-nos ja!

El ministre "Fulano de Tal" li pega a la seva dona?

És ben cert que quan ens asseiem en una taula per compartir un bon àpat, baixem les defenses i ens deixem portar per uns brots de sinceritat que moltes vegades poden acabar amb nosaltres. Aquesta és l'estratègia que històricament han utilitzat els empresaris japonesos per tancar un tracte. Al Japó mai es tanca un tracte definitivament fins després del dinar o del sopar.

 Mantenir una conversa entre plat i plat ajuda molt a rebaixar les tensions, però si a això li afegim un bon vi o un bon cava, llavors ens entren atacs de sinceritat, que poden deixar-nos amb el cul a l'aire. Això exactament és el que li va passar a la fabulosa Alicia Sánchez Camacho quan es va entrevistar amb l'ex amant del gran dels Pujol (Jordi Pujol Ferrusola).

Resulta que l'amant despitada va decidir que volia enfonsar el gran de la saga Pujol, perquè aquest li havia trencat alguna cosa més que el cor. Per dur a terme aquesta vendetta Maria Victoria Álvarez (que així es diu l'amant despitada), va decidir entrevistar-se amb la fantàstica Alicia Sánchez Camacho i explicar-li totes les entremaliadures econòmiques que el Jordi Pujol Ferrusola feia amb els diners que li arribaven a les mans.

L'escena era pròpia d'un sainet on hi ha de tot: polítics corruptes, espies a munt, senyores maltractades, periodistes que fan de go-between, cossos policials que es vigilen, diners públics que desapareixen ... i enmig de tota aquesta escena dues dones assedegades de venjança que necessiten sincerar-se es per aconseguir els seus propis objectius personals.

D'una banda la Sánchez Camacho necessita la munició per fer descarrilar el carro independentista que cada vegada està agafant més velocitat, de l'altra Maria Victoria Álvarez necessitava enfonsar en la misèria a aquell que un dia li va fer creure que ella alternaria amb el més selecte de la societat catalana. L’Álvarez i la Sánchez-Camacho van intercanviar confidències, somnis trencats, aventures pendents, il•lusions, fracassos ... Van tallar vestits a mida a no pocs personatges, particularment homes, de la política i fora d'ella, i ja ficades al patamoll, l'ex del dirigent de Convergència va relatar amb detall el que la seva companya de dinar volia sentir: els maltractaments als quals es va veure sotmesa per part de l'heroi Pujol Ferrusola.

Sembla que l'intercanvi va arribar a ser tan franc que, en un moment determinat, la dirigent del PP català va deixar anar una bomba en forma de frase lapidària que avui té revolucionat a mitja CiU i a mig PP. La Sánchez Camacho es va deixar anar la melena i va dir una cosa semblant a això : “No et preocupis, filla, nosaltres també ho estem passant molt malament: resulta que Fulano de Tal aquí on el veus també li pega a la seva dona, i no vegis la que tenim muntada i el que passaria si això es sabés aquí i a Madrid”.

 Això tindria una importància relativa si no fos que el "Fulano de Tal", és ara ministre en exercici del Govern de Rajoy i, malgrat la seva aparença tranquil·la, com de no haver trencat mai un plat, en el passat va haver de superar algun que un altre episodi depressiu que va necessitar tractament especialitzat.

D'aquí ve el mal de panxa que li va entrar a la Sánchez Camacho, quan va intuir que les cintes amb el contingut de la conversa podien fer-se públiques als mitjans de comunicació. Va ser per aquest motiu pel que en la seva denúncia contra Método 3 pel que va passar a La Camarga, Sánchez-Camacho va demanar al jutge que expressament prohibís la difusió del contingut de l'enregistrament. Però, per sobre de tot, el que la del PPC volia i vol protegir és la confidència que sobre els maltractaments del “Fulano de Tal”, avui ministre de Rajoy, a la seva dona, i que ella mateixa va fer, una mica imprudentment, a Victoria Álvarez.

Afortunadament per Sánchez Camacho, el Jutjat de Primera Instància número 21 de Barcelona, que instrueix el cas, va acceptar les mesures cautelars sol•licitades per vulneració del dret a la intimitat i a la pròpia imatge. Prohibint publicar el contingut de la conversa. Per tant el ministre de Rajoy contínua impune i podrà continuar atiant a la seva dona emparat pel secret a crits de la pròpia Alícia Sánchez Camacho.