Amb el canvi d'any la foscor del túnel continua.

Aquesta és la situació en què ens trobem a hores d’ara. Acabem un any en què la ciutadania ha dictat sentència i ha apartat del govern a l'esquerra. La situació de Catalunya és igual de difícil que la de la resta d'Espanya, però si tenim alguna petita avantatge és que ja portem un any de restriccions pressupostàries.

L'Artur Mas s'ha fet un fart cridar als quatre vents, el forat econòmic que va deixar el tripartit, la ciutadania ha cregut en el seu missatge i li ha donat confiança tant que en les eleccions municipals (arrasant en les principals ciutats excepte Lleida), com en les eleccions generals guanyant per primera vegada en la història als socialistes catalans.

Ara ens queda un dubte, que és el de poder veure el nivell d'agressivitat en els plantejaments econòmics que havia de presentar-nos el Partit Popular, per al proper any Mariano. Doncs bé, al Partit Popular s'han estrenat amb una puntada al cub a la socialdemocràcia. Instaurant impostos escandinaus per una classe mitjana urbana, a la qual s’xtorsiona com a principal motor per sortir de la crisi. Però això si, cal transmetre un missatge positiu, el Partit Popular ha fet un gest de complicitat als jubilats, pensionistes, els aturats als quals se'ls acaba el subsidi i els perceptors del subsidi agrari. També ha demostrat un especial interès per a les rendes sense nòmina a l'hora de tributar, però han omès qualsevol referència a augmentar els impostos a les grans fortunes.

Doncs bé, aquestes mateixes grans fortunes són les que han anat campant al llarg de la transició democràtica al nostre país, sense que cap govern ni del Partit Socialista ni del Partit Popular els hagin gosat tocar, amb tota certesa a causa de la necessitat de finançament dels propis partits polítics. Fins als propis tècnics tributaris catalans, advoquen per un impost de grans fortunes en comptes del "obsolet" de Patrimoni, sobre el qual consideren que no s'ha recuperat de forma correcta. Només s'ha rentat la cara a una decisió presa en calent i que les evidències de l'economia mundial s'han encarregat de posar al seu lloc. En qualsevol cas, l'impost sobre les grans fortunes que prepara l'Executiu català no anul·laria el de patrimoni que ha d'aprovar al Congrés dels Diputats, de manera que el Govern mantindria la recaptació dels dos perquè l'estatal afecta tots els ciutadans i el de grans fortunes als que acumulen grans guanys i les mantenen passives.

L'únic que és clar és que l'estratègia econòmica del Partit Popular va enfocada a infringir la màxima pressió fiscal a les classes mitjanes, a través de l'aplicació desmesurada de l'impost sobre el Rendiment de les Persones Físiques (IRPF), que s'establirà en el 52% en bona part d'Espanya. Gravamen màxim del 56% a Catalunya (si tenim en compte el plus autonòmic). L'Espanya de Mariano Rajoy paga com Holanda, la Catalunya d'Artur Mas, com Suècia. Només ens supera Dinamarca amb el 59% segons les dades publicades per l'oficina europea d'estadística (Eurostat).

Haurem de veure si el Rajoy és capaç de treure l'economia espanyola del pou en què està ficada. En principi les eines les té, doncs amb la folgada majoria absoluta que disposa, pot dirigir les estratègies econòmiques que li vingui de gust per acontentar les institucions europees i a aquests ens abstractes anomenats "mercats".

L'únic dubte que em planteja és si podrà tirar endavant tot aquest pastura sense comptar amb Catalunya, que és la principal generadora del PIB espanyol (18,47%, segons dades de l'INE), i duríssim banc de proves del "inici de l'inici" al què es referia la jove vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría.

El Senat: un centre de dia de polítics caducats?

Si un dia ens agafa un rampell i sortim al carrer per preguntar a la ciutadania una cosa tan simple com: per què serveix el Senat? Probablement ens adonarem de seguida, que la majoria dels interrogats no sabrà definir quina és la funció del Senat i molt menys quina és la seva utilitat.

Sense ànim de donar lliçons a ningú, vull exposar que el Senat sorgeix al segle XIX com a contrapès conservador a la cambra baixa o Assemblea. A les assemblees els diputats eren considerats els representants del poble encara que, en realitat, només eren triats pels que tenien dret de sufragi, és a dir, un reduït sector que, en gaudir d'un determinat grau de riquesa (propietaris agrícoles, empresaris, professionals liberals i funcionaris), pagava impostos. Els senadors, per contra, eren designats pel rei entre una selecta minoria d'aristòcrates, alt clergat, gran burgesia i elits polítiques i funcionarials. L'Assemblea representava a les classes mitjanes, el Senat a les classes altes. Evidentment amb l'aparició del sufragi universal en ple segle XX, comencem a qüestionar-nos quina és la utilitat del Senat en un sistema com l'actual.

Fins i tot el sistema d'elecció per al Senat a Espanya, està fora de l'qualsevol lògica democràtica. En contra del que podria semblar, en fer-se a través de llistes obertes, ens portaria a suposar que estem davant del més democràtic del sistema d'elecció de candidats. Però això no és així, ja que els electors només triem directament mitjançant el nostre vot a quatre cinquenes parts de l'hemicicle i l'altra cinquena part restant la trien directament els parlaments autonòmics, segons els seus interessos partidistes per col·locar a persones del seu interès.

Pel que fa a funcions de la Cambra, aquestes amb prou feines n’hi ha, ja que les funcions del Senat estan subordinades totalment al protagonisme del Congrés. Prova d'això és que el Senat pot esmenar lleis que aprova el Congrés, però un cop esmenada la llei està torna a la Cambra baixa on podrà reformar-se un altre cop i aprovar-la definitivament. Amb la qual cosa la funció del Senat queda totalment diluïda.

La possibilitat de prescindir d’una càmera com el Senat està totalment oberta. De fet països com Noruega, Suècia o Dinamarca no tenen Senat. Altres països com Alemanya té una càmera amb 100 senadors i una potència mundial com els Estats Units tenen un senador per cada estat. A Espanya tenim un Senat amb 260 afortunats i afortunades que viuen del Xollo i que ens costen 350 milions d'euros cada any.

Aquest malbaratament econòmic va tenir el seu colofó ??fa escassament uns dies quan el president sortint del Senat (Javier Rojo) va presentar una col · lecció de 34 quadres de presidents i expresidents de l'estat i les càmeres, que van costar la insignificança de 417.000 € (gairebé 70 milions de les antigues pessetes).

Amb la qual cosa estem davant d'una càmera que només serveix per col·locar a polítics descatalogats. Es tracta de donar una poltrona a polítics que han servit al seu partit i que, o bé han perdut unes eleccions i estan en retirada o han perdut la confiança del seu partit i els retiren a aquest gran cementiri d'elefants. La prova més evident la tenim en que en el pròxim mandat, figuraran com a senadors cinc ex presidents autonòmics com: Joan Lerma, Marcelino Iglesias, Francesc Antich, Vicente Álvarez Areces i el nostre Molt Honorable José Montilla. El qual a més de percebre el sou de senador tindrà els beneficis de ser expresident de la Generalitat amb despatx, guardaespatlles i cotxe oficial.

Un altre dels insignes polítics catalans que gaudirà d'un retir daurat és l’eco socialista Joan Saura, que després de figurar durant quatre anys com a Conseller d'Interior de la Generalitat, va sortir de la conselleria amb la motxilla de cinc bombers morts a l'incendi d'Horta de Sant Joan i múltiples ficades de pota amb els Mossos d'Esquadra.

És per això que m'identifico amb la descripció que va fer Quim Monzó del Senat, en la què afirma "El Senat no serveixen més que per exercir de centre de dia de polítics caducats" i igual que ell penso que és una indecència que amb la que està caient es mantingui un organisme com aquest.

Noblesa obliga.

No sé si estem tan avançats com creiem, quan en ple segle XXI som capaços d'atorgar privilegis i prebendes a determinats individus, pel sol fet d'haver nascut en una determinada família. Almenys aquesta és la qüestió que s’em planteja després de comprovar lo fàcil que és fer negocis des de la Casa Reial.

De fet, la Corona és una institució que el poble va aprovar per referèndum poc després d'haver mort Franco. Amb tot el que suposava sortir d'una dictadura de 40 anys, amb uns poders públics controlats per l'exèrcit i una Església Catòlica que beneïa al règim dictatorial en totes les seves vessants.

Aquesta va ser la forma de restaurar la monarquia a Espanya. Preguntant a l'agent si volien a Joan Carles de Borbó com a Rei d'Espanya o en cas contrari, com a alternativa només existia el caos, que hagués estat l'excusa perfecta per a què, un exèrcit disposat a no perdre cap dels seus privilegis, proposés un altre dictador per continuar vivint del xollo uns altres 40 anys més.

Aquest és el panorama amb què la monarquia es va reinstaurar a Espanya. Teníem un rei que no convencia a ningú, fins que ens ho van fer entrar amb calçador, en fer-se l'heroi la nit del 23 de febrer de 1981. Aquest va ser el bateig internacional de Joan Carles de Borbó, que el va ajudar a dissipar alguns dels dubtes que generava en l'àmbit internacional.

A canvi de tot això, la Casa Reial han tingut una sèrie de privilegis vitalicis que s'amaguen darrere de negocis foscos que estan sempre protegits pels propis serveis d'intel·ligència del país (si és que se'ls pot anomenar d'intel·ligència), i l'establishment polític espanyol més nacionalista.

Ens volen fer creure que tots els Borbons viuen dels 8 milions i escaig d'euros que l'estat paga anualment per mantenir els capritxos de tota la família. Mai ningú s'atreveix a publicar cap notícia sobre quines són les fonts d'ingressos de la família Borbó - Grècia. Hem assumit d'una forma natural que aquesta gent viu d'aquests 8 milions d'euros.

Ara resulta que aquest duc que jugava a hambol, ha tingut massa fam i ha estat poc discret a l'hora de muntar el seu xiringuito. Doncs tots tranquils! Aquí no passa res! Apartem al Urdangarín de la família reial i així fem un tallafocs per evitar que la resta del Clan es socarrimi i puguin continuar vivint a tot ritme. I així quedarà la situació. Veurem com les responsabilitats sobre tots aquests diner públic desviat a butxaques privades, acabaran en la persona del Urdangarín.

Jo sóc plenament conscient que el cost que suposa la Casa Reial a l'estat, seria el mateix o més en el cas que tinguéssim un president de la República espanyola. L'única diferència és que tindria l'oportunitat de poder votar-lo al final de cada període legislatiu. Com a ciutadà i contribuent em sentiria molt més reconfortat al poder votar per canviar-lo en el cas que no complís les expectatives que hagués generat.

Estem preparats perquè ens acostem cap a un començament de legislatura que serà duríssima amb les retallades en les prestacions de l'Estat del Benestar. I mentrestant perquè estiguem distrets, ens aniran traient (de forma controlada) diferents capítols del cas del Duc de Palma i els seus "inversions de futur".