La Marató de TV3 és l'orgull de la societat catalana.

Aquesta és la sensació que tinc després d'haver vist el funcionament de La Marató d'enguany, en la qual s'ha fet un desplegament tecnològic sense precedents per arribar al màxim nombre de ciutadans possible. Ha estat un èxit a internet i als telèfons mòbils: des del seguiment i les adhesions a les xarxes socials fins a les noves aplicacions per a telèfons iPhone i Android o la web adaptada per a qualsevol mòbil, des d'on es poden fer donacions.

Precisament la seva pàgina web va experimentar una veritable explosió durant la jornada del 19 de desembre. Es van registrar 155.286 pàgines vistes i 35.765 visitants únics. Durant la setmana del 13 al 19 de desembre, el web de La Marató ha registrat 245.961 pàgines vistes i 54.942 visitants únics. L'emissió d'aquesta gala es va convertir en èxit d'audiència amb un de 21,2% de share i 438.000 espectadors.

Totes aquestes xifres, facilitades per la mateixa Televisió de Catalunya, no fan més que demostrar que des d'una televisió pública es poden aconseguir altes quotes d'audiència fent una televisió de qualitat. Una televisió solidària que acosta al telespectador les necessitats de persones que tenen la seva vida més complicada per causa d'alguna malaltia.

I precisament per això, l'organització d'aquest esdeveniment solidari, genera activitats en tots els racons de Catalunya. Des d'un barri de qualsevol ciutat catalana, fins el poble més allunyat del Pirineu o del Matarranya, s'organitzen activitats per recaptar fons per a La Marató. Aquesta mobilització ciutadana no té precedents no només a Catalunya sinó a la resta d'Espanya.

La Marató d'enguany va ser presentada per Albert Om durant més de 15 hores seguides, i es va aconseguir la recaptació més alta de tota la història de La Marató, que es porta realitzant des de 1992. Per això va comptar amb la participació de cantants i artistes que van cedir els seus drets d'autor acudint a 'La Marató' de forma gratuïta. Els artistes no van cobrar ni per a l'elaboració dels 150.000 discos que posen a la venda ni per les actuacions de la gala, que en aquesta edició va batre el rècord de recaptació amb 7.246.114 euros.

No obstant això, no tots els diners podrien anar a parar a causes benèfiques, ja que la SGAE vol fer caixa i cobrar 45.000 euros pels drets d'autor de les actuacions de la gala i els discos que edita la cadena. No vull fer demagògia amb els drets d'autor i la SGAE. Probablement tenen tot el dret del món a cobrar els seus royaltis com a autors de les cançons. No obstant això aquest afany recaptatori els posa clarament en fora de joc. Els seus clients, és a dir els que els compren els discos i paguen els drets d'autor, són els primers que s'han bolcat fent donatius o participant en les activitats de suport a La Marató per tot Catalunya.

Tot i això, i malgrat la SGAE, La Marató és molt més que un programa de televisió. La Marató és el posicionament solidari del poble català.

Crisi econòmica i depressió: el tàndem letal.

La crisi econòmica, com qualsevol altre esdeveniment vital, té una repercussió directa en el nostre organisme i estat d'ànim. Quan ens veiem que estem immersos en un període d'inestabilitat, el nostre cos i ment se’n ressenteixen.

La depressió, en canvi, és un trastorn que es caracteritza fonamentalment per la falta de plaer en les coses, l'apatia i la tristesa. És un trastorn que afecta tots els àmbits de l'individu, tant el personal com el social. Per tant, hi ha una relació molt directa entre un estat de crisi, més o menys prolongat, i la possibilitat de caure en una depressió.

A mesura que la crisi econòmica afecta cada vegada més a les llars, comencem a plantejar el criteri econòmic com a eix principal la nostra felicitat, de manera que en patim les conseqüències. Normalment les crisis o els esdeveniments extrems uneixen més a les famílies o per contra creen més conflicte, però els símptomes que pateixen són propis de la situació.

Aquesta situació de precarietat laboral i atur desorbitat, està generant una incertesa entre la ciutadania, que arriba a qüestionar-se la viabilitat dels seus propis projectes de vida. Així doncs, la crisi que ja fa tres anys que està instal·lada a les nostres vides, fa que les nostres converses i les nostres ments estiguin la major part del temps ocupades a establir estratègies per no caure en el pou. Aquesta resistència continuada no ens dona cap treva i els seus efectes sobre la salut comencen a passar factura. Símptomes com l’ansietat, insomni i la sensació de desemparament, s'estan patint en carn pròpia per tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país.

Per tant, amb tot aquest panorama no ens ha d'estranyar que succeeixin episodis com el dels crims comesos a Olot, pel Pere Puig i Puntí que armat amb una escopeta de caça va matar a quatre persones, els propietaris de l'empresa constructora per a la qual treballava i dos empleats d'una sucursal bancària.

Sembla que l'home passava dificultats econòmiques i l'empresa li havia comunicat la seva intenció de prescindir-ne. El Pere Puig va ser el "peó de confiança" dels propietaris de l'empresa durant més de 20 anys, però l'empresa no podia assumir el seu sou i, de fet, li devia alguns diners. Estava ofegat econòmicament i no va poder cobrar al banc una quantitat de diners que, suposadament, li havia el constructor.

Doncs bé, la pressió a què es va veure sotmès el Pere Puig, el va transformar de ser un ciutadà anònim i sense cap tipus d'antecedent violent, en un homicida en sèrie capaç d'assassinar a sang freda a quatre persones. Fets com aquest han de fer-nos reflexionar sobre l'actual model d'escala de valors en què centrem el nostre sistema educatiu.

Vivim en una societat que sobreviu en un sistema econòmic controlat i dirigit pel gran capital que té el poder suficient com per fer el que li fot la gana. Cap govern té ni el poder, ni la força suficient com per controlar els excessos econòmics que el gran capital és capaç de fer. Els ciutadans del carrer som només titelles exposades a les vicissituds generades pels controladors de l'ordre econòmic mundial, d'aquells que ens presten un paraigua quan fa sol i ens el reclamen quan comença a ploure.

Carod Rovira: la Pantoja de la política.

Realment estem davant d'un personatge histriònic que té la capacitat de no deixar a ningú indiferent. Sense anar més lluny el diari "El Mundo" en una enquesta realitzada a més de 11.000 persones, l’ha proclamat com el personatge més odiat d'Espanya. Això lluny de ser un demèrit, pot arribar a ser un gran guardó en funció de qui l'atorga.

Però guardó a part, Josep Lluís Carod Rovira és un autèntic personatge creat a la pròpia factoria de Carod Rovira Entertainments. És un personatge dissenyat al mil·límetre, començant pel seu propi nom. Sobre això s'ha especulat molt, però el cert és que el seu pare va ser membre de la Guàrdia Civil José Luis Perez Almécija i la seva mare la senyora Elvira Díez Rovira. Eren naturals de la província de Saragossa i van tenir dos fills, el primer anomenat José Luis Pérez Díez (avui conegut com Josep Lluís Carod Rovira) i després un altre amb el nom de Juan de Dios Pérez Díez (avui conegut com Apel·les Carod Rovira), que va arribar a tenir fins a quatre càrrecs diferents, sempre nomenat pel seu germà el director de la factoria Carod Rovira Entertainments.

Acabat de sortir del seminari Carod Rovira decideix canviar el seu nom de guerra, per a adoptar un altre molt més arreglat al territori, d'aquesta manera neix el personatge Josep-Lluís Carod Rovira per substituir l’autèntic de José Luis Pérez Díez que tenia molt menys glamour entre la parròquia republicana.

Com tots sabem, Carod Rovira va ser apartat de la direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya fa més de dos anys i des de llavors s'ha auto exclòs dels òrgans de direcció, per centrar-se en la seva tasca de vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest càrrec ha estat letàrgic durant tota la legislatura com un nen amb una joguina nova. Estava clar que Montilla tenia l'experiència dels esperpents polítics que Carod Rovira va dur a terme amb Pasqual Maragall i automàticament li va tallar les ales a canvi de deixar-lo amb una cartera buida de continguts, però amb pressupost suficient per entretenir-se anant pel món fent d'emperador de la república catalana.



Ara i després de la debacle electoral que Esquerra Republicana de Catalunya va patir el 28 novembre, surt de l'armari polític Carod Rovira per exigir la dimissió de l'actual cúpula directiva del partit. Aquest acte de cinisme extrem, oblida que la patacada electoral es deu, entre altres qüestions, a l'acció d'un govern del qual ell era vicepresident.

D'altra banda exigia dignitat política a Joan Puigcercós i que prengués exemple del camí que havia seguit el president José Montilla al seu partit. Davant d’aquesta fugida d’escola, jo li recomanaria al Carod Rovira que ell també hagués seguit l'exemple del resident del parlament de Catalunya Ernest Benach, que encara que no sintonitzava amb l'actual cúpula del partit es va posar a la seva disposició per intentar aixecar les enquestes que ja anticipaven la derrota. Benach sí que ha sabut estar a l'altura del que s'espera d'un polític, ha treballat pel seu partit durant la campanya i després es retira d'escena.

Carod Rovira ha demostrat no tenir la talla moral suficient com a polític, com per estar ara exigint als altres alguna cosa que ell no ha estat capaç de fer. Primer s'ha de predicar amb l'exemple i després exigir. Però ben pensat, què podem esperar d'un personatge que renuncia als seus orígens. Com deia el Raimon "qui perd els orígens perden identitat".

Tot i això, jo no sóc ningú per dir el que han de fer els membres de la cúpula del partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, ells sabran el què fer i decidiran el millor per al seu partit. Però sí que em crec amb el dret de no haver de sentir obscenitats polítiques de personatges com Carod el Karallot.