Els indultats de la crisi.

El que tenen de bo les vacances, és aquest període de desconnexió de la realitat que intentem fer d'una manera o d’una altra. El dur d'aquesta desconnexió és que quan et reincorporades a l'activitat quotidiana, tornes apreciar que tot està en el punt en què ho havies deixat abans de marxar.

Aquesta és la sensació que he tingut quan al treure el cap pels mitjans de comunicació, i et foten una hòstia que no per ser esperada deixa de sorprendre't.

Ja he reflexionat en alguns apunts anteriors sobre la covardia i la falta de criteri del govern, a l'hora de prendre mesures per lluitar contra el dèficit públic. Començar pels pensionistes i els funcionaris és la forma més senzilla i covarda d'anunciar que venien temps complicats i hem de solidaritzar-nos a estrènyer el cinturó. Ja vaig dir, en el seu moment, que els autèntics culpables de la crisi, que al meu entendre són la banca i el gran capital especulador, sortien impunes de tota aquesta situació.

El govern no es va atrevir ni a pujar els impostos a les rendes més altes, ni a exercir un control més gran sobre les entitats bancàries que han rebut diners públics per no haver de trencar per la seva mala gestió.

Ara el govern comença a recollir els fruits de la seva covardia en aquest àmbit. Ja que en l'últim informe semestral enviat per Caixa Tarragona a la Comisisón Nacional del Mercat de Valors (CNMV), abans de fusionar-se amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa el passat 1 de juliol, mostra un alça de «sous i altres remuneracions anàlogues» dels directius de 407.000 euros, el 43% més que el semestre anterior.

El mateix ha passat amb els directius de Caixa de Catalunya, al capdavant de la qual hi ha el exministre Narcís Serra, que aprofitant el riu regirat també ha decidit a augmentar la seva cotització.

Encara que des de les entitats s'hagin relativitzat les xifres, assegurant que «els sous dels directius no van augmentar ni un cèntim, però efectivament es van produir pujades en les retribucions». En el fons l'únic que es fa és admetre la poca vergonya dels màxims representants d'aquestes institucions i justificar amb arguments pobres i banals la situació generada.

Per disfressar-ho han intentat dissimular aquesta malifeta, entre d'altres argúcies, augmentant les seves retribucions en concepte d'assegurances i primes destinades a complementar la jubilació.

És a dir que en plena crisi i en plena onada de fusions per evitar fallides, i es pugen el sou i les dietes. En aquest país els pocavergonyes no tenen límits. I el govern i el Banc d'Espanya rient-li-los hi les gràcies als bancs i caixes. Així m'agrada! Amb dos collons!

Després per quadrar els balanços serà tan senzill com deixar d'invertir en obres socials, que per cert no generen beneficis, i destinar els diners a augmentar les rendes dels que amb les seves decisions ens han portat al punt on estem ara.

És com si d'alguna manera, el Banc d'Espanya i el govern estiguessin d'acord en tolerar que es premiï la ineptitud dels gestors. Com deia el vell Murphy "com més inútil, més sou".

Per tant, preparem-nos a retallar pensions, allargar jubilacions, a augmentar l'IVA i en definitiva a treballar per mantenir a tots aquests lladregots.

Màrius Carretero un homenot molt proper.

Lleida ha perdut a un gran aquarel·lista, a un bon poeta, a un escriptor reflexiu, a un músic entusiasta, en definitiva Lleida ha perdut un artista reconegut dins i fora del nostre país.

El Màrius ha estat un home de forta personalitat, estricte en el treball, proper a les persones i ha arribat a un nivell en el què molts pseudo artistes del nostre entorn es perden. Tots coneixem a artistes que triomfen amb una obra i arriben a considerar-se Deus d’una forma tan ràpida, com després és la caiguda del seu altar.

El Màrius ha estat un home proper amb les persones que s’han creuat a la seva vida, al mateix temps que honest amb la seva obra i amb els compromisos que ha adquirit.

Quan vam fundar l'Associació ASPID el 1994, decidirem organitzar unes jornades tècniques amb el títol "Turisme i discapacitat". La nostra entitat estava acabada de constituir i no érem més de 20 socis els que ens varem adreçar a ell, per demanar-li que ens donés una idea sobre com hauríem de dissenyar el logotip de la jornada. Al cap d’un parell de dies ens lliura un disseny en què apareix una maleta de viatge i plena d'enganxines, lligada a un globus aerostàtic que l’aixeca cal al cel. Ens va deixar impressionats a tots la forma en què va sintetitzar el missatge de la jornada, sense caure en els tòpics de la cadira de rodes o la crossa.

Recentment tornem a trucar-lo, una vegada més, per demanar-li que ens fes un taller d’introducció a la tècnica de l’aquarel·la, per a un grup d’usuaris amb discapacitat del nostre Centre d'Atenció Diürna "Candi Villafañe" i una vegada més es va mostrar entusiasmat i ens va oferir totes les facilitats per organitzar l’activitat. Sempre i en tot moment, de manera desinteressada per què segons deia ell "d’una manera o altra i jo sóc un dels vostres".

Aquest tipus de treball anònim i lluny de les escenografies mediàtiques, el qualificaven com a artista al servei de la seva gent però sobretot com a persona amb un especial interès en estar a prop dels altres.

El Màrius va començar a pintar la seva última obra, envoltat per un grup de persones d'ASPID, a les que explicava les tècniques del que estava fent i per què ho estava fent. El Màrius va morir pintant davant d’un cavallet, fent el que més li agradaven aquesta vida, i explicant els detalls de la seva tècnica artística. Un comiat molt digne per a un gran "homenot" de Lleida.

Adéu amic...

El gir espanyolista del PSC.

La sentència dels pallassos del Tribunal Constitucional, ha posat contra les cordes a la cúpula dels socialistes catalans. Almenys aquesta és la sensació que tinc després de veure les filigranes polítiques que el President Montilla, està fent per enfocar una campanya electoral que s'albira complicada des de molts punts de vista.

El partit del president és l'únic dels que es presentaran a les pròximes eleccions que no té confeccionades les llistes. Montilla sempre ha estat un home pacient i per ara sembla no tenir pressa, però l'ambient s'ha caldejat molt dins dels seus correligionaris.

És ben cert que els socialistes catalans s'han mogut sempre dins d'una esquizofrènia controlada. Hi ha el nucli dur del partit controlat pels líders del cinturó roig de Barcelona, entre els quals podem destacar Celestino Corbacho, José Montilla, Manuela de Madre, Miquel Iceta o Carme Chacón. Ells controlen un gran filó de vots de l'àrea metropolitana, que els permet imposar la seva força en el control del partit.

D'altra banda hi ha el sector catalanista que va ser descavalcat del poder amb la caiguda de Pasqual Maragall, entre els que estan Antoni Castells, Ernest Maragall, Montserrat Tura o Ferran Mascarell. Aquest sector està sent cada vegada més incòmode per a les maniobres d'equilibri que el president Montilla ha de fer. Ja li és difícil maniobrar amb un tripartit en què quan no es despengen els d'Iniciativa, li surten per peteneres els de Esquerra Republicana, que a més haver de controlar les sortides de la tesi dogmàtica del sector intern catalanista. El President Montilla té una mala peça al teler. No té un partit unit i homogeni i a més tampoc ha demostrat capacitat, per a mostrar-se com a partit pròpiament diferenciat del PSOE a Madrid.

Alguns pesos pesants del partit, com l'alcalde de Lleida Àngel Ros ja s'han auto descartar per encapçalar les llistes electorals. Aquest és un símbol més de que la batalla interna al PSC ja està decidida. L'aposta ja està feta i les víctimes seran anunciades després de l'estiu. Amb la qual cosa, el President Montilla necessita allargar tant com pugui la convocatòria de les eleccions, per guanyar un temps preciós que ha de destinar a la reorganització interna del seu partit.

Sembla ser que la renovació de llistes que anuncia La Vanguardia, és un camí cap a la consolidació d'un PSC molt més pròxim al PSOE, per reforçar l'estructura espanyola del socialisme, de cara a les Eleccions Generals de 2012 i poder mantenir Zapatero al govern.

En la meva opinió el PSC-PSOE, ja fa temps que ha deixat de ser la casa comuna de l'esquerra. Amb la qual cosa els socialistes catalans que creuen en la nació catalana federada amb l'estat espanyol, hauran de buscar un espai comú de l'esquerra no dogmàtica. Ja que el nucli dur dels socialistes catalans que voten PSOE perquè no són ni catalanistes ni nacionalistes, s'identifiquen molt més amb els dogmes emanats de la seu del PSOE de Madrid.

Probablement seria millor per a Catalunya tenir dos partits socialistes, un d'inspiració d'esquerra moderada espanyolista i un altre d'inspiració progressista catalana. Potser seria la millor manera de no trobar-se, com ara amb interessos contraposats que l'únic que fan és posar en evidència uns posicionaments polítics antinaturals.