La Mafalda és, com sempre, la veu de la nostra consciència.

La Núria Pujol m'ha fet arribar aquesta reflexió i vull compartir-la amb vosaltres. Bon any 2009.

Rouco Varela torna a sortir per Nadal: com els torrons.

Com ve sent costum últimament, Rouco va tornar a la plaça de Colón amb un guió lleugerament diferent del de concentracions anteriors. Va canviar els atacs directes contra el Govern per un setge a les lleis aprovades pel parlament. Vull recordar que en vespres de d’anterior campanya electoral de les eleccions generals al govern espanyol, Rouco ja va tornar a polititzar el seu discurs pastoral. Amb missatges apocalíptics sembla ser que els bisbes sembren por entre els seus fidels. No tinc res que objectar al fet que alguns bisbes, a nivell personal, acudeixin a una manifestació en favor de la concepció clàssica de la família: és un dret de tot ciutadà. Però si que prediquin amb la paraula el que no fan amb les seves obres.

Tinc la sensació que una bona part dels catòlics creuen que l'Església en el seu conjunt no acaba de trobar el seu lloc i el seu paper en una societat democràtica, plural, laica i secularitzada. Sembla com si aquesta tasca s’hagués de reduir només a buscar suports polítics, per a imposar a la societat la seva pròpia moral i evitar desautoritzacions i crítiques.

Per això crec que hauríem de recordar que l’església primitiva va saber anar trobant el seu lloc en una societat molt més pagana i en un clima molt més hostil. Va haver, per descomptat, postures molt diverses i de vegades enfrontades, unes amb més seny que unes altres. Però amb freqüència, i al revés que avui, les posicions més obertes van estar representades per eminents membres de l’episcopat. I, tot hi les polèmiques, no va passar com avui que només una d’aquestes postures donés veu a l'Església. Sincerament penso que l'Església té moltes més veus, i al meu entendre més assenyades, que l’oficial que escolem últimament. L'Església hauria de ser com la mateixa societat; plural, democràtica i diversa. Per això penso que l'Església no és només Rouco Varela i els seus mariachis.

La doctrina eclesial oficial té tendència a rebutjar un principi fonamental per a tota societat laica, que és saber que els comportaments immorals no són exactament aquells que estan legalment penalitzats, i que la no persecució legal d’una conducta no significa sense més la seva ratificació moral. La confusió entre lo moral i lo legal desborda per tant les fronteres de l’Esglesia. I un exemple d’això el veig en reaccions que es produeixen davant de determinades decisions del poder judicial, oblidant que la missió dels jutges és simplement aplicar el dret i la jurisprudència establerta, i no constituir-se en garants de la moralitat. Aquesta concepció pot dur-nos a conflictes personals, si no som capaços d’assimilar-lo ens juguem la laïcitat de la nostra societat i el veure’ns abocats a qualsevol forma de confessionalisme imposat per decret.

De vegades tinc la sensació que els únics camps d’aplicació de la moral cristiana són el de la sexualitat (obstinats que no cardem), i el del començament i fi de la vida (l’avortament i l’eutanàsia). Crec que els dirigents eclesiàstics contribueixen a difondre aquesta sensació, tan poc cristiana per altra banda. Per posar un únic exemple: em resulta profundament incoherent que aquests mateixos bisbes que es van manifestar en favor del seu model de família, ni acudissin ni diguessin almenys una paraula de suport, quan les manifestacions en contra d’aquell crim organitzat al que es va anomenar "guerra de l'Iraq": un crim revestit a més de mentides tant en la falsa interpretació d’un text de Nacions Unides, com en les causes i en els efectes de la guerra (un any després els agressors van reconèixer que no havia armes de destrucció massiva a l'Iraq; i un altre any després s’ha reconegut que l'Iraq no està millor ara que abans de l’agressió...). Doncs bé, al meu entendre l’agressió armada a un poble és un pecat social molt major que una distorsió en el concepte de família.

Entenc que les faccions més fonamentalistes que dirigeixen el destí del catolicisme (equiparables als moviments més radicals d’altres religions), haurien d’abandonar les seves tesis intransigents i advocar per la reconciliació social. En aquest camp l’església catòlica és avui molt deficitària en fidelitat a aquells profetes que poblen la Bíblia i les veus de la qual, en el passat molt conegudes i repetides, es van oblidant.

He sobreviscut al dia de Nadal i San Esteve. Ho he aconseguit!!!

Alguns anys d'empatxos, quilos de més i un alt grau d’odi acumulat contra el Nadal, m'han fet desenvolupar una sèrie de tàctiques i estratègies per a poder superar-la sense massa traumes.

Si vols sortir airós dels Nadal, el primer és acceptar que ja no no t'agraden. No passa res, no et sentis culpable. Aquest sentiment lo té molta gent reprimit i no són capaços de sortir de l'armari per a manifestar-lo públicament. Aquest primer pas et pot dur a donar els següents, que justament coincidiran amb les meves estratègies per a sobreviure al Nadal:

Digues que NO a tot el que no t'apeteixi i estigui dintre del raonable. Com per exemple negar-te a anar a totes els sopars que tens aquests dies i als que no desitges assistir. Encara que et supliquin i et diguin que tothom té moltes ganes de veure't... Mantin-te ferm i MENTEIX: digues que tens un altre compromís ineludible aquest mateix dia. No saps la dinerada que t’estalviaràs.

Regals... Per a mi, lo pitjor i lo més estressant. L'ideal seria comprar-los un mes abans, quan no hi ha ningú en les botigues i pots pensar amb claredat. A més sembla mentida la capacitat que tenim de comprar les coses més inútils del món. Som capaços de regalar aquells objectes, que si ens els regalessin a nosaltres, ens en recordaríem dels progenitors de l'autor del regal.

Durant aquests dos dies estem obligats per llei (no escrita): a reconciliar-nos amb la vida, a fer-nos bons propòsits que mai realitzarem, a estar a l'altura de les circumstàncies (dels altres però n d'o les mostres) i a gastar grans pots de vaselina per a digerir el que és indigerible.

Però de tota manera, vull donar-vos tres consells per a aconseguir arribar a la nit de Cap d'Any:

Primer. Interioritza la frase "Solsament una vegada": No és la cançó, és un mantra que cal repetir cada vegada que la cosa es posa complicada, difícil, avorrida o tot plegat: solsament una vegada a l'any, solsament una vegada a l'any. La virtut del Nadal una vegada que passa ens deixa descansar 335 dies seguits. Passaran almenys onze mesos per a tornar a veure un Santa, un arbret amb llums que s'encenen i s'apaguen, un adorn nadalenc als carrers i lo millor, durant onze mesos no tornarem a escoltar una sola nadala (la millor prova que les nadales són horrorosos és que ningú les toca entre gener i novembre).

Segundo. El que els italians diuen "*Sorriso e fuga": El maneig del somriure és fonamental en èpoques nadalenques. Ningú accepta una cara que no denoti felicitat a “les festes”. Posar cara no diguem seriosa, simplement normal, en aquestes èpoques és sinònim de frustració, desencantament, animadversió, menyspreu. Pots fins i tot ser qualificat de descregut i ateu, la qual cosa, encara que sigui cert, és una ximpleria haver de discutir amb qui no t'importa ni li importes. Així que lo millor és congelar el somriure (això ha de practicar-se al mirall per a assegurar que sigui convincent) i donar fugida al pensament. Tot, fins a les celebracions nadalenques, tenen un costat positiu quan tens temps de pensar en tanta ximpleria sense que tu mateix t'estiguis recriminant perdre el temps en aquestes rucades?

Tercer. Cap de les 543.375 ximpleries que escoltaràs en aquests dies val la pena per a un bon plet. El 80 per cent de les converses en època nadalenca es dóna entre borratxos o borratxes; l'altre 20 és entre amargats o amargades. Pensa que en realitat t'estàs barallant amb Pedro Domeq, amb Bacardí o amb tequila el Jarrito.

Recorda que el millor del Nadal són els onze mesos que el segueixen.