Quan l'enaltiment de la violència feixista resta impune.

L'atac per part de tres joves a una persona, sense llar, que dormia davant el Gimnàs Social Sant Pau, a Barcelona ha tornat a posar el focus en una altra de les grans pandèmies que ens assetgen com és la del feixisme.

Davant d'aquesta situació, jo em faig una pregunta molt senzilla: quines pistes ens ajuden a detectar la violència extrema de les dretes contra els que discrepen  de les seves postures? La meva resposta també és molt senzilla, la pista més clara per desemmascarar-los, és la incapacitat que tenen de contrarestar els arguments de la democràcia i de la pluralitat, fent vàlida aquella afirmació que un feixista és "una persona de ganivets llargs i idees curtes".

Considero que conversar amb un feixista és com pretendre creuar una porta pintada a la paret. El feixista no reflexiona sobre si mateix, està acorralat en la seva pròpia visió de món. D'aquí que aquesta tancada monolítica impedeixi qualsevol possibilitat del diàleg, repudiarà sempre la conversa, criminalitzarà sovint a tots aquells que l’interpel·lin. Esta situació permet, inicialment, percebre que els feixistes detesten comparèixer als debats electorals, repudien seure a dialogar, tal com van fer els neofranquistes espanyols rebutjant radicalment el seure’s a parlar amb el govern català de l’1 d’octubre, o amb l'esquerra independentista basca.

Les decisions polítiques dels feixistes, especialment aquelles dirigides a negar l'existència de l'adversari, estan provocades per la seva "racionalitat delirant". Tot i considerar que l'adjectiu "delirant" al·ludeix a dos fenòmens psiquiàtrics: primer una actitud de tipus "psicòtic" respecte als seus adversaris representats com l'encarnació del mal, com a criatures menyspreables a les quals se'ls pot atacar pel simple fet de pensar i ser diferents. Al contrincant no se'l considera com a interlocutor, no és un homònim, se’l deshumanitza.

La ment feixista sent una especial repulsió davant de qui li refuta les seves idees i és capaç de raonar-li i qüestionar-li la seva visió de les coses. El feixisme davant la seva incapacitat de contra argumentar llavors amenaça i ridiculitza.

Tot aquest raonament és un advertiment per mantenir viva la nostra autoreflexió i evitar que el feixisme pugui germinar en cada un de nosaltres. Perquè no hi ha dubte que totes les persones estem exposades a la metamorfosi feixista. Pensem que els autoritarismes sempre prosperen amb la complicitat de la majoria. La resignació i la indolència són motivacions per al patriarca ferotge. La millor mostra de salut mental passa per la solidaritat, la unitat en la diferència, l'inconformisme, actuant per allunyar qualsevol mostra de resignació i mai mirar cap a un altre cantó.

No deixem mai que el feixisme utilitzi la seva arma preferida per acovardir-nos, que no és altra que la por. Si els poses en evidència, si els delates, si els denúncies, arrenquen una campanya d'amenaces per fer-te callar. La por sempre ha estat una arma útil, una arma que els feixistes gestionen minuciosament bé, amb l’expertesa que els hi ha donat la Història més recent d'Espanya. Un d'ells, per exemple , Abascal o qualsevol periodista dels que s'han unit a la causa, t’assenyala. Posa sobre la teva esquena una diana, i són milers els que es llancen a l'assetjament i l'amenaça, fan servir la violència amb la impunitat que els ofereixen estructures feixistes instal·lades tant: en els cossos i forces de seguretat de l'Estat, com en el poder executiu o el propi poder judicial. L'anonimat, aquesta pràctica de covards i violents, permet en aquesta època digital que aquest mètode s'estengui com una llengua de podridura que tot ho infecta.

És imprescindible visibilitzar totes i cadascuna de les agressions físiques o verbals que pugui provocar el feixisme. És per aquesta raó que la lluita contra les seves agressions no demana silenci, sinó símbols poderosos. Hem de contrarestar els actes pseudo-heroics dels portaveus feixistes amb milers d'actes diaris de resistència. Convido a tots els que vulguin aturar la carrera cap a la barbàrie del feixisme al nostre país a aprofitar qualsevol ocasió per parlar en contra del racisme i el feixisme, en un esperit de solidaritat col·lectiva i desobediència constructiva.

Penso que el nostre pitjor error seria l'acceptació passiva i acrítica. Cada atac als drets democràtics, cada fustigació al dissens ideològic, cada agressió física o verbal d'origen totalitari, reconfortarà al feixisme creixent. Cada agressió d'una persona de qualsevol col·lectiu vulnerable, dels que atenen la xarxa d'organitzacions catalanes, que es rebi en silenci, amb resignació i indiferència, estarà preparant les condicions per al pròxim atac fatal. L'odi feixista es combat amb la mobilització crítica i festiva, fomentant la unitat ciutadana i diversa, alçant la veu i no desistint de la voluntat d'interpel·lar l'inacceptable en qualsevol mostra d'odi.

Aquests delictes no només estan motivats per un odi infundat cap a un grup en si (estrangers, persones LGTBI, persones amb discapacitat) sinó que a més busquen crear una amenaça a tot el col·lectiu al què pertany la víctima de l'acte en si. Una persona és la víctima, però el col·lectiu a què pertany pateix una amenaça en el seu conjunt. La lluita contra els delictes d'odi és fonamental per aconseguir consolidar una societat plenament plural, democràtica, lliure i igualitària. Les entitats socials han d'aixecar el vol i assumir el paper que s'espera d'elles, el de representar les víctimes. Han de ser les grans estructures federatives del sector social les que han de portar aquests delictes d'odi als tribunals i preveure una part del seu pressupost per fer front a aquesta xacra feixista.

 

Cop d’Estat judicial: la nova eina del franquisme feixista espanyol.

Durant la, mal anomenada, transició va existir una connivència entre el Govern espanyol i el poder judicial. Aquest pacte no escrit es va considerar del tot necessari per encobrir, el que jo considero, el terrorisme d'Estat dels GAL. Això és la guerra bruta que el poder executiu va engegar per combatre el terrorisme d'ETA. Aquesta guerra bruta necessitava una cobertura legal que “interpretés” les normes jurídiques que hi havia al país teixint complicitats entre els poders executiu i judicial.

 El problema del poder judicial a Espanya és que sempre va transigir amb el franquisme latent als reductes de poder durant la transició. Els governs de l'Estat espanyol, sense importar del color que fossin, tenien una clara la necessitat de controlar l'aparell repressiu disciplinant, per això es van ocupar bàsicament de controlar en primer lloc tres aèries de l'exercici del poder hegemònic: d'una banda, les forces Armades, que van ser les encarregades de generar el soroll de sabres que atemoriria a la població; en segon lloc, totes les forces de control policial (Guàrdia Civil i Policia Nacional) i parapolicial (amb tolerància infinita amb els grups d'extrema dreta); i en tercer lloc, els mitjans de comunicació (públics i privats) conjuntament amb el sistema educatiu. Aquests són els tres eixos disciplinaris que el poder econòmic del franquisme, concentrat a l'IBEX-35, va impulsar per consolidar el seu poder.

 Personalment discrepo de la qualificació de la Transició a la democràcia amb el qualificatiu de "modèlica". No podem idealitzar així, assumint que d’aquella transició s'havia arribat a un sistema democràtic homologable a qualsevol altre existent a l'Europa Occidental. Aquesta suposada transició el que sí que ha demostrat clarament és que les forces conservadores, que havien dominat la dictadura, continuaven tenint moltíssima influència en els aparells de l'Estat.

 Els aparells de l'estat heretats de la dictadura no es van purgar mai i el feixisme va romandre latent i visible encara en els nostres dies. Un exemple indiscutible és la situació que es viu al Consell General del Poder Judicial (el màxim òrgan del sistema judicial espanyol), que té el mandat caducat des de fa dos anys; la que per renovar és necessari un acord de tres cinquenes parts dels diputats al Congres. Si un dels grans partits d'àmbit espanyol decideix bloquejar la renovació pot fer-ho sense cap problema.

 Els dirigents dels partits d'extrema dreta (PP, VOX i Ciutadans) estan disposats a fer tot el necessari per tenir jutges amics, transigents amb tot el seu ventall de delictes del seu catàleg. Com per exemple el cas de el president de Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, que va ser durant vuit anys director general de Justícia, precisament amb un govern de PP. La impunitat judicial és tan notòria que ni tan sols es preocupen de dissimular: per exemple el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, va afirmar textualment que en la renovació del CGPJ es jugaven nomenaments vitals per al PP. En altres ocasions hem tingut de veure incrèduls, com el Tribunal Suprem arxivava causes contra els dirigents de PP, inclosa la falsificació del currículum acadèmic del seu màxim dirigent, Pablo Casado.

 Però l'alteració democràtica és encara molt més greu, quan el mateix Partit Popular va decidir que el conflicte entre Espanya i Catalunya havia de ser resolt pels tribunals en comptes d'en l'àmbit polític. Amb la qual cosa durant anys va impugnar la majoria de les lleis que sortien de Parlament de Catalunya i va interposar demandes i querelles a tort i a dret per paralitzar l'acció política. Utilitzant el Tribunal Constitucional va anul·lar l'estatut d'autonomia de Catalunya de l'any 2010, que havia estat aprovat per les Corts espanyoles i ratificat pel poble català. D'altra banda, va utilitzar al Tribunal Suprem, amb membres amb el càrrec també caducat, per dictar presó preventiva contra els organitzadors del referèndum d'autodeterminació i va dictar sentència de sedició, amb nou anys de presó, contra els convocants de manifestacions de protesta; va ser el mateix president del CGPJ i de TS, Carlos Lesmes, que va justificar que la unitat d'Espanya era el fonament de l'ordenament jurídic espanyol, per a argumentar i reinterpretar l'esperit de la Llei per a utilitzar-la com a arma política. Un exemple més d'aquesta manipulació la trobem al Tribunal Suprem que va jutjar i va condemnar els consellers de govern català, donant validesa i credibilitat a una frase inaudita pronunciada per un dels fiscals (Javier Zaragoza), que deia que "organitzar un referèndum és delicte encara que no estigui tipificat en el codi penal ". Una expressió demencial en un jurista que si hagués estat escrita en un examen de primer de Dret comportaria el suspens immediat de l'assignatura.

 D'altra banda, el propi Tribunal Suprem qui ara es nega a complir els requeriments del Grup de Detencions Arbitràries de l'ONU que demana la immediata posada en llibertat dels consellers de govern català empresonats. Va ser un tribunal supeditat al CGPJ, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el qual va inhabilitar als presidents de Catalunya Mas i Torra.  O la intervenció del Tribunal Suprem va ser decisiva perquè el govern del PP destituís el president Puigdemont. També es va inventar tota mena d'argúcies legals per impedir als polítics exiliats Puigdemont, Comín, Ponsatí i Junqueras ocupar els seus escons al Parlament Europeu.

 La dreta franquista de PP, VOX i Ciudadanos pretenen governar el país com si fos el seu cortijo particular i utilitzar el poder judicial per protegir-lo. Un exemple el tenim amb l'ex dirigent de PP Cayetana Álvarez de Toledo quan va verbalitzar: "El poder judicial és l'últim dic de contenció contra el progressisme". I aquells aparells de l'Estat, inclosa una "policia patriòtica", dissenyada per combatre les idees dels catalans independentistes, ara s'utilitzen per torpedinar el propi govern de coalició de PSOE amb Unides Podem.

 El Pedro Sánchez es va equivocar a l'aplaudir la política del Mariano Rajoy judicialitzant la política espanyola de l'155. Ara ho està pagant i s'ha tornat contra ell. Espanya té un greu problema al no haver sabut eliminar el franquisme dels aparells de l'estat ni amb el PSOE, ni amb el PP. Van tenir 45 anys per fer-ho i no és que no sabessin o no volguessin, simplement no van voler.

La Covid-19 posa a prova la nostra capacitat de resiliència.

En el transcurs de gairebé un any que portem de pandèmia, ja hem pogut veure com la nostra societat ha anat evolucionant durant aquesta quarantena, havent-se d'adaptar en la forma de relacionar-se amb el seu entorn mitjançant videotrucades i sense l’escalfor del contacte físic, hem traslladat l’espai de treball a les nostres cases amb el teletreball, fins i tot algunes activitats d'oci com el gimnàs s'han vist convertides en videotutorials i classes en línia.

 Aquest estat d'alarma perllongat ens està posant a prova tant a nivell psicològic, com a nivell social. Vivim submergits constantment en una horrible realitat en la qual moltes persones viuen atemorides davant d'una incertesa creixent, on veiem a personal de neteja, personal d'atenció al client, personal sociosanitari, Mossos d'Esquadra, Policia Municipal, periodistes, enfrontar-se al virus amb determinació i generositat pel bé comú. Hem constatat el sofriment de persones properes a nosaltres què no poden acomiadar-se dels seus éssers estimats morts.

 Tot i la rebolcada que la Covid-19 ha donat a la nostra escala de valors, crec que aquesta pandèmia també ens està deixant unes grans lliçons de vida. D'aquesta crisi podríem treure’n algun aprenentatge? Jo crec que sí, que hauríem de tenim l'oportunitat de transformar-nos en una societat formada per individus més resilients i empàtics.

 Constantment sento queixes per no poder sortir de casa, per coartar-nos la nostra llibertat individual. És dur, ho sé, l'ésser humà som animals socials. I durant el nostre període de formació mai ens han preparat per a gestionar el patiment prolongat al llarg de el temps. Des de la nostra infància ens protegeixen constantment per evitar qualsevol contratemps. En definitiva, eviten que aprenguem a gestionar actituds d'adaptació al patiment de la realitat canviant. Vull aclarir que ser resilient no significa no sentir dolor, malestar o no trobar dificultats davant les adversitats; la resiliència parteix d'un punt de vista realista, de la confiança que el cop rebut no ens desestabilitzarà, si l’assumim i el fem servir per a millorar la nostra vida. No podem viure convençuts que no hi ha problemes perquè això no és cert i ens allunya molt de la realitat, provocant que aquesta ens colpegi amb més força quan decidim tornar a apropar-nos a ella.

 Precisament aquesta capacitat d'auto transformació ha fet que sense adonar-nos, hem fet bandera del sentit d'unitat i solidaritat que ens caracteritza com a éssers humans. Ajuntant-nos per donar el nostre suport col·lectiu cap a aquells professionals que han fet que la famosa corba de contagi disminueixi, amb grans aplaudiments durant les llargues tardes de confinament domiciliari. A això hi vull afegir el respecte a les normes de confinament sortint a unes hores determinades per donar un simple passeig, que tan sols fa un any ens sonaria a innocentada si ens diguessin que això es convertiria en un privilegi. Hem pogut veure com la ciutadania s'implicava de forma directa en teixir una xarxa de suport per autoprotegir-se.

 Vivim en una societat on l'individualisme i la capacitació són considerades grans virtuts que totes les persones hem de desenvolupar per assolir l’èxit social, i sense adonar-nos arriba un microorganisme i ens fa vulnerables a tots, sense fer distincions entre gènere, raça, o nivell socioeconòmic. Crec que aquest virus demostra el que molts ja sabem des de fa temps: la necessitat de reconèixer la interdependència entre uns i altres. Tots necessitem ajuda dels altres, en major o menor mesura, ningú és un Superman complet i tots som vulnerables. Llavors crec que ja comença a ser hora que canviem de paradigma: comencem a impulsar una evolució que transcorri de l'individualisme al col·lectivisme. Aquest virus només es pot combatre amb solidaritat i de res serveix el mercadeig dels recursos sanitaris per aconseguir una suposada salvació. Les retallades en el subministrament de vacunes per vendre-les a països que paguen el doble, abandonar a la seva sort continents sencers com Àfrica, Amèrica del Sud o Àsia no ajudarà a erradicar aquesta pandèmia. La mateixa Organització Mundial de la Salut i els nostres científics no deixen d'insistir que només podem sortir d'aquesta situació si ho fem de forma col·lectiva.

 Hem pogut comprovar que per afrontar amb unes mínimes garanties l'embat de la pandèmia, ha estat una peça clau el nostre Sistema Públic Sociosanitari; al capdavall, la vida d'una persona no pot dependre de les seves possibilitats econòmiques i els professionals que lluiten per les nostres vides no només mereixen tot el nostre respecte, admiració i gratitud, sinó que els hem de dotar de recursos suficients per poder fer la seva tasca amb totes les garanties de seguretat, perquè gràcies a que ells no es queden a casa ens en sortirem. En realitat, la mesura preventiva d'aïllament deriva en gran part, de la impossibilitat del sistema sanitari de suportar l'ascens de la corba.

 És justament en aquests moments de crisi, quan ens adonem del que realment és el més important en la nostra vida. És hora de relativitzar els nostres objectius vitals, perquè puguem adonar-nos que cal viure cada dia com si fos l'últim, practicar molt més "el presentisme", el dia d'avui és l'únic que tenim segur, les persones hem vingut a aquest món a ser feliços. Per tant, no patim anticipadament pels problemes que encara no han passat. No tinc cap mena de dubte que la conquesta de la felicitat és un canvi en la nostra actitud que es pot aprendre. No podem canviar els fets perquè el destí no depèn de cada un de nosaltres individualment, per altra banda sí que podem triar la nostra actitud davant aquest destí. Per tant, la meva lluita diària és i serà l’intentar ser feliç tots i cada un dels dies que tingui per davant i per aconseguir-ho continuaré sent flexible i adaptant la meva actitud als reptes que la vida em posi per davant.