Arxiu del blog

dissabte, 6 de febrer de 2021

Cop d’Estat judicial: la nova eina del franquisme feixista espanyol.

Durant la, mal anomenada, transició va existir una connivència entre el Govern espanyol i el poder judicial. Aquest pacte no escrit es va considerar del tot necessari per encobrir, el que jo considero, el terrorisme d'Estat dels GAL. Això és la guerra bruta que el poder executiu va engegar per combatre el terrorisme d'ETA. Aquesta guerra bruta necessitava una cobertura legal que “interpretés” les normes jurídiques que hi havia al país teixint complicitats entre els poders executiu i judicial.

 El problema del poder judicial a Espanya és que sempre va transigir amb el franquisme latent als reductes de poder durant la transició. Els governs de l'Estat espanyol, sense importar del color que fossin, tenien una clara la necessitat de controlar l'aparell repressiu disciplinant, per això es van ocupar bàsicament de controlar en primer lloc tres aèries de l'exercici del poder hegemònic: d'una banda, les forces Armades, que van ser les encarregades de generar el soroll de sabres que atemoriria a la població; en segon lloc, totes les forces de control policial (Guàrdia Civil i Policia Nacional) i parapolicial (amb tolerància infinita amb els grups d'extrema dreta); i en tercer lloc, els mitjans de comunicació (públics i privats) conjuntament amb el sistema educatiu. Aquests són els tres eixos disciplinaris que el poder econòmic del franquisme, concentrat a l'IBEX-35, va impulsar per consolidar el seu poder.

 Personalment discrepo de la qualificació de la Transició a la democràcia amb el qualificatiu de "modèlica". No podem idealitzar així, assumint que d’aquella transició s'havia arribat a un sistema democràtic homologable a qualsevol altre existent a l'Europa Occidental. Aquesta suposada transició el que sí que ha demostrat clarament és que les forces conservadores, que havien dominat la dictadura, continuaven tenint moltíssima influència en els aparells de l'Estat.

 Els aparells de l'estat heretats de la dictadura no es van purgar mai i el feixisme va romandre latent i visible encara en els nostres dies. Un exemple indiscutible és la situació que es viu al Consell General del Poder Judicial (el màxim òrgan del sistema judicial espanyol), que té el mandat caducat des de fa dos anys; la que per renovar és necessari un acord de tres cinquenes parts dels diputats al Congres. Si un dels grans partits d'àmbit espanyol decideix bloquejar la renovació pot fer-ho sense cap problema.

 Els dirigents dels partits d'extrema dreta (PP, VOX i Ciutadans) estan disposats a fer tot el necessari per tenir jutges amics, transigents amb tot el seu ventall de delictes del seu catàleg. Com per exemple el cas de el president de Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, que va ser durant vuit anys director general de Justícia, precisament amb un govern de PP. La impunitat judicial és tan notòria que ni tan sols es preocupen de dissimular: per exemple el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, va afirmar textualment que en la renovació del CGPJ es jugaven nomenaments vitals per al PP. En altres ocasions hem tingut de veure incrèduls, com el Tribunal Suprem arxivava causes contra els dirigents de PP, inclosa la falsificació del currículum acadèmic del seu màxim dirigent, Pablo Casado.

 Però l'alteració democràtica és encara molt més greu, quan el mateix Partit Popular va decidir que el conflicte entre Espanya i Catalunya havia de ser resolt pels tribunals en comptes d'en l'àmbit polític. Amb la qual cosa durant anys va impugnar la majoria de les lleis que sortien de Parlament de Catalunya i va interposar demandes i querelles a tort i a dret per paralitzar l'acció política. Utilitzant el Tribunal Constitucional va anul·lar l'estatut d'autonomia de Catalunya de l'any 2010, que havia estat aprovat per les Corts espanyoles i ratificat pel poble català. D'altra banda, va utilitzar al Tribunal Suprem, amb membres amb el càrrec també caducat, per dictar presó preventiva contra els organitzadors del referèndum d'autodeterminació i va dictar sentència de sedició, amb nou anys de presó, contra els convocants de manifestacions de protesta; va ser el mateix president del CGPJ i de TS, Carlos Lesmes, que va justificar que la unitat d'Espanya era el fonament de l'ordenament jurídic espanyol, per a argumentar i reinterpretar l'esperit de la Llei per a utilitzar-la com a arma política. Un exemple més d'aquesta manipulació la trobem al Tribunal Suprem que va jutjar i va condemnar els consellers de govern català, donant validesa i credibilitat a una frase inaudita pronunciada per un dels fiscals (Javier Zaragoza), que deia que "organitzar un referèndum és delicte encara que no estigui tipificat en el codi penal ". Una expressió demencial en un jurista que si hagués estat escrita en un examen de primer de Dret comportaria el suspens immediat de l'assignatura.

 D'altra banda, el propi Tribunal Suprem qui ara es nega a complir els requeriments del Grup de Detencions Arbitràries de l'ONU que demana la immediata posada en llibertat dels consellers de govern català empresonats. Va ser un tribunal supeditat al CGPJ, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el qual va inhabilitar als presidents de Catalunya Mas i Torra.  O la intervenció del Tribunal Suprem va ser decisiva perquè el govern del PP destituís el president Puigdemont. També es va inventar tota mena d'argúcies legals per impedir als polítics exiliats Puigdemont, Comín, Ponsatí i Junqueras ocupar els seus escons al Parlament Europeu.

 La dreta franquista de PP, VOX i Ciudadanos pretenen governar el país com si fos el seu cortijo particular i utilitzar el poder judicial per protegir-lo. Un exemple el tenim amb l'ex dirigent de PP Cayetana Álvarez de Toledo quan va verbalitzar: "El poder judicial és l'últim dic de contenció contra el progressisme". I aquells aparells de l'Estat, inclosa una "policia patriòtica", dissenyada per combatre les idees dels catalans independentistes, ara s'utilitzen per torpedinar el propi govern de coalició de PSOE amb Unides Podem.

 El Pedro Sánchez es va equivocar a l'aplaudir la política del Mariano Rajoy judicialitzant la política espanyola de l'155. Ara ho està pagant i s'ha tornat contra ell. Espanya té un greu problema al no haver sabut eliminar el franquisme dels aparells de l'estat ni amb el PSOE, ni amb el PP. Van tenir 45 anys per fer-ho i no és que no sabessin o no volguessin, simplement no van voler.


Cap comentari: