Cop d’Estat judicial: la nova eina del franquisme feixista espanyol.

Durant la, mal anomenada, transició va existir una connivència entre el Govern espanyol i el poder judicial. Aquest pacte no escrit es va considerar del tot necessari per encobrir, el que jo considero, el terrorisme d'Estat dels GAL. Això és la guerra bruta que el poder executiu va engegar per combatre el terrorisme d'ETA. Aquesta guerra bruta necessitava una cobertura legal que “interpretés” les normes jurídiques que hi havia al país teixint complicitats entre els poders executiu i judicial.

 El problema del poder judicial a Espanya és que sempre va transigir amb el franquisme latent als reductes de poder durant la transició. Els governs de l'Estat espanyol, sense importar del color que fossin, tenien una clara la necessitat de controlar l'aparell repressiu disciplinant, per això es van ocupar bàsicament de controlar en primer lloc tres aèries de l'exercici del poder hegemònic: d'una banda, les forces Armades, que van ser les encarregades de generar el soroll de sabres que atemoriria a la població; en segon lloc, totes les forces de control policial (Guàrdia Civil i Policia Nacional) i parapolicial (amb tolerància infinita amb els grups d'extrema dreta); i en tercer lloc, els mitjans de comunicació (públics i privats) conjuntament amb el sistema educatiu. Aquests són els tres eixos disciplinaris que el poder econòmic del franquisme, concentrat a l'IBEX-35, va impulsar per consolidar el seu poder.

 Personalment discrepo de la qualificació de la Transició a la democràcia amb el qualificatiu de "modèlica". No podem idealitzar així, assumint que d’aquella transició s'havia arribat a un sistema democràtic homologable a qualsevol altre existent a l'Europa Occidental. Aquesta suposada transició el que sí que ha demostrat clarament és que les forces conservadores, que havien dominat la dictadura, continuaven tenint moltíssima influència en els aparells de l'Estat.

 Els aparells de l'estat heretats de la dictadura no es van purgar mai i el feixisme va romandre latent i visible encara en els nostres dies. Un exemple indiscutible és la situació que es viu al Consell General del Poder Judicial (el màxim òrgan del sistema judicial espanyol), que té el mandat caducat des de fa dos anys; la que per renovar és necessari un acord de tres cinquenes parts dels diputats al Congres. Si un dels grans partits d'àmbit espanyol decideix bloquejar la renovació pot fer-ho sense cap problema.

 Els dirigents dels partits d'extrema dreta (PP, VOX i Ciutadans) estan disposats a fer tot el necessari per tenir jutges amics, transigents amb tot el seu ventall de delictes del seu catàleg. Com per exemple el cas de el president de Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, que va ser durant vuit anys director general de Justícia, precisament amb un govern de PP. La impunitat judicial és tan notòria que ni tan sols es preocupen de dissimular: per exemple el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, va afirmar textualment que en la renovació del CGPJ es jugaven nomenaments vitals per al PP. En altres ocasions hem tingut de veure incrèduls, com el Tribunal Suprem arxivava causes contra els dirigents de PP, inclosa la falsificació del currículum acadèmic del seu màxim dirigent, Pablo Casado.

 Però l'alteració democràtica és encara molt més greu, quan el mateix Partit Popular va decidir que el conflicte entre Espanya i Catalunya havia de ser resolt pels tribunals en comptes d'en l'àmbit polític. Amb la qual cosa durant anys va impugnar la majoria de les lleis que sortien de Parlament de Catalunya i va interposar demandes i querelles a tort i a dret per paralitzar l'acció política. Utilitzant el Tribunal Constitucional va anul·lar l'estatut d'autonomia de Catalunya de l'any 2010, que havia estat aprovat per les Corts espanyoles i ratificat pel poble català. D'altra banda, va utilitzar al Tribunal Suprem, amb membres amb el càrrec també caducat, per dictar presó preventiva contra els organitzadors del referèndum d'autodeterminació i va dictar sentència de sedició, amb nou anys de presó, contra els convocants de manifestacions de protesta; va ser el mateix president del CGPJ i de TS, Carlos Lesmes, que va justificar que la unitat d'Espanya era el fonament de l'ordenament jurídic espanyol, per a argumentar i reinterpretar l'esperit de la Llei per a utilitzar-la com a arma política. Un exemple més d'aquesta manipulació la trobem al Tribunal Suprem que va jutjar i va condemnar els consellers de govern català, donant validesa i credibilitat a una frase inaudita pronunciada per un dels fiscals (Javier Zaragoza), que deia que "organitzar un referèndum és delicte encara que no estigui tipificat en el codi penal ". Una expressió demencial en un jurista que si hagués estat escrita en un examen de primer de Dret comportaria el suspens immediat de l'assignatura.

 D'altra banda, el propi Tribunal Suprem qui ara es nega a complir els requeriments del Grup de Detencions Arbitràries de l'ONU que demana la immediata posada en llibertat dels consellers de govern català empresonats. Va ser un tribunal supeditat al CGPJ, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el qual va inhabilitar als presidents de Catalunya Mas i Torra.  O la intervenció del Tribunal Suprem va ser decisiva perquè el govern del PP destituís el president Puigdemont. També es va inventar tota mena d'argúcies legals per impedir als polítics exiliats Puigdemont, Comín, Ponsatí i Junqueras ocupar els seus escons al Parlament Europeu.

 La dreta franquista de PP, VOX i Ciudadanos pretenen governar el país com si fos el seu cortijo particular i utilitzar el poder judicial per protegir-lo. Un exemple el tenim amb l'ex dirigent de PP Cayetana Álvarez de Toledo quan va verbalitzar: "El poder judicial és l'últim dic de contenció contra el progressisme". I aquells aparells de l'Estat, inclosa una "policia patriòtica", dissenyada per combatre les idees dels catalans independentistes, ara s'utilitzen per torpedinar el propi govern de coalició de PSOE amb Unides Podem.

 El Pedro Sánchez es va equivocar a l'aplaudir la política del Mariano Rajoy judicialitzant la política espanyola de l'155. Ara ho està pagant i s'ha tornat contra ell. Espanya té un greu problema al no haver sabut eliminar el franquisme dels aparells de l'estat ni amb el PSOE, ni amb el PP. Van tenir 45 anys per fer-ho i no és que no sabessin o no volguessin, simplement no van voler.

La Covid-19 posa a prova la nostra capacitat de resiliència.

En el transcurs de gairebé un any que portem de pandèmia, ja hem pogut veure com la nostra societat ha anat evolucionant durant aquesta quarantena, havent-se d'adaptar en la forma de relacionar-se amb el seu entorn mitjançant videotrucades i sense l’escalfor del contacte físic, hem traslladat l’espai de treball a les nostres cases amb el teletreball, fins i tot algunes activitats d'oci com el gimnàs s'han vist convertides en videotutorials i classes en línia.

 Aquest estat d'alarma perllongat ens està posant a prova tant a nivell psicològic, com a nivell social. Vivim submergits constantment en una horrible realitat en la qual moltes persones viuen atemorides davant d'una incertesa creixent, on veiem a personal de neteja, personal d'atenció al client, personal sociosanitari, Mossos d'Esquadra, Policia Municipal, periodistes, enfrontar-se al virus amb determinació i generositat pel bé comú. Hem constatat el sofriment de persones properes a nosaltres què no poden acomiadar-se dels seus éssers estimats morts.

 Tot i la rebolcada que la Covid-19 ha donat a la nostra escala de valors, crec que aquesta pandèmia també ens està deixant unes grans lliçons de vida. D'aquesta crisi podríem treure’n algun aprenentatge? Jo crec que sí, que hauríem de tenim l'oportunitat de transformar-nos en una societat formada per individus més resilients i empàtics.

 Constantment sento queixes per no poder sortir de casa, per coartar-nos la nostra llibertat individual. És dur, ho sé, l'ésser humà som animals socials. I durant el nostre període de formació mai ens han preparat per a gestionar el patiment prolongat al llarg de el temps. Des de la nostra infància ens protegeixen constantment per evitar qualsevol contratemps. En definitiva, eviten que aprenguem a gestionar actituds d'adaptació al patiment de la realitat canviant. Vull aclarir que ser resilient no significa no sentir dolor, malestar o no trobar dificultats davant les adversitats; la resiliència parteix d'un punt de vista realista, de la confiança que el cop rebut no ens desestabilitzarà, si l’assumim i el fem servir per a millorar la nostra vida. No podem viure convençuts que no hi ha problemes perquè això no és cert i ens allunya molt de la realitat, provocant que aquesta ens colpegi amb més força quan decidim tornar a apropar-nos a ella.

 Precisament aquesta capacitat d'auto transformació ha fet que sense adonar-nos, hem fet bandera del sentit d'unitat i solidaritat que ens caracteritza com a éssers humans. Ajuntant-nos per donar el nostre suport col·lectiu cap a aquells professionals que han fet que la famosa corba de contagi disminueixi, amb grans aplaudiments durant les llargues tardes de confinament domiciliari. A això hi vull afegir el respecte a les normes de confinament sortint a unes hores determinades per donar un simple passeig, que tan sols fa un any ens sonaria a innocentada si ens diguessin que això es convertiria en un privilegi. Hem pogut veure com la ciutadania s'implicava de forma directa en teixir una xarxa de suport per autoprotegir-se.

 Vivim en una societat on l'individualisme i la capacitació són considerades grans virtuts que totes les persones hem de desenvolupar per assolir l’èxit social, i sense adonar-nos arriba un microorganisme i ens fa vulnerables a tots, sense fer distincions entre gènere, raça, o nivell socioeconòmic. Crec que aquest virus demostra el que molts ja sabem des de fa temps: la necessitat de reconèixer la interdependència entre uns i altres. Tots necessitem ajuda dels altres, en major o menor mesura, ningú és un Superman complet i tots som vulnerables. Llavors crec que ja comença a ser hora que canviem de paradigma: comencem a impulsar una evolució que transcorri de l'individualisme al col·lectivisme. Aquest virus només es pot combatre amb solidaritat i de res serveix el mercadeig dels recursos sanitaris per aconseguir una suposada salvació. Les retallades en el subministrament de vacunes per vendre-les a països que paguen el doble, abandonar a la seva sort continents sencers com Àfrica, Amèrica del Sud o Àsia no ajudarà a erradicar aquesta pandèmia. La mateixa Organització Mundial de la Salut i els nostres científics no deixen d'insistir que només podem sortir d'aquesta situació si ho fem de forma col·lectiva.

 Hem pogut comprovar que per afrontar amb unes mínimes garanties l'embat de la pandèmia, ha estat una peça clau el nostre Sistema Públic Sociosanitari; al capdavall, la vida d'una persona no pot dependre de les seves possibilitats econòmiques i els professionals que lluiten per les nostres vides no només mereixen tot el nostre respecte, admiració i gratitud, sinó que els hem de dotar de recursos suficients per poder fer la seva tasca amb totes les garanties de seguretat, perquè gràcies a que ells no es queden a casa ens en sortirem. En realitat, la mesura preventiva d'aïllament deriva en gran part, de la impossibilitat del sistema sanitari de suportar l'ascens de la corba.

 És justament en aquests moments de crisi, quan ens adonem del que realment és el més important en la nostra vida. És hora de relativitzar els nostres objectius vitals, perquè puguem adonar-nos que cal viure cada dia com si fos l'últim, practicar molt més "el presentisme", el dia d'avui és l'únic que tenim segur, les persones hem vingut a aquest món a ser feliços. Per tant, no patim anticipadament pels problemes que encara no han passat. No tinc cap mena de dubte que la conquesta de la felicitat és un canvi en la nostra actitud que es pot aprendre. No podem canviar els fets perquè el destí no depèn de cada un de nosaltres individualment, per altra banda sí que podem triar la nostra actitud davant aquest destí. Per tant, la meva lluita diària és i serà l’intentar ser feliç tots i cada un dels dies que tingui per davant i per aconseguir-ho continuaré sent flexible i adaptant la meva actitud als reptes que la vida em posi per davant.

 

A la societat urbana li urgeix complementar-se amb el món rural.

Durant l'estat d'alarma declarat com a conseqüència de la pandèmia del Covid19, el teletreball, ja sigui en exclusiva o d'una forma mixta, presencial i on-line, s'ha convertit en una opció real en el món laboral, permetent treballar fora de la oficina habitual. Hem pogut observar com arran de la pandèmia, el món rural s'ha posat en valor i ha entrat a les agendes polítiques.

Aquesta pandèmia ha fet percebre que les àrees rurals ofereixen un refugi segur contra el virus, donada la seva menor densitat de població i conseqüentment un menor risc d'infecció. Això ha motivat a alguns urbanites a cercar aixopluc al camp. Tot i això, en realitat les zones rurals són extremadament vulnerables a les crisis de salut pública de qualsevol tipus, ja sigui perquè les seves poblacions estan més envellides o els seus serveis de salut són més fràgils.

En aquest procés hem vist que algunes segones residències convertint-se en l'habitatge principal de famílies que vivien ancorades a l'àmbit urbà. La rebolcada que ens ha fet aquesta pandèmia ens ha permès veure que hi ha persones que decideixen començar una nova vida fora de la ciutat. S'està posant en valor tot allò que el món rural ens evoca: més tranquil·litat, un aire més pur i una vida menys estressant. El món rural torna a guanyar centralitat i una nova mirada molt més positiva, amb valors molt més en alça.

Encara que sóc conscient que queda molta feina per fer, fins que es pugui permetre la possibilitat real de treballar des del medi rural en treballs tecnificats, queda molta feina fins a disposar de suficient cobertura de fibra òptica.

Les persones que vivim al món rural necessitem exactament el mateix que qualsevol altre ciutadà en qualsevol lloc de món: que se'ns garanteixin els drets fonamentals. És a dir que hi hagi serveis bàsics de salut, de cultura, d’habitatge, connectivitat d'alta velocitat o de mobilitat, per poder desenvolupar el nostre estil de vida amb la mateixa eficàcia i eficiència que les persones que treballen en l'àmbit urbà.

Cal que des del món rural s’incideixi de forma pedagògica, per transmetre la necessitat de canvis de percepció a la majoria de la població catalana que viu en l'àmbit urbà. És imprescindible fer sentir el paper que té el món rural a la nostra societat, per això ens cal reivindicar d'una manera decidida que el món rural s'encarrega de gestionar el 85% del territori. Un territori que, deixant de banda, que és el que ens dóna de menjar, també és el que ens transmet uns valors col·lectius i ens arrela a la nostra essència com a societat. La pandèmia no ha fet més que obrir-nos una finestra d'oportunitat per a reflexionar sobre el nostre tipus de vida. Cal posar en valor la importància que té gestionar aquest 85% del territori. Gestionar els nostres boscos, el camp, la muntanya. Es tracta de gestionar l'escenografia del nostre país que permet a la societat urbana identificar-se amb la naturalesa quan escapen del seu món de ciment.

Si sabem aprofitar la crisi existencial que a ocasionat aquesta pandèmia, ha de ser l'oportunitat per pal·liar el despoblament i per reactivar el món rural mitjançant el desenvolupament d'activitats econòmiques, amb joves que puguin posar en pràctica els seus projectes de vida laboral i fins i tot amb certs segments professionals de la població urbana que poguessin donar continuïtat a la seva activitat professional i als seus projectes d'innovació. Tot això, afavoriria entre altres coses, un alleujament de la pressió demogràfica en àrees urbanes, una disminució de la contaminació a les ciutats i una millora en la conciliació familiar.

Pensem que el despoblament de les àrees rurals està induït per la falta d'activitat econòmica, la manca d'ocupació de qualitat, raonablement ben remunerat i estable. El sector primari per si sol no és capaç de mantenir una riquesa i una ocupació que retingui a la cada vegada més escassa població jove. Més aviat al contrari, ja que actualment tenim un sector primari subvencionat i endormiscat per la PAC. Per afrontar aquest repte és necessari dotar de mitjans per al foment d'ocupació en activitats no només lligades a el sector agroalimentari, forestal o de turisme rural, sinó, a empreses energètiques, industrials, a la implantació de franquícies amb segell mediambiental i un ampli ventall de possibilitats que, mantenint la seva essència, permetin la connexió de les zones rurals al món digital de segle XXI.

Per a poder apropar-nos a una solució que garanteixi la supervivència en el món rural, les decisions s'han de prendre tan a prop com es pugui d’allí on sorgeixen els problemes; massa vegades aquestes decisions respecte a el món rural es prenen des de despatxos de les ciutats. És molt important, de cara a el futur, valorar i saber entendre la importància que tenen els espais rurals a l'hora de generar aliments i fixar el paisatge. Necessitem contemplar Catalunya com un gran complex espacial de caràcter urbano-rural on hi hagi possibilitats de treballar de formes molt diferents.