El boomerang del Mariano Rajoy.

Governar amb majoria absoluta durant tota una legislatura és un treball especialment dissenyat per exacerbar l'egoisme dels dirigents més ximples. Al 2011, la banda del Partit Popular, encapçalada pel seu líder "més carismàtic", Mariano Rajoy, va començar una legislatura en la qual vessava supèrbia, xuleria i prepotència pels quatre costats.

En aquells moments d'eufòria, amb el 44,6% dels vots contra el 55,4% de la oposició, ningú de la banda del Partit Popular es va parar a pensar que després de la dolça legislatura també hi hauria vida. Que després dels quatre anys s'hauria de negociar i arribar a acords per poder estructurar un govern des de la minoria, i que l'aplicació del corró parlamentari dels seus 186 diputats tindria el seu efecte bumerang si no podien garantir una altra majoria absoluta.

En aquests anys la banda del Partit Popular ha controlat tots els ressorts del poder polític. Assegurant-se, a més de la presidència del govern, les presidències del Congrés, Senat, del Tribunal Suprem, del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal de Comptes i fins i tot la del Tribunal Constitucional. En aquest últim van col·locar de president a un dels seus militants sense el més mínim rubor ni vergonya.

La banda del Partit Popular, amb Rajoy al capdavant, a governat Espanya a cop de decret. Una estratègia de govern més pròpia de governs colpistes que l'exercici de la democràcia parlamentària. Exhibint múscul i marcant un perfil quixotesc, en el qual la pròpia vicepresidenta i portaveu exhibia algun somriure xulesc en les seves aparicions mediàtiques.

Tota aquesta miopia política va durar tres anys dels quatre de legislatura que han tingut. En l'últim any va ser quan van posar tots els ous a la cistella del projecte dels Siudadanos. Aquests havien de ser el cavall de Troia per enganyar a l'electorat de centre dreta i que garantís la continuïtat i la impunitat de totes les malifetes comeses per la banda.

L'estratègia no era dolenta, però l'error el van cometre a posar tantes esperances en els Siudadanos. Sent aquests un partit de plàstic, sense ideologia, amb un líder amb les mateixes característiques que el mateix partit i amb un nivell carismàtic d'allò més mediocre. Per corregir-ho es va comptar amb un gran desplegament pressupostari de les empreses de l'Ibex 35, comprant minuts a les televisions privades per vendre un titella inert i incapaç de transmetre confiança.

En fallar la estratègia dels Siudadanos, s'han trobat que el seu marge de maniobra i de negociació és molt reduït. Només han aconseguit el suport de partits testimonials que ni tan sols tenen grup parlamentari propi. En canvi han posat d'acord a un ampli ventall d'opcions de l'oposició per negar-los el suport directe per poder formar govern.

Mariano Rajoy, com a cap de la banda, està sortint als mitjans de comunicació queixant-se de l'aplicació de l'estratègia del NO. Denuncia que tots els partits, excepte els Siudadanos, s'han confabulat per impedir que pugui formar govern. Poc es recorda de l'actitud que ell personalment ha tingut amb els representants de les institucions catalanes durant tota la legislatura. Ara recull els fruits de l'estratègia que ha sembrat. Com aquell que diu, ara li està esclatant en els seus morros el boomerang que va llançar.

A pastar fang tots plegats!!!

El passat 27 de setembre un 77% dels catalans, la participació més alta de la història, va decidir anar a un col·legi electoral per emetre el seu vot. Uns volíem que els resultats es llegissin en clau plebiscitària, altres volien diluir l'efecte consultiu de les eleccions. Tant els uns com els altres vàrem donar per vàlids uns resultats, que si bé van ser espectaculars, no van aconseguir que el 50% de l'electorat votés opcions netament independentistes.

Com no era un referèndum i no podien llegir-se els vots, vam haver de llegir els escons conquistats per les diferents opcions polítiques. És cert que "Junts pel si" i la CUP van obtenir el 48,2% dels escons del parlament, però no van arribar al 50% que els legitimaria per iniciar un procés cap a la creació d'una República catalana independent. No obstant això van obtenir un resultat prou clar com per llegir-lo en clau plebiscitària, en què s'especificava explícitament que gairebé la meitat dels electors que van anar a votar aquell dia volien la independència. El que no estava clar era que tot el ventall d'opinions dels partits que no van optar per decantar-se explícitament per la independència, fossin clarament anti independentistes.

Aquesta situació va portar a un marc de negociacions entre la CUP i Junts pel si molt enrarit, en què les dues opcions polítiques eren víctimes d'uns plantejaments fets a priori de les eleccions, que ara els tenallaven a l'hora de negociar qualsevol opció que donés sortida a les aspiracions expressades per la ciutadania a les urnes.

Cadascun dels actors d'aquesta tragicomèdia tenia un paper encomanat que no ha sabut representar amb la dignitat que l'ocasió reclamava.

D'una banda tenim a la CUP que va estar lligada de peus i mans pel seu compromís de no investir el Mas com a president portat en campanya. Amb aquest posicionament volia guanyar espai electoral a una coalició escenificada a "Catalunya així que es pot", en la qual la gent d'ICV feia els últims cops de cua abans de ser engolits pel tsunami de PODEMOS. La CUP necessitaven diferenciar-se a marxes forçades per obtenir una visibilització social que fins al moment no tenia.

És obvi que ser l'objecte de tots els focus i totes les càmeres ha estat una tasca que els ha superat i no han estat capaços de gestionar. Amb tota seguretat perquè no esperaven tenir durant tres mesos tot el poder que han tingut a l'hora de fer ballar a Déu i a la seva mare.

Per l'altre costat tenim una doble anàlisi en els objectius perseguits, tant per Convergència com per Esquerra Republicana a la candidatura conjunta de "Junts pel si". Tots dos partits es van envoltar de persones provinents de la societat civil i van comptar amb el beneplàcit d'organitzacions com l'ANC o Òmnium, per abordar un projecte transversal que pretenia eixamplar la base de l'independentisme tradicional de Catalunya.

Aquí també hi ha hagut grans errors post electorals. D'una banda Convergència preveia una sortida airosa a l'actual descomposició del partit. L'herència dels Pujol ha estat letal per vestir un projecte catalanista que sempre havia jugat amb l'ambivalència del catalanisme. Ara s'havien erigit com a grans defensors de l'independentisme, sobretot per que el guió així els hi exigia.

Convergència ha patit en pròpia pell tota la fúria de la guerra bruta dels serveis secrets de l'Estat espanyol. Espanya coneixia perfectament totes les maniobres brutes afavorides pels governs de Jordi Pujol, amb elles va començar a omplir carpetes plenes de munició per utilitzar en el moment precís. Jo també estic convençut que la família Pujol té moltes carpetes que utilitzaran per no anar a la presó, però que no han utilitzat per defensar el "procés" català.

Per altra banda tenim la imposició del Artur Mas com a líder messiànic per a aquesta candidatura transversal. Aquest ha estat el gripau que ha hagut d'empassar-se Esquerra Republicana per poder ser espectador privilegiat d'aquest desgast polític. És difícil que haver-se de carregar amb aquest tipus de responsabilitats, no tingui cap conseqüència política.

Això ara fa que els Republicans vulguin intentar empènyer al precipici el líder que ells han contribuït a consolidar, sabedors que els resultats que tenen ara no podran repetir-los en les eleccions del proper març, ni en somnis.

Jo crec que ara és el moment que definitivament ha de fer el salt l'Oriol Junqueras per explorar un espai independentista d'esquerres. Però per arribar a aquest punt, ha de passar per les urnes del proper mes de març i guanyar-se el lideratge a pols, no com a herència "post mortem" política del Artur Mas. Junqueras primer ha de carregar-se de legitimitat democràtica donant la cara en unes eleccions i persuadint a l'electorat. Després haurà de buscar una coalició, amb tota probabilitat, amb l’Ada Colau per posar en funcionament una opció d'esquerres però que no podrà ser netament independentista, ja que estarà tutelada per PODEM.

En conclusió, hem estat en mans d'uns nens de casa bona que han jugat a ser polítics i han mort en l'intent. També hem tingut un messies que intentava donar sortida a un projecte de partit totalment acabat i liquidat. I per finalitzar hem vist un Junqueras amb gran projecció de futur, que encara no s'ha guanyat la legitimitat democràtica de l'electorat català.

 

La comèdia de la CUP els posa en evidència.

Aplicant la llei de probabilitats, les possibilitats que 3030 votants donin com a resultat un empat tècnic a 1515 vots per cadascuna de les dues opcions, és infinitament remota. Sense tenir en compte que en cap moment s'han donat informacions de possibles vots en blanc o vots nuls.

 

Aquesta situació és una autèntica anomalia democràtica. Precisament els que s'omplien la boca de que volien exercir la democràcia fins a les últimes conseqüències, l'únic que han aconseguit és passar-se de rosca i caure en un ridícul democràtic en voler organitzar una suposada consulta, que ha tingut moltíssimes ombres en la seva execució i transparència.

 

Tota aquesta comèdia va començar el mateix dia en què es va anunciar aquesta massiva “teràpia de grup”, per a justificar-se de voler trencar amb el procés cap a la independència. De fet els cupaires ja havien donat pistes del festí que volien organitzar. En primer lloc ja van posar les condicions que els actuals diputats només podrien expressar el contingut de les quatre ponències, sense que poguessin emetre opinions personals en favor o en contra de cap d'elles. Un altre punt que ens ha de fer pensar és que ja van proposar d'entrada que les votacions poguessin ser secretes, condició "sine qua non" per poder fer una autèntica tupinada als resultats obtinguts.

Amb tot aquest panorama, ha començat a transpirar fora de l'organització la tensió interna que s'havia fet evident, a mesura que ens acostàvem a la data del 27-D. Segons sembla les intervencions que es van succeir durant el debat obert del matí, van posar de relleu les dues ànimes de la CUP. Aquest fet, que no és exclusiu dels cupaires, ja ha destrossat altres partits durant la ventada sobiranista a casa nostra. Partits amb dues ànimes han saltat a trossos al llarg dels últims sis anys, només vull posar com a mostra a Convergència i Unió, la mateixa Unió Democràtica, el PSC i en menor grau ICV.

 

Tots havíem assumit d'una manera clara i decidida que la "Puta i la Ramoneta" havien mort amb la desaparició del pujolisme. L'electorat passava factura a la indefinició política i a la demagògia del doble joc. Hi ha temes en què la ciutadania vol posicions clares "blanc o negre", res de matisos de gris per distreure el personal.

 

Així doncs, aquest aquelarre anticapitalista deixa el panorama polític molt més obert que abans i amb un marge de reacció molt més petit per evitar les eleccions anticipades del mes de març. Jo crec que si els cupaires ens aboquen a unes eleccions per Sant Josep, tindran moltes dificultats per justificar la seva immaduresa política i el seu suposat independentisme.

 

Tota aquesta pornografia política disfressada de puritanisme democràtic, l'únic que ha aconseguit és desprestigiar un moviment social i democràtic, nascut de les eleccions del passat 27-S. És hora que, entre tots, assumim que no podem començar un procés d'independència tenint com a companys de viatge a "nens i nenes de casa bona" ​​disposats a jugar a fer de polítics. Ara més que mai és necessària una nova majoria que confirmi si realment el poble de Catalunya vol aspirar a la creació d'una República catalana independent. I per això, es fa del tot necessari acudir novament a les urnes, assumint el risc del desgast polític que hagi suposat aquesta actitud dels cupaires, faci que la participació caigui i que el resultat del bloc independentista sigui pitjor que el del 27-S. Millor això que posar-nos en mans de gent inconscient, que és incapaç de prioritzar el model de país per sobre del model de gestió.