La CUP i les seves comèdies.

Ni en el millor dels seus somnis dels cupaires podrien imaginar que arribarien a tenir l'impacte mediàtic que estan aconseguint des del 27-S. Fa tres mesos que estan marejant la perdiu per aconseguir una presència als mitjans de comunicació, que els permeti afrontar les eleccions anticipades del pròxim mes de març amb un posicionament mediàtic molt millor del que tenen ara.

Des de les passades eleccions "plebiscitàries", només han estat capaços de "recollir" (segons paraules del Antonio Baños) un document de propostes elaborat per Junts pel Sí, que volen sotmetre-ho a la validació de, el que ells anomenen assemblea, que es reunirà diumenge que ve a Girona. 

Segons aquest document, es posa sobre la taula un compromís de dotar amb 270 milions d'euros un pla de xoc social per atendre les les necessitats més peremptòries. Multiplicant per tres l'import que figurava en els pressupostos prorrogats que s'han establert per al 2016. No hem d'oblidar que aquest pla de xoc inclou tot un seguit de mesures que posen un especial èmfasi en els serveis socials, com ara: combatre la pobresa infantil, la pobresa energètica i en especial els desnonaments. L'objectiu no era altre que actuar de forma immediata per a pal·liar en el possible el sofriment de milers de persones, que en ple hivern estan patint els rigors de l'estació més freda de l'any. 

Jo crec que a l'hora d'escenificar comèdies teatrals, els cupaires han de posar sobre la taula propostes que siguin realment possibilistes. Jo sóc el primer que hauria preferit que la partida pressupostària per a aquest pla de xoc fos de 10.000 milions d'euros, amb barra lliure per a tothom. Però vivim en una societat en què l'encert consisteix a utilitzar els recursos de la forma més òptima i realista possible i no estirar més el braç que la manega.

Els cupaires han posat sobre la taula des del minut zero, que el que a ells els importa és el COM, el QUAN i el ON. Quan en realitat el seu únic objectiu (expressat en plena campanya electoral) era el QUI. Com diu la gent gran "qui avisa no és traïdor".

És ben cert que l'únic que recorda la gent del programa electoral amb el qual la CUP es va presentar el 27-S, era que no farien president a l'Artur Mas. La resta del programa no va causar cap interès a l'audiència, molt probablement per ser un recull demagògic de brindis al sol.

L'error ha estat voler convèncer-los que era necessària la seva implicació per elaborar un projecte de país, en un incipient procés constituent de creació de la República catalana. Era evident que l'única raó de ser de la CUP, és la de mostrar-se com un partit antisistema (tal com ells es defineixen) que té l'obligació de ser utòpic i fer plantejaments maximalistes que estiguin buits de qualsevol tipus de raciocini.

El proper diumenge 27 de desembre la suposada "assemblea" de la CUP, emetrà la sentència de mort per al procés constituent. Entre altres raons, perquè els cupaires no poden menjar-se amb patates l'únic argument electoral que la gent va entendre del passat 27-S.

El marge de maniobra de Junts pel Sí, es limitarà a intentar una negociació "in extremis" amb "Catalunya així que es pot" per aconseguir la cessió de dos vots en el procés d'investidura. Entenc que en aquest camí Esquerra Republicana no podrà jugar-se el seu electorat, cedint a les condicions que li farien la gent de PODEMOS sobre les seves postures sobiranistes.

Així doncs, parafrasejant les paraules de la Carme Forcadell, proclamo "President posi les urnes" i com més aviat millor!!!

El dret de la CUP a exercir la seva coherència política.

Si d'alguna cosa no es pot acusar a la CUP és d'incoherència a l'hora de plantejar la seva estratègia política al Parlament de Catalunya. En la seva campanya electoral van dir, per activa i per passiva, que no investirien a l’Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya. 

Amb aquesta afirmació, els cupaires es van posar la soga al coll ells solets. L'estratègia d'esgarrapar vots als de "Catalunya així que es pot", deixant clar que ells tampoc investirien al mas com a President de la Generalitat ha acabat sent una llosa, que no estan preparats per a suportar-la. 

Crec que la CUP té tot el dret del món a ser coherent i mantenir-se en la tessitura de no investir l'Artur Mas. Estan fent just el que jo els exigeixo als polítics i no és altra cosa que compleixin amb les promeses electorals que porten en els seus programes. Aquesta situació seria plenament comprensible en un altre escenari polític, en el qual cada partit pogués presentar les seves pròpies propostes i defensar-les al llarg de la legislatura.

El que està passant en aquest moment, és que estem en un escenari especial. Estem en una situació de confrontació frontal amb el nacionalisme espanyol més radical i sectari, que hàgim pogut conèixer des de la mort de Franco. Aquesta situació excepcional exigeix ​​compromís de país i sentit d'Estat també de forma excepcional. Tal i com va dir Enric Prat de la Riba "Catalunya, abans de ser de dretes o d'esquerres, ha de ser".

No estem en condicions de fer filibusterisme polític, fent jocs de mans per distreure el personal i sentir-se la cirereta del pastís. Els cupaires han anat pregonant, a tort i a dret, que per a ells el problema no era el "qui", quan la primera condició que posen per negociar és precisament aquest "qui". 

Després de la reunió que han tingut aquest passat diumenge a Manresa, les bases de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) s'han ratificat en no proclamar l'Artur Mas com a president. Aquesta assemblea ha tingut la presència de 1250 compromissari de la CUP i s'han debatut quatre posicions diferents per abordar aquesta situació: dir sí a un acuerd amb Junts pel Sí (JxS) amb un president que no sigui Artur Mas i el compromís d'escometre un pla de xoc social; un acord similar però acceptant a Mas de president; continuar la negociació fins després del 20-D esperant que les eleccions legislatives puguin propiciar un acostament a Catalunya Sí que és Pot i si aquesta formació accedeix a prestar els seus vots a Mas, la CUP s'abstindria en una cabriola política d'allò més estrambòtica (aquesta opció és anomenada 'solució col·lectiva' pels cupaires); i la continuació de les negociacions amb JxS rebutjant de ple la presència d'Artur Mas al Govern i portant aquest rebuig a una assemblea de la CUP per forçar unes noves eleccions en el primer trimestre del 2016. 

Els vots exercits han deixat ben clar que, de forma majoritària, que la CUP volia apartar l’Artur Mas del procés. Amb la qual cosa, els cupaires estan perfectament legitimats per rebutjar el lideratge del Mas i podran onejar la bandera de la coherència política per tot arreu. Una altra cosa molt diferent és que aquest posicionament els serveixi d'alguna cosa a l’hora d’implantar les seves propostes polítiques en l'àmbit social.

Arribats a aquest punt, "Junts pel si" ha de prendre una decisió. Continuar la negociació amb la CUP per forçar un acord impossible, però aquesta és una opció contra natura que deixaria amb el cul a l'aire a molts dels seus votants.

Tinc molt clar que si l'opció dels 72 diputats independentistes no és possible, el més raonable i digne per a totes les parts és que es convoquin eleccions anticipades per al mes de març. D'una banda els cupaires podran presumir de la seva coherència política i per l'altre "Junts pel si" estaran legitimats per donar la veu al poble català. Moltes vegades els capritxos de la democràcia et posen companys de viatge incòmodes, per tant la ciutadania és la que té l'última paraula.

 

El franquisme a dia d'avui.

Catalunya és el territori de l'Estat espanyol on el franquisme va actuar amb més força contra els drets individuals i col·lectius de la població. És on el govern franquista va imposar una espanyolització en tots els àmbits de la vida oficial i quotidiana, el que va implicar una sistemàtica persecució contra la llengua catalana amb l'única finalitat de fer-la desaparèixer.

La dictadura franquista es fonamentava en l'exaltació personal del dictador en un exacerbat nacionaliste espanyol, de matriu castellana. En aquest sentit, volia esborrar qualsevol altre tipus de manifestació cultural i lingüística que no fos la seva oficial. Aquesta uniformització encaixava en la seva visió política, reduccionista i excloent, de la "unitat d'Espanya".
 

Aquesta estratègia desenvolupada al llarg de tot el període de la dictadura i part de la transició, és la que s'ha proposat utilizar el Partit Popular per espanyolitzar Catalunya. Recuperar l'estratègia del vell dictador per reduir a la mínima expressió la capacitat identititària del poble català.
 

Tot i aquest intent d'aniquilació cultural i política de Catalunya, el franquisme s'ha mantingut viu durant tot el procés de l'anomenada "transició democràtica", a través d'una extrema dreta camuflada i que ha controlat el rumb del Partit Popular fins al dia de avui.
 

La transició es va dissenyar com un procés d'amnèsia col·lectiva per aconseguir una població submisa sense ganes de revenja. Els polítics que van negociar tot aquest procés van cometre el greu error de sotmetres als designis de l'exèrcit espanyol i acceptar "l'oblit" com a sortida cap a una suposada democràcia. Oblidar suposa deixar ferides obertes i tancar capítols de la història en fals. Les víctimes del bàndol franquista ja havien estat honrades pel dictador i els seus sequaços al llarg dels 40 anys de dictadura, ocultant l'existència del genocidi comès en el bàndol republicà.
 

La vigència del franquisme en el dia d'avui està plenament activa. No oblidem que el 2008 Baltasar Garzón, el que va ser jutge de l'Audiència Nacional, va intentar tirar endavant una investigació sobre les víctimes del franquisme, però el Tribunal Suprem es va encarregar de tancar el cas jutjant-lo i condemnant-lo per prevaricació.
 

Aquest és el tarannà de l'Estat espanyol, que es nega a condemnar les atrocitats del franquisme i fins i tot han intentat un revisionisme històric per imposar la seva veritat.