La CUP no té CAP!

Tant de bo només fos un joc de paraules, però malauradament s'està convertint en una afirmació consistent. Després de 55 dies que celebréssim unes eleccions, que tots els que ens considerem sobiranistes dèiem, que eren transcendentals per al futur del nostre país, estem davant d'una situació de desgast personal i polític que ens està portant cap a la frustració que tant han pregonat des de les files unionistes del PP i del PSOE.

Al meu poble hi ha un refrany que diu "qui amb canalla es gita, pixat s'aixeca". Això és el que està succeint amb el coqueteig que la CUP està fent en aquest inici de legislatura.

Estic plenament convençut que una situació com aquesta no té un únic culpable. És clar que la CUP té una responsabilitat que li està costant assumir. Però també hi ha altres interlocutors que es recolzen en l'actitud capritxosa dels Cupaires per pescar en aigües regirades.

El pacte de sang que va signar la candidatura de “Junts pel si”, per garantir la presidència del Artur Mas en aquest inici del procés de desconnexió, està suposant un llast massa pesat per sortir a la superfície en les aigües turbulentes de l'inici del procés. No podem deixar de banda el 1.600.000 persones que vam donar el nostre suport a un projecte transversal i de país. Molts dels quals no sentien cap afinitat cap l’Artur Mas, però van creure que calia anteposar els interessos del país als interessos individuals.

Personalment crec que cal deixar actuar a la justícia i si les persones pròximes a Mas estan tacades per actuacions il·legals, que assumeixin la seva responsabilitat penal i política. Però de moment les clavegueres de l'Estat espanyol encara no han pogut involucrar el President en funcions en cap presumpte delicte.

També vull fer una reflexió sobre el procés que està portant Esquerra Republicana. Tinc la sensació que tot aquest guió havia estat escrit per una ment privilegiada com la de l'Oriol Junqueres, que preveient que els cupaires farien de poli dolent, ell es reservava per a si mateix el paper del poli bo. Per visualitzar aquesta situació de manipulador de marionetes, només cal veure el lloc on s'ha ubicat l'escó del propi Oriol Junqueres al Parlament. Està a l'extrem esquerre fora dels primers plans de les càmeres que enfoquen l'Artur Mas i als líders de l'oposició.

Per tant entenc que Esquerra Republicana està fent un fals paper de soci "col·laborador", al qual li està encantant la estratègia d'assetjament i enderroc que la CUP està fent sobre el mateix Mas. No oblidem que el mateix Margallo ja va enaltir les habilitats estratègiques del Junqueres acusant-lo de titellaire major de tot aquest teatre de guinyol.

D'altra banda tenim als protagonistes de tot aquest xou. La CUP s'amaga en la seva identitat de moviments assembleari per poder donar batzegades a dreta i esquerra cada vegada que li doni la gana. Ells saben que abans de fer el president del Govern, tenen sobre si tots els focus dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. Donant-los una oportunitat inigualable de fer-se un autobombo de propaganda que els permeti multiplicar els 338.000 vots que van aconseguir en el seu màxim moment d'eufòria electoral. Ells saben que mai tindran una força prou gran al Parlament com per poder aplicar el seu programa polític, per tant veuen en l'Artur Mas la taula de salvació que els permet exercir aquest protagonisme polític.

Així doncs, considero que el nivell de cessions que “Junts pel si” pot fer als Cupaires ja està esgotat. Donar més del que s'ha donat fins ara implicaria que molts dels votants que hem apostat per la candidatura liderada pel Raül Romeva, ens sentiríem traïts en l'aposta del projecte de país que vam escollir.

Probablement sigui una opció perjudicial per a tots els que ens considerem independentistes, però necessària per posar ordre als abusos de 10 diputats que només representen a 338.000 persones.

Artur Mas ja no compta per al Club Bilderberg.

L'estratègia del xoc de trens que s'està duent a terme per part del govern espanyol i el sector majoritari sortit del 27-S (Punts pel si i la CUP), té una sortida prevista i dissenyada des de fora del territori espanyol. Com si fos un llibret escrit a cinc mans pels estrategs de la política i l'economia mundial.

Almenys així ens ho planteja Cristina Martín Giménez en el seu llibre "Els plans del Club Bilderberg per a Espanya", quan ens planteja una reunió al Palau de la Generalitat entre el president Mas i membres de l'anomenada "Comissió Trilateral", o el que és el mateix, l'apèndix espanyol del Club Bilderberg.

Sembla ser que els membres d'aquest club tan elitista, estarien en contra de la secessió de Catalunya respecte de l'Estat espanyol. Ja al 1991 van convidar al Jordi Pujol a la reunió que es va celebrar a Baden-Baden, en plena selva negra. Segons sembla Pujol no va entusiasmar aquests autèntics "amos del món" amb l'al·legoria al nacionalisme català, ja que nacionalisme és una paraula maleïda entre la camarilla dels Bilderberg. Per a aquest "selecte" club els nacionalismes són perillosos perquè xoquen de front amb el seu anhel d'implantar un govern mundial, amb les conseqüents renúncies a la sobirania dels diferents estats.

Com apuntava anteriorment, el 20 de juliol de 2014, el President de la Generalitat va rebre a la seu del govern català, a la "Comissió Trilateral", que no és altra cosa que la delegació espanyola dels Bilderberg. Aquesta comissió estava formada per Antonio Garrigues Walker (president del bufet Garrigues i soci de David Rockefeller), Alfonso Cortina (vicepresident a Europa de Rothschild), Pedro Miguel Echenique (físic i exconseller del govern basc), Ignacio Polanco (president del grup Prisa ), Esther Giménez-Salinas (ex rectora de la Universitat Ramon Llull i consellera del Banc Santander), Emilio Ybarra (ex-President del BBVA) i Ferran Rodés (president de l'empresa editora del diari Ara i conseller d'Acciona). En aquesta reunió Mas els va assegurar que la solució al enrocament de la consulta seria les eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari. Així que els coloms missatgers dels Bilderberg se’n van anar entre salutacions cordials per transmetre el missatge.

Des d'aquell dia assenyalat la fi del President Mas està molt a prop. I Mas seria molt cec si no és capaç de veure que una visita d'aquest calibre no la rep qualsevol. Ha aconseguit enfadar als dimonis. A partir d'aquell dia, i sense saber-ho, el president es va convertir en un instrument en mans molt perilloses. De els discrets somriures de sobretaula, Bilderberg ha passat a les portades dels diaris. Mas acaba de ser públicament amenaçat.

L'estratègia de Bilderberg és utilitzar el polvorí català per forçar la creació d'una Espanya federal. Això sí, sense tenir clar quin és el model federal que voldrien proposar. És just en aquest punt quan han començat a unir-se al projecte personatges com el populista Felipe González en primera instància, però secundat per tot un reguitzell de polítics de la nova fornada com Pedro Sánchez, Alberto Garzón, Ximo Puig, Miquel Iceta o Joan Carles Moneder (quan dirigia PODEM).

Per dur a terme tot aquest desideratum és evident que es fa imprescindible la modificació de la Constitució. I és just aquí on hi ha l'estratègia del Club Bilderberg. Ja que es fica mà, es tallarà per aquí i s'afegirà per allà, per fer una eina al servei del control internacional de la sobirania espanyola. Amb la qual cosa es posen les eines per al control del procés independentista català.

Lo realment retorçat de tota aquesta situació és que els que provocaran aquest canvi a Espanya, són els autèntics amos dels diners. Són aquells que financen els partits polítics perquè facin les lleis que a ells els convé, són els mateixos que van manar durant la dictadura del Franco i que van dissenyar la transició per no perdre ni un sol dels seus privilegis.

Per dur a terme tota aquesta operació és imprescindible utilitzar el "procés" català. Serà l'excusa perfecta per promoure l'Estat federal i la reforma de la constitució. Tot això embolicat pel gran paradigma de la legalitat i vestit com una solució emanada del mateix parlament espanyol i dels partits allí representats. Tot plegat una escenificació digna del propi Vaticà.

La història del Rei Artur ... Mas.

A hores d'ara, ningú no dubta que les eleccions del passat 27-S seran un punt d'inflexió en la història política de Catalunya. Les relacions entre Catalunya i Espanya tindran un rumb inexorablement diferent al que han tingut durant els més de 30 anys de, la mal anomenada, transició política española.

Està clar que la societat civil catalana porta cinc anys mobilitzant-se per canviar el Status Quo que mantenia amb l'Estat espanyol. Tot aquest procés ha estat obra de molts actors que des de diferents àmbits d'actuació, han aconseguit treure al carrer i visibilitzar una gran majoria de la societat catalana desitjosa d'un nou marc de govern. 

És ben cert que la manifestació del 10 de juliol de 2010 per a palesar la indignació de la societat catalana per les retallades de l'Estatut de 2006, va ser el tret de sortida de to una seguit de protestes socials i manifestacions que any rere any i van augmentant en el nombre de participació de la ciutadania. 

Els catalans començàvem a estar farts d'un estatut que no només ens descapitalitza econòmicament, sinó que ens humilia cultural i socialment. És en aquest punt en el que vull posar en valor l'agudesa política de l'actual President de la Generalitat funcions, a l’adonar-se de la gran dosi de supèrbia del seu contrincant a l'Estat espanyol. Artur Mas va saber veure que el Mariano Rajoy era d’un perfil molt torero, és a dir, amb molta fatxenderia i poca intel·ligència. Sabia que quan li ensenyés el capot del pacte fiscal, Rajoy embistiría com un bou de miura. I així va ser, Mas ha donat diversos passis de capot al banyut del Rajoy amb: el pacte fiscal, el dret a decidir o la convocatòria de la consulta. Sabent per endavant que Rajoy no tenia un altre camí que dir-li repetidament que "NO", amb la qual cosa aconseguia alimentar amb gasolina el foc de l'independentisme a la societat catalana. 

Per tant, penso que tot el sector independentista català està en deute amb el President Mas. I quan dic això també vull aclarir que el pagament d'aquest deute no té perquè ser la investidura de Mas com a nou president de la Generalitat. Al meu entendre la motxilla que l'Artur Mas està arrossegant, amb els casos de corrupció a Convergència, és massa feixuga perquè hagi de mantenir un lideratge en el procés cap a la independència. 

Probablement estiguem davant d'un altre president màrtir de Catalunya. A Companys el van fer màrtir les bales de l'escamot d'afusellament de la dictadura franquista, al Mas l’han fet màrtir la pròpia família Pujol i les bales judicials de l'Estat espanyol contra l'independentisme català. 

En aquestes circumstàncies l'Artur Mas no pot liderar un projecte sobiranista que sigui creïble a nivell internacional. El president de Convergència no pot desenganxar-se de la sospita que era coneixedor de tota la trama criminal de la família Pujol. I si realment era desconeixedor, probablement no era la persona adequada per dirigir Convergència. 

Aquesta situació ens condueix a una sortida que no deixi lloc a cap dubte sobre l'honradesa i transparència de la persona que ha de liderar aquest procés. L'independentisme català necessita una força nítida, que no només sigui honrada, sinó que també ha de semblar-ho. 

Així doncs, vull dir-li al President en funcions de la Generalitat, gràcies President el poble català sabrà reconèixer la seva valentia i decisió. Però ara, faci un pas al costat i deixi espai perquè nous líders ens condueixin a Ítaca.